Fa uns dies es produïa un nou cop per a les víctimes del franquisme. El jutjat d’instrucció número 18 de Barcelona ha rebutjat la querella per tortures a la comissaria de Via Laietana presentada per Carles Vallejo, un exsindicalista del PSUC que va estar empresonat a la que ara és seu de la Policia Nacional. Una decisió que han qüestionat Irídia, la Generalitat de Catalunya i la mateixa Fiscalia de Barcelona, que considera “prematura” la decisió judicial. Tots tres, cadascú des de la seva posició, han anunciat que recorreran contra la decisió. Segons la consellera de Justícia, Drets i Memòria, Gemma Ubasart, ho faran perquè “hi ha un deure cap a les víctimes del franquisme que van lluitar per la democràcia i per un procés judicial que seria reparador”.
La decisió del tribunal suposa un nou revés per a les víctimes i represaliats del franquisme, que un cop més veuen com se’ls nega el dret a reparar el dany que van patir en un dels centres de repressió franquista més destacats de Barcelona. En aquest darrer cas, la jutgessa s’empara en l’amnistia aprovada el 1977 per deixar d’investigar la denúncia de Vallejo. Sigui al·legant aquest motiu o un altre, el passat de la comissaria de Via Laietana continua sent un tema tabú, com a mínim per a un sector important de l’Estat, que talla de soca-rel les envestides judicials o dificulta que Via Laietana es converteixi en un centre de memòria.
En Pep Cruanyes, coordinador de la Comissió de la Dignitat, participa en les concentracions periòdiques davant de la comissaria que reclamen convertir-la en un espai de memòria. “Hi venen persones que van ser bàrbarament torturades, especialment fins al 92, però també després. La tortura és una qüestió inacceptable en una societat democràtica, oi? Per tant, els fets que hagin ocorregut aquí dins no poden ser amagats, s’han d’assumir”, defensa en conversa amb el TOT. Cruanyes, a més, recorda que Espanya ha signat el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de l’ONU.
El catedràtic en història per la UB Manel Risques afegeix que l’amnistia del 77 especifica que no es pot condemnar a qui havia comès tortures, però que “en cap cas” diu res que no es pugui investigar. I encara un apunt més. Risques recorda que els delictes vinculats amb els drets humans “no poden caducar perquè són de lesa humanitat”. Així les coses, per què encara hi ha sectors que dificulten qualsevol pas que dignifiqui les víctimes de Via Laietana? Experts i estudiosos del franquisme i la transició apunten a diferents motius.
Les majories absolutes que van canviar el relat
Risques manté que tot el que envolta les tortures del franquisme s’enfronta a un debat jurídic “compleix”, però que “sobretot cal decisió política”. Arribats aquest punt, els experts preguntats pel TOT eviten criticar la transició, la qual consideren que es va fer en un “entorn complicat”. L’historiador de la UB prefereix analitzar què va passar uns anys més enllà: “El principal problema es genera quan hi ha majories absolutes democràtiques a l’Estat, a Catalunya i el País Basc [Felipe González, Aznar o Pujol, entre altres], moment en què no es fa cap canvi. És més, s’impulsa l’argumentari de la ‘reconciliació nacional’, un discurs que equipara els dos bàndols del 36. Durant els anys 80, es legitima el cop d’estat franquista“, apunta Risques.
La Paola Lo Cascio, doctora en història i especialista en repressió franquista, afegeix una veu més a favor d’aquest argument. “La transició es fa en un context en què la dictadura encara tenia un cert control. Tot i això, crec que l’impuls antifranquista hi va jugar un paper important; s’ha d’entendre que hi havia molta por i ens hem de posar en aquell context. En canvi, podríem debatre si el PSOE dels anys 80 va aprofitar o no la majoria absoluta”, argumenta la historiadora, que també lamenta com, aquí a Catalunya, els governs de Jordi Pujol “no fan gaire cosa per trobar desapareguts fins als darrers mandats”.
Més enllà de gestos i polítiques, Lo Cascio també relata el canvi de relat que hi ha hagut de la dictadura aquests darrers anys. “Una de les idees més comunament extenses és que el règim més dur i repressiu acaba cap als anys 60. Hi ha un relat de què llavors la cosa es destensa. Via Laietana és la representació física que això no és veritat. El que va passar és que els sistemes repressius de la dictadura es van adaptar a una oposició que anava canviant”, explica la professora. En aquest sentit, als 60 neix CCOO i afloren les associacions veïnals, que comencen reivindicant petites millores, laborals o pel barri, i acaben fent front al franquisme. “A Via Laietana hi acaba petant molta gent comuna, del moviment veïnal o sindical. No només polítics o agents contra el règim”, detalla Lo Cascio.
La llei de memòria democràtica, un pas endavant ple d’incògnites
Si durant les darreres dècades s’ha difuminat els efectes de la dictadura, la llei de memòria democràtica impulsada al Congrés durant l’última legislatura intenta ara recuperar el temps perdut. Per a Lo Cascia, la llei “obre uns espais més amplis i raona qui és víctima de la dictadura”. “Dona una mica de dignitat i apunta quin paper han jugat les víctimes i contraris de la dictadura”, exposa la historiadora, que veu en el nou escrit una versió molt millorada de la llei de memòria de 2007; una llei que va néixer “tímida” i que va topar amb el PP, que no va posar “ni un duro” quan va arribar al poder. Els experts, doncs, avisen: “L’èxit de la nova llei de memòria dependrà del pressupost de què se la doti”.
De moment, la llei ha facilitat la sortida del dictador del Valle de los Caídos. Ara bé, els experts alerten que el cas de Via Laietana és totalment diferent. “Una cosa és refer-nos al tema simbòlic, d’un monument d’exaltació de la dictadura, i una cosa és resignificar un lloc que fins al 1975 s’hi cometen tortures”, diu Lo Cascia. “Amb el Valle de los Caídos, la significació és molt clara i el que s’està fent és resignificar-ho com al lloc simbòlic. Canviar Via Laietana, en canvi, implica explicar moltes coses, com ara que les formes repressives del franquista suposaven crims contra la humanitat”. Explicat en altres paraules: “Al Valle de los Caídos només hi havia morts. A Via Laietana hi havia vius que de vegades sortien morts”.
A l’espera de la voluntat política
L’altre aspecte que impedeix avançar en la resignificació de la comissaria té a veure amb el seu futur. Què fem amb ella. “En un primer moment es va demanar la museïtzació de Via Laietana. Però la pregunta és si això interessa”, deixa anar Lo Cascia. També sobre aquesta qüestió, l’activista Pep Cruanyes lamenta la poca implicació dels partits catalans. “Quan s’aprova la llei de memòria, hi ha un centre de detenció de Donosti i un altre de Pamplona que passen a ser un centre de memòria. Què van fer els polítics d’aquí? Jo crec que no van tenir aquesta qüestió sobre la taula, perquè era el moment d’aclarir-la”, lamenta Cruanyes. Certament, encara hi ha moltes incògnites rodejant Via Laietana. I entre totes elles, una única certesa: “És una qüestió de determinació política“.
1 
