Seure als bancs del Moll de la Fusta durant un matí qualsevol significa convertir-se en espectador, sense haver-ho de demanar, d’un passi incessant de carruatges de tres rodes. N’hi passa algun cada cinc minuts. De vegades van plens de gent rossa amb les galtes enceses, perquè la cosa ha anat bé. Altres vegades van buits, perquè la policia els empaita. Se’ls coneix pels noms de bicitaxis, rickshaws, trixis. Les queixes veïnals assenyalen la seva conducció, en ocasions, caòtica. Les empreses més formals del sector, que també n’hi ha, remarquen les diferències amb aquesta majoria de treballadors que van per lliure. L’Ajuntament, al seu torn, els ha convertit en la nova obsessió alhora de gestionar l’espai públic a les zones turístiques. I mentrestant, des de la desfilada matinera del Moll de la Fusta, costa trobar algun d’aquests vehicles que no porti, enganxada a la carrosseria, una història de precarietat.
“És un tipus de vehicle que no el volem a Barcelona i lluitarem perquè el més aviat possible puguin desaparèixer de l’espai públic“, deia el tinent d’alcaldia de Seguretat i Prevenció, Albert Batlle, recentment. Era la declaració que segellava l’anunci d’una vigilància que s’intensificaria mentre el consistori acaba de preparar, juntament amb la DGT, una normativa a mida. També mentre esperen una regulació pendent des de la Generalitat. Dos mesos després d’aquelles paraules de Batlle, el Salangi en dona fe. “Un dia vaig arribar a acumular 700 euros en multes perquè no ens deixen parar enlloc. Si ho fas i estàs despistat, ve la policia i t’endús la multa. És constant”, comenta.
El Salangi és un refugiat de l’Afganistan. Quan no tenia res, es va veure abocat a fer top manta al Park Güell. Després, ha anat feinejant on ha pogut. Amb el temps i l’estalvi continuat, però, va poder reunir una quantitat prou digna per complir la fita somiada: obrir el seu propi restaurant. L’home assegura que tenia el local del carrer Carretes, al Raval, enllestit. El cuiner, el cambrer, el gestor. Tot lligat. Era el març del 2020. I quan l’anava a inaugurar, va arribar el coronavirus. “He perdut milers d’euros i estic ple de deutes. He hagut de tornar a començar per baix amb el poc que em queda: pel bicitaxi”, resol.
La seva pena té poc d’insòlit. Els uns es coneixen als altres i intenten no exagerar quan repassen el seu historial en veu alta. L’Ahmed, per exemple, recorda que en els nou anys que ha passat a Barcelona ha treballat en restaurants, hotels i supermercats. Finalment, va trobar que fer la temporada turística amb el seu propi rickshaw era una altra opció a tenir en compte. Abans de la pandèmia, encara li anava mitjanament bé i li donava per enviar diners a la família. Ara és una altra cosa. “Quan acabi la temporada, a l’octubre, marxo al Paquistan a veure la meva gent uns dies. I tot seguit, a collir taronges i mandarines a València. Ja ho he fet altres vegades. És el que hi ha”, diu.
L’import de les multes que es troben per la seva feina —transportar entre un i tres turistes de la Catedral al Parc de la Ciutadella, o de la Sagrada Família al Park Güell, per exemple— varien segons qui es trobin. “La Policia Portuària sempre me’n posa de 150 euros. La urbana és diferent. Poden ser de 50, de 100, de 150. Depèn del treballador. De fet, els agents a vegades són comprensius. Però ja ens ho diuen: els caps els pressionen. Això ve de dalt”, comenta l’Ahmed.
Tots els entrevistats reconeixen, però, que no totes les vegades que els sancionen és per estar aturats esperant algun client. La picaresca també inclou cedir a les peticions dels passatgers. Sovint això comporta endinsar-se en zones de Ciutat Vella que tenen prohibides en temporada estival. “Si m’ho arribes a preguntar fa dos anys, et diria que això era una bogeria de bicitaxis que anaven a la seva. Ara se’n veuen, és cert, però de manera puntual”, explica un agent cívic de l’Ajuntament, abans de seguir la seva ronda per la Barceloneta. El formiguer ha desaparegut —sobretot, per la pandèmia— però encara es veuen pedaladors que prefereixen arriscar-se abans que perdre una potencial propina.
L’Ajuntament informa que les últimes dades de sancions sobre bicitaxis que té disponibles són de mitjans de juliol, quan es va notificar que aquest any només la Guàrdia Urbana ja havia interposat gairebé 2.000 denúncies als vehicles de mobilitat personal de classe C1 —on s’emmarquen els trixis— i C2. Més o menys, la meitat de multes d’aquest període corresponen a l’estacionament no permès, i l’altra meitat, que inclou encara més vehicles de mobilitat personal, a circular fora dels itineraris autoritzats a Ciutat Vella. Fonts municipals asseguren que no poden acotar més el detall per saber específicament quants són els bicitaxis multats. Sí que detallen que actualment a Barcelona hi ha 421 vehicles registrats amb la tipologia C1.
Les dades de les sancions mostren una escena fàcil de constatar al carrer. Un altre conductor que espera la sort de convèncer algun turista ho corrobora gràficament: “Esmorzo multes. No hi ha dia que no me’n posin”. Té 46 anys, ve de Banglasesh i es fa entendre en diversos idiomes, inclòs l’alemany, però tampoc no ha trobat res millor. La pandèmia l’ha atropellat. Va passar-se tot el confinament sense cap ajuda i ara, al xiringuito on havia passat la majoria de la seva vida laboral barcelonina, li diuen que ja no l’agafen. “Que no hi ha feina”.
Ell, l’Ahmed i el Sangiri són autònoms. Tots tres repeteixen la xifra de 248 euros que han de pagar religiosament. També assenyalen l’adhesiu de l’Ajuntament amb un codi QR imprès que llueixen a una barra del tricicle. Aquest marcador confirma que estan inscrits al registre municipal, un tràmit obligatori. També han de tenir una assegurança. Pel que fa al vehicle, els que van més justos el lloguen. Ara que encara no hi ha turisme massiu és més assequible que en el moment àlgid d’un estiu previ a la pandèmia. Ara per 50 o 70 euros pots tenir un rickshaw tota una setmana. Altres, en canvi, han optat per comprar-lo. El conductor afganès ha adquirit el seu per 4.000 euros.
El govern municipal remarca que la seva pressió es deu a la voluntat que aquests vehicles “circulin d’una forma endreçada i regulada” especialment on tenen més presència. El conductor bengalí, que demana mantenir l’anonimat, demana matisos i comprensió a l’Ajuntament: “Si fóssim molts i això estigués embogint, ho entendria. Però per què aquest any, amb pocs turistes i gent que gairebé no tenim res, ens fregeixen a multes? No han segut a parlar amb nosaltres, a fer propostes, a escoltar què demanem”, rebla, cansat.
Les seves peticions de màxims inclourien disposar de llocs on poder estacionar que, alhora, tinguin visibilitat turística. També voldrien poder circular per espais com el Gòtic, el Raval o la Barceloneta en horaris nocturns on moltestarien menys vianants, diuen. A fi de comptes, però, el que demanen amb més insistència és que la policia afluixi la corda sancionadora. “Els que hem escollit això ho fem rebutjant altres històries que coneixem i podríem arribar-hi. Drogues, robatoris… Sabem on són i volem no tenir-hi res a veure. El problema és que som barats de perseguir, com els manters”, denuncia.
Una tragèdia que va alertar tot el sector
La pitjor part d’aquesta cara de la pobresa barcelonina la van viure tres veïns paquiistanesos fa tot just un any, quan l’incendi de les bateries de bicitaxi que carregaven sota el llit van cremar al pis de 35 metres quadrats on convivien fins a set persones. Quatre d’ells van poder escapar, els altres tres van acabar sent víctimes de les flames. “Tots ho recordem encara. I per això jo sempre deixo les bateries al magatzem i les carrego allà. Pago una mica més, però m’estalvio ensurts“, valora l’Ahmed. Ell viu en un pis del Poble-sec, també compartint pis amb cinc persones. Cadascun d’ells abona mensualment 300 euros. “Suma-li les multes, el pàrquing, els autònoms, l’assegurança, el menjar… I intentar guardar diners per a la família més enllà de l’estiu”, rebla, abans d’explicar com els dies bons són el divendres, dissabte i diumenge. Que en el millor dels casos se’n va a casa amb 150 euros a la butxaca, però que el més normal és que es quedi en 50 o 70 euros de recaptació, aquells dies. I que per això no fa cap dia de festa entre setmana.
El fet de compartir pis tampoc no és excepcional entre el col·lectiu. Al pis del Salangi són quatre vivint. Ell, però, recorda el cas de les bateries amb una lliçó afegida. “A mi em van dir que a més d’estar de tenir la llum punxada en aquell pis, les bateries no eren gaire bones. Te les malvenen els xavals del barri i no et pots refiar de la qualitat. Jo he preferit anar més just de diners i comprar-me’n una de 750 euros per Internet, mira”. Tot seguit aixeca la coberta del seient dels passatgers i mostra la bateria, un aparell elèctric de la mida d’una capsa de bombons que l’ajuda a arrossegar turistes amunt i avall. Orgullós de la seva adquisició, crida altres companys perquè la mirin.
El cert és que no queden gaire impressionats. Els té més preocupats el pas d’una patrulla de la Guàrdia Urbana a l’altra banda del passeig de Colom. Una vegada han complert amb la cordialitat amistosa, com si es tractés d’un moviment innat, tornen als seus respectius bicitaxis. Es preparen per desaparèixer en direcció al parc de la Ciutadella. La majoria d’ells han passat processos llargs i feixucs per regularitzar la seva situació administrativa, per això, abans d’esfumar-se deixen un últim apunt: “Sí que hi ha nois nous, sobretot, que es comporten pitjor amb el bicitaxi. Alguns ni tenen papers. Potser per això ens persegueixen més a tots. I ens fot, esclar. Però és que és el que tenen. No els deixen treballar enlloc”, remata el Sangari.
