Grup de sensesostre que cuida cases buides busca pis a Barcelona

Una veïna de Barcelona va cedir temporalment el pis que s'acabava de comprar a un sensellar i ara busca que algú continuï la cadena de solidaritat

“El missatge per a mi és aquest. Tens un pis buit? Creus que tothom hauria de tenir dret a una casa? Vols que no te l’ocupin? Doncs truca’ns, aquí estem”. Després de dir-ho, el Giorgio esclata a riure. “M’ha quedat com un anunci de la tele, no?”. El text li ha sonat a broma, però el to delata urgència. Està a punt de quedar-se al carrer. Una altra vegada. Ell, la seva gossa Coffee i els quatre companys amb qui encara comparteixen pis. “Som persones responsables, que estan a la casa i si s’han de fer algunes feines, les fem”, afegeix el seu amic, el Max. No parlen per parlar. Ho han demostrat els últims mesos amb el pis de l’Anna Fabregat. 

L’Anna és una veïna de Sant Gervasi-Galvany que no podia pagar l’increment del lloguer que li demanaven i que, per tant, va decidir marxar al Raval. És l’únic lloc proper on va trobar un pis assequible per comprar i endinsar-se en una hipoteca que s’ajustés als seus recursos, explica. El canvi d’habitatge l’havia de fer quan acabessin les petites reformes de la seva nova llar. Era la tardor. Van arribar unes fortes pluges i, en veure l’amic sensesostre que havia fet els darrers mesos al parc on passejava cada dia la seva gossa, va acabar oferint-li les claus de la nova adquisició perquè l’home –el Max– almenys estigués refugiat mentre ella acabava de trobar el paleta que li fes els treballs.

Ella sabia, perquè ell li ho havia explicat, que el Max havia passat 17 anys a la presó. “Li vaig dir que allò ja havia acabat i que tothom té dret a una segona oportunitat”, relata l’Anna. Així que s’hi va llançar i li va confiar les claus del nou pis. “No ho vaig explicar a cap dels meus amics perquè sabia que em tractarien de boja”, recorda ara Fabregat. 

Van anar passant els mesos, el paleta va començar les obres, i el Max i l’Anna van arribar a un nou acord: mentre s’hi treballava, l’home deixava el pis lliure. Quan marxava l’operari, hi tornava. Tot anava rodat. 

L'Anna Fabregat, a un banc dels Jardins de Can Ferrer on va conéixer el Max / D.C.

L’Anna Fabregat, a un banc dels Jardins de Can Ferrer on va conéixer el Max / D.C.

Va ser a mitjans de març, quan quedava poc perquè la nova propietària hagués de fer la mudança, que va arribar la crisi del coronavirus i amb ella, el confinament obligatori i una nova situació crítica per a les persones sense llar. L’Anna Fabregat va fer un nou salt. “Li vaig dir al Max que podia portar qui volgués si se’n feia responsable”. L’home sense llar va convidar alguns companys que havia conegut a l’espai comunitari La Bartola del Raval i des de llavors conviuen cinc persones i una gossa al pis de l’Anna. Cap d’ells té greus addiccions. De nit, miren sèries i pel·lícules al mòbil i al Giorgio els seus companys li han descobert el joc Candy Crush. “S’ha viciat”, diu el Max en veu alta buscant la complicitat del seu amic.

En definitiva, la convivència ha funcionat. L’únic entrebanc, però, és recordar els principis del pacte. Que a les dotze de la mitjanit, la carrossa es convertirà en carabassa. Amb la reactivació de la normalitat, l’Anna haurà de deixar el seu pis de Sant Gervasi-Galvany i ells hauran de marxar de l’habitatge del Raval. “Em sap molt greu que m’hagi arriscat i hagi sortit genial, però que ara tot quedi en no-res. Alguna administració hauria de fer alguna cosa. No només amb ells, òbviament, és un tema de fons. Però ells són un exemple que donar confiança a persones sense llar surt bé, que funciona”, defensa Fabregat. 

La màgia de Twitter i l’aparició d’una petita ajuda

Tant ells com ella han remogut cel i terra per intentar trobar una nova opció in extremis. Fins al moment, ha parlat amb Càritas, amb la fundació Arrels, amb el Grup Sant Pere Claver, amb l’alberg autogestionat de la Casa de Cadis, amb els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona i amb l’oficina d’Habitatge del mateix consistori. Cap d’aquests ens ha pogut donar una solució al grup. Estan desbordats. Tampoc han servit de res els poc més de 400 euros que entre els sensellar han calculat que podrien reunir mensualment per pagar un lloguer. Ningú no els lloga un pis per aquest preu, i menys a ells. “Només saber que tenim gossa, se’ns treuen de sobre”, remuga el Giorgio. L’esperança del grup, però, ha arribat per una altra via. La del miracle de les xarxes socials a qui s’encomanen els que ja ho han provat tot abans.

L’Anna, ahir, va fer una publicació a Twitter explicant tot el cas i encomanant-se a qualsevol mena de solució que els pogués arribar. Un dia després, la seva piulada inicial té gairebé 5.000 retuits. A més, arran de l’explicació del cas, un home l’ha contactat i li ha ofert cedir al grup dels cinc sensellar un pis de l’Hospitalet de Llobregat durant un temps. L’home tenia pensat donar-lo a la fundació Arrels i estava movent la paperassa per fer-ho, però mentre això no s’acabi de resoldre, els permetrà quedar-s’hi. Almenys aquesta és la intenció de la conversa que han tingut avui les parts implicades. No és una solució a llarg termini, però si no els apareix res més estable, és un maldecap menys durant unes setmanes. 

 

La temptació de la traïció, inexistent

En el fil de Twitter de l’Anna Fabregat, molts comentaris ressaltaven, en llegir que havia deixat el seu pis a un expresidiari, que s’esperaven el pitjor dels desenllaços. “Han donat una lliçó a molta gent”, celebra l’Anna. 

El Max i el Giorgio, preguntats per la qüestió, asseguren estranyats que ni tan sols han tingut la temptació de fer cap jugada. “Si una persona m’ajuda de veritat, té tot el meu respecte per sempre”, resol l’home italià. El Max enraona una mica més: “A la vida, tot queda escrit a un bloc de notes. Quan menys ho esperes, la vida t’asseu i et passa les factures. El bo i el dolent. I si t’has passat de dolent, val més que corris”. 

El Max –que en realitat no es diu Max, però que deixa que l’anomenin així perquè li agrada com sona i evita donar la seva vertadera identitat– viu al carrer des que va sortir de la presó l’any 2016. Ja hi havia viscut abans breument. Tanmateix, està convençut que en sortir de la presó encara és més difícil refer la vida i aconseguir un sostre permanent. Té 47 anys. Diu que la seva família mai li va deixar clar si va néixer el dia 11 o el dia 12 d’agost, així que celebra el seu aniversari durant dos dies.

El Giorgio és una mica més gran. Està a prop de fer els 50 i fa mitja vida que va arribar a Barcelona. Des del 2004, hi ha hagut tres èpoques que s’ha trobat dormint al carrer. Ara, amb els seus nous amics, espera trobar la manera que no n’hi hagi una quarta. La seva principal esperança és que qualli la idea que acaben de demostrar possible. “Digues quan vols que marxem, i nosaltres ho fem. És un compromís ferm. Simplement, no té sentit que hi hagi tot de pisos buits per Barcelona mentre som tanta gent els que dormim al carrer”. De fet, segons l’últim recompte de l’Ajuntament, hi ha 1.027 persones que comparteixen aquesta situació. I amb l’arribada d’aquesta nova crisi, totes les entitats socials han alertat del creixement d’aquesta xifra. 

Davant d’això, l’Anna Fabregat recorda receptes del passat. “Durant la guerra, els nostres avis es van refugiar, tots ells, a casa d’algú. I qui els acollia no es jugava la casa, es jugava la vida. Doncs potser estaria bé que ho recordéssim”, conclou. 

Més informació

Nou comentari