Es deia Antonio Vaca Reig però tothom el coneixia com “l’home dels cassets”. Els que li tenien més confiança, si de cas, li afegien Antonio al malnom. “Quin Antonio? L’Antonio dels cassets”. Era una referència infal·lible perquè feia anys que s’ho havia guanyat. Si la pluja no ho impedia, aquest personatge de barri baixava cada dia al seu racó, davant del Centre Cívic de Can Basté, a Vilapicina, amb el seu carretó del mercat que, en comptes d’un poti-poti de verdures i conserves, era ple de cintes de música. Quan arribava, seia a la punta del petit mur que separa el carrer de la placeta i començava a fer sonar la música. Ara, la mort ha posat fi a aquell ritual. Un càncer de pulmó s’ha endut l’Antonio quan tenia 67 anys. I els veïns es demanen si seria possible immortalitzar el seu record amb una placa o una estàtua que, sens dubte, ja tindria una ubicació clara.
“Tot era molt senzill amb ell. Quan hi era, em posava contenta quan sortia a atendre clients a la terrassa”, comenta la Lorena, cambrera del bar del costat del punt on se situava l’Antonio. No era estrany veure’l ballar amb veïns que passaven per davant del seu petit racó de Nou Barris o petar la xerrada amb petits i grans. Tots els veïns que el recorden esmenten el seu tarannà entranyable.
Més contundent era la seva selecció musical. “Sempre el recordaré posant Lola Flores”, afegeix la Lorena. D’altres coincideixen a assenyalar que els ritmes que feia sonar en el seu aparell els feia pensar en els avis o els pares. Els boleros eren hits habituals en la llista de l’Antonio. “De petit ja li encantava cantar i amb el temps es va convertir en un clàssic empedreït”, explica el David, el seu nebot. Així, la música sempre ocuparia un espai central en la vida de l’Antonio fins a convertir-se en el fil conductor de les seves experiències.
“Tenia tota mena de cassets, i no li importava que haguessin passat de moda. Amb algunes cançons t’explicava anècdotes i si no tenies pressa, era un plaer escoltar-lo”, confessa la Carmen, una altra veïna. L’amant de les cintes era impermeable a la indústria musical, que va desterrar el casset per substituir-lo durant uns anys pel compact disc, ara ja en clar retrocés. Per a ell, la música només s’entenia si sortia d’una cinta magnètica.
L’estàtua d’un home i un radiocasset
Des que s’ha transmès la notícia de la seva mort pel boca-orella del barri, la família de l’Antonio ha quedat aclaparada. “La meva àvia i jo som els primers a sorprendre’ns. No ens imaginàvem que hi hauria tanta gent que aplegaria tants bons records del meu oncle”, expressa el David. I encara els ha sobtat més la cirereta del pastís: la proposta sorgida espontàniament entre veïns que reclamen que es materialitzi algun homenatge fix de la petjada de l’Antonio dels cassets en el mur de davant de Can Basté. Com no podia ser d’una altra manera, s’ha alçat com una de les principals candidates la idea del tribut més fidel que es podria plantejar a la figura de l’home de barri: l’estàtua de l’Antonio amb el radiocasset al costat.
El David ja s’ha posat en contacte amb aquests veïns i els ha traslladat que tant ell com la seva àvia estan plenament a favor de la proposta, que tenen el seu vistiplau. Els veïns, inicialment, s’han plantejat fer una recollida de signatures. L’objectiu és que el racó que l’home va convertir en singular no quedi buit, sense història. “Aquí hi havia un home que alegrava el barri”, resumeix la Lorena. Els veïns ja han acceptat que no tornaran a veure els balls, ni els cassets, ni el carro, ni l’home entranyable. Ara els falta saber si el podran recordar com cal.
