Quan la Carmen era jove va haver d’aguantar diverses vegades una xacra que pot alterar per sempre el nivell de seguretat amb què una dona es mou pel carrer: l’assetjament. Recorda el dia que es va amagar d’uns homes que la perseguien en un pàrquing. També el moment que es va escapar a corre-cuita d’un altre home que l’insistia que se n’anés amb ella. “Experiències així les han viscut moltes dones”, lamenta la Carmen, que ara té 70 anys.
Situacions com aquestes són les que es volen evitar al barri de Sant Antoni i als seus voltants amb la marxa exploratòria nocturna que s’ha organitzat en el marc del projecte Totes Som Punt Lila, impulsat des de fa mesos per l’Associació de Veïns de Sant Antoni i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Tal com explica l’Alaitz, integrant de la FAVB, la idea de la marxa és recórrer diferents espais que algunes veïnes consideren insegurs i decidir quins establiments comercials dels voltants es poden afegir al mapa dels denominats punts liles, que també són part de Totes Som Punt Lila. Els punts liles són llocs on les dones que pateixin assetjament al carrer i violència masclista podran demanar ajuda.
“Esperem que aquesta marxa sigui de les poques que fem al barri”
Abans de començar la ruta, aquest passat dijous a la nit, l’Alaitz insisteix davant de la seu de l’entitat veïnal que voldria que en un futur pròxim aquesta mena d’iniciatives no siguin necessàries: “Esperem que aquesta marxa sigui de les poques que fem al barri, ja que significarà que s’ha anat convertint en un lloc més segur”. A la ruta s’hi sumen unes 40 dones de diferents edats amb un objectiu comú: poder caminar amb més tranquil·litat pel barri on viuen, treballen o visiten.
Les organitzadores divideixen les assistents en sis grups, entre els quals es troba el ‘Grup del parc Joan Miró’. L’acompanya un equip del TOT Barcelona i està format per tres joves; l’Alaitz, l’Aina i l’Elena (dinamitzadora del grup); i dues dones de més de 70 anys, la Maria Josep i la Carmen. A mesura que caminen per l’avinguda Mistral debaten sobre quins establiments del seu camí podrien ser punts liles. Un bon lloc, consideren, és el supermercat Caprabo que hi ha en aquesta avinguda, ja que tanca a les 22.30 hores i els seus clients són de perfils molt diversos.
En canvi, descarten un bar que hi ha a pocs metres, on els treballadors i els clients són només homes. De vegades, però, la urgència pot superposar-se al tipus d’escenari on es vol demanar ajuda. “Si visqués una situació extrema en la qual necessito ajuda al moment, entraria a qualsevol lloc. Però si, per exemple, patís violència masclista a casa durant un temps, esperaria a poder entrar a comerços on hi hagués dones i gent jove”, indica l’Elena.
Com se sentirien soles al parc de Joan Miró?
El camí continua. Entre totes escullen més potencials punts liles que l’Alaitz apunta en una llibreta fins que s’arriba a una parada clau de la marxa: el parc de Joan Miró. Les integrants del grup se separen i se situen en diferents parts del parc per intentar detectar què sentirien si hi estiguessin soles. Pocs segons després, és impossible no percebre que aquest espai amaga possibles perills que podrien esclatar en qualsevol moment.
Ho confirma el malestar que es deixa entreveure en les reaccions físiques que comparteixen: respiració accelerada, un nus a l’estómac o tensió. En el cas de l’Aina, per exemple, el malestar es deu al fet que no hi ha “ningú al parc”. Una por que es pot relacionar, fàcilment, amb el sentiment de vulnerabilitat que tenen moltes dones per viure en un món on poden patir violència pel simple fet de ser dones. “Més d’una vegada he tingut la sensació que em seguien i he arrencat a córrer per tornar a casa”, admet.
On sí que hi ha diferència és en les respostes que donarien cadascuna en cas que les assetgessin. Mentre algunes parlen de fugir corrents fins a trobar un refugi, l’Elena optaria pel contrari. “Jo no correria perquè si corren més que jo, la situació podria empitjorar. Fingiria que truco pel mòbil o aniria a l’estació de Bombers d’aquí costat”, afirma. Per part seva, la Maria Josep evitaria directament arriscar-se a patir una situació d’aquesta mena: esquiva aquesta zona en tornar a casa.
La discoteca Safari Disco Club Barcelona, un altre punt insegur
Tot seguit, el grup passa ràpidament per un altre punt considerat insegur: la discoteca Safari Disco Club Barcelona, situada al carrer de Tarragona, on el novembre del 2021 es va produir una agressió homòfoba. En caminar pocs segons pels seus voltants, es percep com la foscor i la soledat de la zona impedirien que molts crits d’auxili se sentissin a temps. En aquest cas, les integrants reconeixen tenir una mena de neguit que pot donar-se quan no es controla una situació.
Sensacions similars sorgeixen una estona després, quan passades les 23.30 hores, aquest grup es reuneix amb la resta a la seu de l’entitat veïnal per saber quins altres punts insegurs han detectat. Tal com explica la vocal de Feminisme de l’Associació de Veïns de Sant Antoni, Rocío Vilaró, alguns d’ells són la zona de la superilla, on els testos de les plantes impedeixen veure què hi ha al seu darrere, i les taules que hi ha davant del Mercat de Sant Antoni, “on va gent a beure i estan poc il·luminades”.
“En aquesta línia, vam concloure que els carrers on circulen més persones i són més amples, on tenim una visió global de la situació, ens donen més seguretat, com per exemple la ronda Sant Antoni. Ens movem pel carrer escanejant què ens trobem pel camí”, subratlla Vilaró.
En parlar d’escanejar, per a Vilaró és impossible no destacar una conclusió “interessant” que denota la mirada amb la qual una dona es pot moure a la nit, quan es perceben més perills. La quantitat d’homes que hi ha pel carrer, recorda, és la mateixa que hi ha durant el dia. La diferència, però, és que llavors també hi ha gent gran, nens i dones que, en la majoria dels casos, no surten al vespre. “És curiós veure com de dia no són sospitosos, però quan es fa fosc ho és qualsevol”, conclou.
