A Sant Andreu de Palomar ningú s’esperava que un grup de militars s’aixecarien en contra de la República. És més, l’estiu de 1936 als andreuencs els amoïnava més l’onada de calor que els rumors que arribaven de l’Àfrica, i alguns veïns fins i tot marxaven de vacances. Però l’esclat de la guerra va canviar el dia a dia d’un barri clau per entendre per què fracassa el cop d’estat del 1936 a Barcelona i com els anarquistes intenten aprofitar el caos per impulsar la revolució. El llibre Harmonia de Palomar durant la Guerra Civil (1936-1939), de l’historiador Pau Vinyes, recull testimonis únics i repassa diverses publicacions que relaten el poder anarquista de finals del segle XX.
“A Sant Andreu l’anarquisme és la principal força durant la guerra. Són els amos i senyors del poble, sobretot els primers mesos de combat. Les altres forces van tenir el seu pes, però analitzant la documentació t’adones que la majoria de locals estaven en mans anarquistes. N’hi havia alguns del PSUC i la UGT, però de forma aclaparadora s’imposen la CNT i la FAI”, explica en conversa amb el TOT Barcelona l’autor del llibre, també membre del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias. L’historiador ho atribueix al gran nombre de fàbriques “potents” que hi havia a la zona, que provoquen “un caldo de cultiu que fa brotar l’anarquisme”. Aquest múscul és clau per entendre com són els primers mesos de guerra i sobretot per conèixer com van ser les últimes hores del conflicte al pla nord de Barcelona.
El cop d’estat fracassa a Barcelona
Altres historiadors del Centre d’Estudis, com Jordi Rabassa, detallen que al juliol del 36 “hi ha un moment en què veritablement es treballa i es creu que es pot fer la revolució”. El també exregidor de BComú creu que “hi havia tots els elements” per fer-la i recorda que fins i tot es treballa “en una administració alternativa” liderada pels anarquistes: “L’Ajuntament i la Generalitat estan molt descol·locats i les cèl·lules anarquistes s’organitzen de forma molt ràpida per formar els comitès de defensa, que funcionen en paral·lel durant uns mesos”, concreta al TOT.
És més, Rabassa remarca que la derrota del cop d’estat a Barcelona s’explica, en part, per la reacció anarquista i, més concretament, per l’episodi d’ocupació de les casernes de Sant Andreu: aprofitant que dues columnes de militars van decidir avançar cap al centre per fer-se amb les principals institucions del país, els sindicats van organitzar-se per assaltar les casernes. “De nit els darrers ocupants fugiren i s’inicià el saqueig d’uns 30.000 fusells que inicialment es repartiren de manera espontània”, llegim que explica Rabassa en una de les seves publicacions. Poc després, el cop d’estat fracassa a Barcelona.
De Sant Andreu a l’Harmonia de Palomar
A partir d’aquí, la batalla agafa un nou horitzó. I és que la guerra, tot un martiri per a una majoria, és també l’inici d’un procés revolucionari “que ho havia de capgirar tot”. Els milicians antifeixistes de Sant Andreu converteixen les fàbriques la Maquinista, Hispano-Suiza, i la Fabra i Coats en indústries de guerra i impulsen refugis per sobreviure als atacs de l’aviació italiana. Un dels més greus, per cert, encara ressona davant dels antics Cinemes Lauren. Són èpoques de canvi. Els anarquistes cremen l’església de Sant Andreu, que poc després servirà com a magatzem per a productes agrícoles, i creen els menjadors socials.
Un dels canvis més simbòlics és el nom del barri, que esborrarà qualsevol rastre religiós i passarà a dir-se Harmonia de Palomar. Els anarquistes opten per rebatejar aquelles barriades que queden sota el seu control. En la gran majoria de casos s’opta per noms vinculats a la natura i la geografia. A Sant Andreu, en canvi, l’anarquisme imposa un “concepte moral”. “Treuen Sant Andreu per Harmonia, però deixen Palomar, que té una referència en la natura. No sabem el perquè del canvi, només tenim hipòtesis, però en algun moment la revista de la Fabra i Coats comença a parlar d’Harmonia. Pot ser que d’allà sortís el nou nom, que no era oficial”, explica Rabassa. L’alcalde del moment mai va signar cap decret com a Harmonia, però sí que es canvien les plaques, i les cartes comencen a enviar-se als carrers rebatejats. A Sant Andreu hi ha onze canvis: Torras i Bages, per exemple, passa a ser Jaume Oller; la Meridiana, Gran Via de l’URSS; i la plaça de Sant Francesc, plaça de les Palmeres.
El final de la guerra: l’anarquisme marxa i el neguit s’apodera del carrer
La resiliència de Barcelona bé podria haver canviat el transcurs de la guerra. Però el 26 de gener de 1939 la ciutat acaba caient. Tots dos historiadors afirmen que el “caos” s’instal·la als carrers de la capital els dies previs a la derrota. Els últims bombardejos havien deixat la ciutadania molt tocada, l’estratègia republicana al Llobregat havia fracassat i la guerra es donava per acabada. Tot i això, el govern republicà demana morir matant, lluitar fins al final, malgrat que la població només pensa a posar fi a un desgavell caòtic “de por, gana i fred”, explica Vinyes.
Aquell 26 de gener, diverses columnes franquistes entren pel Tibidabo i per l’Hospitalet. Malgrat tot, Vinyes manté que no acabaran arribant a Sant Andreu fins a l’endemà. En el seu llibre recorda el testimoni del seu pare, que va veure entrar les tropes pel carrer Gran de Sant Andreu el 27 de gener al matí. La Maria Pasqual és una altra de les veus que apunten que el centre de Barcelona cau abans que la perifèria. “Suposo que es devien quedar a Barcelona i alguns arribarien a Sant Andreu, però el Bon Pastor era com la fi del món”, apunta aquest testimoni, també recollit al llibre. L’última veu que ho acredita és la Mercedes Silva, que en les seves memòries recorda “els moros” desfilant “molt a poc a poc” pel carrer Gran. També parla del 27 gener i no pas del 26.
Tot fa pensar que Sant Andreu i part del pla nord de Barcelona va quedar “en terra de ningú” durant unes hores, segons molts testimonis, tota una nit; els feixistes encara no han arribat i els republicans, que fins ara lideraven la zona, marxen a l’exili. “La gent estava a l’expectativa. Anaven desesperats i saquejaven els comerços de queviures. Van ser unes hores de campi qui pugui. Són moments d’incertesa i de caos”, conclou Vinyes.
El seu company, en Jordi Rabassa, descriu carrers “desèrtics” i recorda que, malgrat que la gent assumia el canvi, no sabia amb quin posat hi arribarien els franquistes. “Hi ha un moment d’impàs que genera nervis, molta por, perquè han d’arribar ‘els moros’, amb tota la càrrega simbòlica que representava. Eren els que violaven i feien més destrosses. La meva àvia va posar banderes blanques a la finestra”, recorda l’historiador. Finalment, ‘els moros’ acaben passant, demanen diners, però no s’instal·len a Sant Andreu. Se’n va aquella por, però es queda la dictadura.
