El bar Prize és un dels racons amb més personalitat que queden al barri de Sant Antoni (districte de l’Eixample). Tal com explica el seu propietari, Xavi Prize, va obrir les portes en el número 130 del carrer de Floridablanca fa 30 anys i, amb el temps, es va convertir en un lloc on els amants de la música, la poesia o les performances han pogut compartir les seves creacions sense importar l’experiència que tenien. Tal com diu Prize al TOT Barcelona des de l’interior del bar: “És un lloc on persones que mai omplirien una gran sala, poden treure l’artista que porten dins”. El que és encara més important per al barri és que, davant dels canvis econòmics viscuts, l’establiment mai ha deixat d’adreçar-se al veïnat. “Sempre he tingut preus econòmics, mai he volgut fer més diners amb els turistes, i això fa que per aquí hagin passat fins a tres generacions de famílies”, afegeix.
L’aportació que Prize fa a Sant Antoni i la ciutat, però, podria estar a les portes del seu final. La nova propietat de la finca on es troba el seu local l’ha denunciat per desnonar-lo, perquè durant part dels mesos més durs de la pandèmia no va pagar el lloguer. Tot i que ja ha pagat aquell deute, la propietat no ha volgut parlar res amb ell. Ara només pot esperar que el pròxim mes de març se celebri el judici que determinarà si el bar Prize abaixa la persiana per a sempre o no.
“És pura especulació immobilària”
“Volen reformar la finca per fer més habitatges dels que hi ha ara. És pura especulació immobiliària”, insisteix assegut en una sala carregada d’elements decoratius, com pòsters de El último de la fila o dels Rolling Stones penjats al sostre, i diferents objectes; un drac, làmpades o un rellotge sense agulles; que recorden la llarga trajectòria d’aquest emblemàtic establiment.
La seva implicació en el barri, participant, entre altres, en l’organització de la Festa Major, és una de les raons per les quals una bona part del veïnat i les entitats de Sant Antoni l’estan ajudant en aquests moments. A finals de novembre, més de 100 persones es van concentrar davant del bar, i al voltant de 600 veïns i 40 entitats han secundat un manifest rebutjant el tancament. “Jo anava a llençar les claus del local i donar-me per vençut, però l’energia de tota aquesta gent m’està dient que continuï, que val la pena intentar-ho”, diu amb una expressió plena de força, tot i saber que probablement té les de perdre.
Una de les persones que alimenta la força de Prize és l’Albert, client des de fa 12 anys. “Cal conservar el bar perquè és el més autèntic de Sant Antoni, i en Prize és sinònim de barri, no hi ha cap persona que el conegui que no l’estimi”, diu mentre beu una cervesa a la barra de l’establiment. Per part seva, la Iolanda, clienta des de fa 20 anys, també destaca el caràcter especial d’aquest espai.
“A Barcelona queden pocs locals tan originals i o amb tan bon rotllo com aquest. Ara són tots gairebé iguals”, i alhora recorda com la pujada del preu dels lloguers dels locals comercials i dels habitatges que viu el barri està deteriorant la seva essència. “És una llàstima perquè es carreguen llocs emblemàtics com aquest i no pensen en la gent d’aquí”, afegeix la Iolanda. Tot seguit, marxa a la sala del fons del local. Allà no hi ha taules, només cadires, i això fa que els pocs clients que hi ha ara estiguin parlant en rotllana obrint la conversa a tothom qui ho vulgui.
El show ha de continuar
Les converses amb aquests dos clients es produeixen a les 21 hores. La primera de totes l’ha tingut el TOT amb Prize a primera hora de la tarda, quan el bar encara estava tancat i hi havia ampolles de cervesa i gots buits repartits per l’establiment. Una imatge que, d’alguna manera, no només reflectia la ressaca de la nit anterior, també la ressaca que s’ha fet amb l’establiment des que aquest malson va començar fa setmanes. Al vespre, però, el panorama és molt diferent. Ja està tot recollit i fa olor de net, i l’amo porta una cua i una armilla negra que té certs aires d’elegància. És una manera de dir que és moment d’aixecar-se, de sortir de les ombres i continuar amb el show.
El show del propietari d’aquest bar va començar el 1992, quan va obrir les portes com a restaurant de menú. Tenia 27 anys i treballava amb el seu pare i la seva mare. Al cap de cinc anys, recorda, les coses van començar a canviar. Una malaltia que la seva mare va patir a la mà va obligar-lo a ell i els seus pares a deixar d’oferir menjar i convertir-se en el bar d’oci nocturn que és avui. Entre les parets del local, explica Prize, ara es fan actuacions de música en viu, teatre, cabaret, poesia o performance de les quals gaudeixen tota mena de públics.
Aquesta diversitat es veu en l’edat dels clients, ja que es poden trobar des de persones de 60 o 70 anys fins a joves de 20 o 30. També des del punt de vista social, perquè s’han fet seu l’espai “des de sense sostre a altres amb treballs qualificats, com ara arquitectes”. “Tothom té un lloc aquí: amb dos euros ja es pot participar a la festa”, diu.
Un espai que on sentir-se acompanyat
Després de tants anys darrere de la barra, Prize ha viscut moments de tota mena, alguns de foscos i altres de goig. Un dels millors, recorda, va ser quan va sentir, sense voler, una conversa de dos homes que no sabien que els estava escoltant. “No t’equivoquis, jo he deixat el cavall gràcies al Prize”, va dir-li un a l’altre, segons recorda. “Em vaig emocionar perquè el bar els havia donat un punt de socialització i l’opció de sentir-se a gust amb altres persones”. Converses que fins després del judici no sabrà si podrà continuar escoltant.
El que sí que sap, però, és que continuarà lluitant per l’establiment i per totes les persones que estan patint la mateixa mala sort. “Espero que serveixi per sensibilitzar perquè no sóc l’únic al qual li està passant això. Hi ha altres bars amb menys trajectòria i sense suport veïnal als quals estan trepitjant encara més. S’està perdent el teixit dels barris”, recorda.
