Nelson Llubere –diabètic, els deu dits dels peus amputats– va tenir un còlic nefrític en el pitjor moment possible. Va ser a mitjans d’abril, en el pic de la pandèmia de Covid-19. Va haver d’anar a urgències, al CUAP de Manso. Quan va voler tornar a casa, a l’habitació on vivia rellogat des de feia vuit anys, no el van deixar entrar. La mestressa del pis li va barrar el pas i li va tirar la roba per la finestra. No volia que portés el coronavirus a la casa on viuen els seus fills: estava convençuda que li podien haver encomanat a l’ambulatori.
Així va ser com aquest dominicà de 57 anys que viu a Barcelona des del 1989 es va quedar sense lloc on dormir i va anar a parar a un caixer, en ple confinament. Un home que fa tres dècades que viu fora del seu país sense papers, que treballa del que pot i sempre en negre i que ha estat molt a prop de perdre les cames –”molt agraït” a la sanitat pública, que el va salvar amputant-li només els dits– està acostumat a tot. Però no a dormir al carrer. “Va ser horrible, no ho desitjo a ningú”, confessa.
Arribat aquest punt, no es va fer pregar quan la Guàrdia Urbana el va despertar un dia i li va dir que no podia estar-se al carrer, que hi havia un alberg per a ell a Montjuïc. Es va presentar a un dels dos pavellons de la Fira de Barcelona que l’Ajuntament havia reconvertit en macroalberg per a persones sense llar durant el confinament. En aquest espai, gestionat per la fundació Salut i Comunitat, hi ha 225 de les 750 places habilitades per fer front a l’emergència sanitària. El Nelson va aconseguir-hi una plaça i encara hi és. Ara, amb el vertigen de pensar que n’haurà de marxar aviat i que no sap on anar. Per a ell, la desescalada no acaba de ser una bona notícia si no ve acompanyada d’una feina que li permetin aconseguir un lloc on viure.
Sense experiència de carrer
“De moment, ens han dit que a partir de dilluns durant el dia ja no podem estar-nos aquí”, intervé al seu costat Hermes Melo. Colombià, 30 anys, fa 14 mesos que és a Barcelona. El Nelson i l’Hermes s’han conegut a l’alberg. Cap dels dos era un sensellar, sinó que vivien en el fràgil equilibri de la precarietat cronificada i la pandèmia els ha fet caure del cable on feien funambulisme. És el cas del 30% de les persones que han buscat aixopluc en algun dels equipaments municipals entre l’1 d’abril –data en què es van començar a obrir els albergs especials per a l’emergència sanitària.
Dels 1.025 usuaris comptabilitats fins al 13 de maig –posteriorment hi ha hagut poques arribades noves–, uns 300 es trobaven sense casa sense experiència al carrer, o amb una experiència molt breu. El Nelson hi va passar dos dies a l’abril quan el fa fer fora la dispesera i l’Hermes s’hi va estar un mes l’any passat, al principi de ser a Barcelona. Això és tot. Després va viure en una habitació llogada a l’Hospitalet de Llobregat. Fins que va caure malalt de Covid–19. Va estar quinze dies a l’hospital i quinze dies en un hotel salut. Després el van derivar a l’alberg, on el Nelson ja hi era des de 10 dies abans. Cap dels dos pot tornar a la seva antiga habitació. No els hi volen. Els “vincles” –com en diuen els professionals dels serveis socials– s’han trencat. I cap dels dos no volen tornar al carrer. Ara s’han de “buscar la vida”.
Tenen de marge fins al 30 de setembre: la regidora de Salut, Envelliment i Cures, Gemma Tarafa, ha anunciat aquesta setmana que el servei nocturn als equipaments de l’emergència es mantindrà fins a aquesta data. Això vol dir que podran sopar, passar-hi la nit, dutxar-s’hi, esmorzar. Queda a les seves mans el dinar –per al qual poden acudir a altres serveis socials– i la resta del dia. Veuen aquest panorama com un abisme: si els pròxims mesos són d’una gran incertesa per a milions de persones, per a ells encara més.
Qui té feina per a un sensepapers ara?
Ni l’Hermes ni el Nelson tenen permís de residència ni de treball. Com el 36% dels homes atesos en els albergs de l’Ajuntament durant el confinament. L’Hermes fa un any i escaig que és a Barcelona i comptava que amb el temps obtindria “els papers”. Fa poc ha aconseguit que una parenta l’empadroni en un municipi de Catalunya i així podrà tenir la targeta sanitària i pensar a buscar una oferta de treball prou llarga per intentar la regularització. Bé, aquests eren els plans abans de la pandèmia. Ara ha saltat tot pels aires. “Jo soc soldador, i aquí he treballat cuidant avis i de cuiner, sempre en negre, clar. L’última feina, de cuiner, es va acabar de cop amb el confinament i encara em deuen diners. Ja no els cobraré. Però el problema és que tampoc trobaré una altra feina de moment“, vaticina.
Els plans del Nelson eren anar a fer temporada com a cuiner o cambrer a Platja d’Aro. També ho veu molt negre. “Molts llocs estaran tancats, o oberts a mitges, o tindran menys clients, perquè no hi haurà turisme. Només hi haurà feina per als que tenen contracte“, diu resignat.
L’Hermes, 27 anys més jove, se’l mira esparverat. Això és resiliència i la resta són tonteries, sembla que pensi. Perquè el Nelson ni tan sols té targeta sanitària i porta tres dècades vivint sense papers, a salt de mata, sense perdre l’ànim. “Com pot ser que faci tants anys que ets aquí i no tinguis res, ni la targeta sanitària? Només cal que estiguis empadronat! És que són molts anys! I ets diabètic, has de prendre insulina!”, li va repetint. Fa cara d’espantat, de tenir por que a ell li passi el mateix. El Nelson replica un gest amb les mans traient importància a la seva situació. “La meva dispesera no volia que m’empadronés perquè el pis no és seu. Ella viu de lloguer, i no era legal que em rellogués una habitació. I han anat passant els anys. Però quan he tingut problemes de salut sempre m’han atès”, assegura. I s’assenyala els peus. Porta vambes i no se li veuen, però camina d’una manera peculiar, lenta i insegura. “Haig de vigilar molt, no em puc clavar un cop als peus, una lesió podria ser fatal”, explica. Sobre la insulina, té una resposta d’home acostumat a resoldre els seus propis problemes: “Sempre he anat trobant feines, i la insulina sempre me l’he pagat jo, 58 euros cada mes”.
El valor de 50 euros a Colòmbia
El que més preocupa ara a l’Hermes és que fa setmanes que no pot enviar diners a la seva família. Té dues filles, una de les quals és discapacitada i va amb cadira de rodes. “Se n’ha pogut comprar una de millor amb els diners que li vaig enviar”, explica orgullós. I ensenya la foto de la neva a la cadira. Ni tan sols ara, davant l’abisme del mercat laboral post-Covid, es planteja tornar al seu país. Per què? “Si puc guanyar 50 euros aquí i enviar-los a Colòmbia, allà poden menjar quinze dies amb aquests diners, que aquí semblen molt poca cosa”. I està tot dit.
