“Ho he intentat, però no he pogut sortir del carrer abans de l’hivern”

Entitats referents en l’atenció a sensesostre analitzen les dificultats per deixar el carrer en ple creixement del nombre de persones que dormen al ras

S’ha acabat l’estiu i la tardor. Han passat les obres del Zara Home de passeig de Gràcia i han passat, també, les protestes que acabaven amb grans fogueres en aquell mateix punt. I ha arribat el fred. El Pietro, però, segueix en aquella cruïlla on es troben el carrer més prestigiós de Barcelona i el de la Diputació. Ell, sensesostre d’origen sard i amb 44 anys als ossos, fa uns mesos va expressar una frase, entre desig i leitmotiv, que va cristal·litzar la seva por més primària en la lluita per deixar de viure al ras. “No vull passar un altre hivern al carrer”, va dir, en una conversa amb aquest diari. Ara, gairebé sis mesos després i amb el fred com a amenaça diària, reconeix la desfeta: “Ho he intentat, però no he pogut sortir del carrer, de veritat”

Diferents professionals que treballen amb persones sense llar consultats per aquest diari es lamenten amb resignació. Alguns d’ells, com el director de la Fundació Arrels, Ferran Busquets, ho denuncien públicament: “Sortir del carrer es converteix en una odissea”. El màxim responsable de l’entitat barcelonina assegura que “una recuperació completa i autònoma no l’he vista gairebé mai, només em venen un o dos casos al cap”, diu en referència a la possibilitat d’aconseguir que una persona que ha viscut al carrer coroni una reinserció sociolaboral que li permeti viure de manera totalment independent. “Es genera un gran trauma”, resum Busquets, i això té un impacte transcendental en la possible recuperació.

També ho veu d’una manera similar Óscar Martínez, doctor en Educació i societat per la Universitat de Barcelona i membre de la junta de govern del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC). Per ell, cal invertir un argument gastat i erroni: “La gent diu sovint que qui viu al carrer ho fa perquè té una malaltia mental, i no. Té una malaltia mental perquè porta 5 anys vivint al carrer. A veure quin cap aguanta això”. 

Aquest any, a més, les dades han fet sonar les alarmes. Ha tornat a incrementar-se el nombre de persones que dormen al ras, entre altres indicadors preocupants. Així ho demostren tant les xifres municipals com les del recompte d’Arrels. Segons la fundació, al juliol hi havia “gairebé 1.200 persones” fent nit al carrer. Segons una diagnosi publicada per la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar (XAPSLL), els serveis de l’Ajuntament el passat maig van registrar 1.027 casos de ciutadans que malvivien a la via pública. 

El fred, “fulles d’afaitar”

Mentrestant, la situació del Pietro s’ha agreujat amb els mesos, també pel que fa al seu cercle social. Al juliol parlava animat de la passejada diària que feia amb un amic seu, també sensellar. La feien de nit, quan la ciutat començava a enfilar el llit. Ara aquell company ja no hi és. Com tampoc hi és l’estelada que cobria el seu llit precari del passeig de Gràcia. “La Guàrdia Urbana me la va treure un dia, amb altres coses”, assegura. El seu amic, en canvi, va marxar per decisió pròpia a València. “Es va cansar de Barcelona”, indica l’home sard. 

Per les festes, el Pietro ha fet un arbre de Nadal amb quatre branques, un cilindre de cartolina, tres boles, un ninot minúscul en forma de conill i un parell d’adorns vermells. És una manera de seguir connectat a la seva vida anterior, explica. Tot i que, de nou, l’esperit nadalenc no ha fet que se li oblidi la presència creixent del fred. 

L'arbre de Nadal i el Pietro, encara al passeig de Gràcia / D.C.

L’arbre de Nadal i el Pietro, encara al passeig de Gràcia / D.C.

Fins i tot els que han aconseguit sortir del carrer recorden el fred com un enemic imbatible. És el cas de Miquel Fuster, una de les cares més conegudes entre els qui han quedat a càrrec d’Arrels i han deixat enrere la intempèrie de manera permanent. Ara viu en un pis de la Zona Franca, té 75 anys i mira reposicions amb doble capítol de Colombo cada migdia. “Un dels pensaments recurrents, quan vius al carrer, és que t’has carregat la teva vida. I a això, a sobre, li has de sumar els problemes de salut i el fred, que se’t clava com si fossin mil fulles d’afaitar”, relata Fuster. Encara i així, vist en perspectiva, matisa que les baixes temperatures tenien una virtut: “Fan que se’t passi la por, perquè automàticament deixes de preocupar-te per aquell pànic constant a les agressions i et centres a fer fora el fred del cos”. 

Ell sap el camí de sortida del carrer. El va recórrer després de tocar fons. Li costava caminar, havia encongit més de deu centímetres i havia perdut més de 20 quilos. Així i tot, entén que a molts els sembli impossible aquest mateix procés perquè coneix “la desaparició de la confiança, tant en un mateix com en la resta de la gent”. Un procés que comença quan s’esfumen les amistats i la família. “Quan et quedes sense pis, tens l’opció d’anar a viure a casa d’algun amic, però la gent té una idea equivocada del que és això: perquè una cosa és estar de visita i una altra és quedar-s’hi. Alteres la vida de l’altra persona i la teva. I t’entra una sensació d’hoste permanent”, comenta l’home, que va viure durant 15 anys al ras. I quan aquesta sensació t’entra a dins, segueix raonant, “tornes al carrer, perquè el carrer et dona sensació de llibertat. És a dir, la llibertat de morir on vulguis, en el fons”

Sobre aquest apunt, Busquets i Martínez coincideixen a l’hora d’assenyalar la necessitat d’humanitzar les persones que han quedat sense sostre. “Es pot refer la confiança, invertint en acompanyament educatiu i apropant algú que els pugui dir “ei, què tal?”, perquè és així que s’atura la conversió d’aquestes persones en una mena de mobles a qui ningú no els diu res en passar pel seu costat”, proposa el membre del CEESC. Aquest procés de reconeixement de la persona hauria d’anar acompanyat, a posteriori, d’una política de housing first, apunta l’educador social.

Entre la feina i l’habitatge

I és aquí on es troba el Pietro. Ell se sent capacitat per tornar a treballar, però per fer-ho necessita una llar, manté. Un espai on retrobar-se, tenir higiene i calmar les pors del carrer. Voldria tornar a una cuina, on ell ha feinejat durant gran part de la seva vida. Ha estat a restaurants com el Piccola Cucina Italiana (La Floresta, Sant Cugat), el Gusto (l’Antiga Esquerra de l’Eixample) o l’Al Passatore Santaló (Sant Gervasi-Galvany). Però ara ni tan sols es veu amb cor de fer l’intent, després d’haver-ho provat en altres ocasions. “Quan he intentat aspirar a un nou lloc, m’han mirat malament”, comenta. 

Per això, tant des d’Arrels com des del CEESC col·loquen al centre del debat la necessitat de tenir més habitatges per a aquest col·lectiu. “Cal un primer cop de timó, com regular el preu de l’habitatge per trencar la crisi habitacional. Si no, com a administració, ja pots estar tota la vida enviant gent a albergs, que quedaràs desbordada permanentment”, clama Martínez. Des d’Arrels, a més, denuncien que aquest problema els toca tant de prop que han començat una campanya per visibilitzar que l’augment dels preus del lloguer posa en risc el servei que ofereixen. Fins ara, donen allotjament a 200 persones que han viscut al carrer. 

Mentrestant, el govern d’Ada Colau ha insistit en diverses ocasions en la soledat en què es troben a l’hora d’abordar la problemàtica amb la resta d’administracions. Si els pressupostos de l’any 2014 destinaven 27 milions d’euros a l’atenció dels sensellar, actualment n’aporten 35. A més, també destaquen que el Programa Municipal d’Atenció a Persones Sense llar ha crescut durant els últims anys des de les 1.043 places de l’any 2015 fins a les 1.346 places actuals, la xifra més alta de tota la sèrie històrica. Óscar Martínez remarca, a més, que un altre dels inconvenients que accentua la desesperació del consistori barceloní és “una política territorial nefasta”, ja que molts ajuntaments deriven les persones sense sostre a la capital catalana. 

Ferran Busquets, tot i que reconeix aquesta tendència, la relativitza. “És normal que vinguin més persones a les grans ciutats. Per això tenen més habitants, també, no? Nosaltres tenim els pisos zero, que són uns espais que almenys donen un sostre de nit i de baixa exigència a qui els necessita. En canvi, les administracions no estan seguint aquesta línia. Diuen “l’habitatge és la solució”. Molt bé. Però mentre no arriben polítiques fermes en habitatge, què fem?”, reflexiona. Finalment, adverteix, com a sospita personal, que “s’estan retardant les respostes des del sector públic perquè es vol evitar un efecte crida a Barcelona”, tot i que ell no creu que aquest temor sigui fundat. 

La salut, l’altre gran greuge

A més, als efectes psicològics que té la cronificació del sensellarisme cal sumar-los les conseqüències sobre el físic, especialment quan es viu al carrer. “Vaig estar ingressat 17 vegades, em va dir un metge que s’ho va trobar a l’ordinador”, precisa Miquel Fuster. En el seu cas, bàsicament, els internaments mèdics van ser per problemes derivats de l’alcoholisme. Sobre aquest tema, el Pietro prefereix no parlar. 

Miquel Fuster, un antic sensellar, a la rambla del Raval / D.C.

Miquel Fuster, un antic sensellar, a la rambla del Raval / D.C.

Les dades que diverses entitats d’atenció a persones sense llar van facilitar a l’octubre van anunciar 56 morts entre aquest col·lectiu durant el darrer any natural. A més, es va destacar que, de mitjana, aquestes persones tenien 56 anys quan van morir. Una dada que xoca amb les dades del gruix de la població barcelonina. L’edat mitjana de les persones que van morir l’any 2018 a Barcelona és de gairebé 82 anys, segons dades municipals. Per tant, els dos col·lectius queden separats per 26 anys de vida de diferència. El contrast entre viure al ras o fer-ho en una llar. 

Busquets ressalta que “la gent que viu al carrer veu com la seva vida es redueix dràsticament”. I, per aquest motiu, el director d’Arrels revela que estan intentant integrar-se dins del circuit que permetria conèixer “les causes de les morts” per poder “aprofundir en l’estudi de l’impacte” de la intempèrie sobre els sensesostre. Com no són família dels morts i no tenen cap dret de facto sobre el seu historial, fins ara ho han tingut complicat per accedir a aquesta mena d’informació. “Per això, els equips jurídics estan intentant que les persones, mentre visquin, ens permetin l’accés al seu informe mèdic”, detalla. 

En un pla encara més genèric, abans d’arribar a aquestes situacions, el membre de la junta de govern del CEESC aprofita per reivindicar que això “no se soluciona només amb uns serveis socials potents, sinó que els serveis sanitaris han d’estar preparats, i no ho estan”. Segons Óscar Martínez, els Serveis Socials “tenen cintura per resoldre casos que se surten extremadament de la normalitat i el sistema sanitari, no tanta”. En aquest sentit, una de les opcions que planteja el doctor en Educació i societat és “apropar els professionals de la salut als sensellar, fins i tot al carrer”, com fan els educadors socials. “Hem de trobar la manera de cobrir l’assistència sanitària d’aquests veïns, però no només quan arriba el fred”, clou.

La seva reflexió acaba fent una referència al dispositiu que es prepara en diversos àmbits amb l’arribada de l’hivern. Una de les iniciatives clau en aquest sentit és l’Operació Fred de l’Ajuntament de Barcelona, que enguany torna a oferir 75 places d’acollida per a persones sense llar de manera estable fins a la primavera. A més, si hi ha previsió de patir temperatures per sota dels zero graus, se n’obriran 325 places més i es posaran en marxa sis equips dinàmics, formats per treballadors municipals i amb el suport de voluntaris de Creu Roja.

Més informació

Nou comentari