Floquet de Neu, 15 anys sense un ésser viu com a monument

El goril·la blanc va morir el 24 de novembre de 2003, quatre dècades després d'instal·lar-se al Zoo de Barcelona i d'haver estat un atractiu turístic mundial

L’any 2004 el Zoo de Barcelona observava com el nombre de visitants al recinte es reduïa en un 12% i que el parc el visitaven 868.401 persones menys. Era previsible. Feia un any que havia marxat per sempre “un dels principals atractius de la capital catalana”, tal i com l’anomena la cap de primats del parc, Teresa Abelló. En efecte, aquest dissabte fa 15 anys que va morir en Floquet de Neu.

Comprat l’any 1966 a Guinea Equatorial, el goril·la blanc (Nfumu Ngui, en llengua fang) va arribar a Barcelona el novembre d’aquell mateix any de la mà del primatòleg Jordi Sabater Pi. Abans d’instal·lar-se al Zoo, però, en Floquet va viure durant onze mesos al pis de l’Eixample del doctor Roman Luera i Carbó, aleshores veterinari del parc. Va passar-se 36 anys vivint al Zoo, i va morir als 40 anys -una edat més que acceptable per a un goril·la- a causa d’una afecció greu de la pell. De fet, la seva mort es va produir a través d’una eutanasia per tal que no patís més per culpa de la malaltia.

Floquet de Neu dins d'una casa | CEDIDA

Floquet de Neu dins d’una casa | CEDIDA

Com era en Floquet?

Era albí i per aquest motiu era blanc, sí. Però més enllà de la falta de pigmentació de la seva pell hi havia característiques que també el diferenciaven de la resta de goril·les del Zoo. “Era un molt bon reproductor”, etziba amb contundència Teresa Abelló. De fet, en els 36 anys que en Floquet va viure al Zoo, va tenir 21 fills. “Set els va tenir amb l’Ndengue, nou amb la Bimvili i cinc amb la Yuma; i l’any 1999 van néixer les dues primeres nétes d’en Floquet de Neu, la Nimba i la Batanga”, recull el parc a la biografia del seu goril·la més famós .

Abelló també a aquest diari que era un “bon goril·la” i que estava “ben integrat” amb els seus companys. De totes maneres, reconeix que “amb el Floquet tothom s’implicava”. És més, explica que quan el goril·la va entrar al Zoo de Barcelona, als any 60, les condicions amb les quals es cuidaven els primats no eren tan òptimes com avui dia, però que, en canvi, els treballadors del parc sí que es sensibilitzaven més amb en Floquet. “Haver viscut sense estrès i sense cap malaltia” va propiciar que el goril·la blanc visqués tants anys, assegura Abelló.

Per altra banda, Jordi Portabella, que era regidor de Turisme i president del Zoo l’any 2003, quan va morir en Floquet de Neu, destaca a El Món que aquest primat “sabia que era l’estrella del Zoo”. Ho afirma perquè “es comportava com a tal, mostrant-se a vegades més atent i a vegades més esquerp, donant l’esquena al públic”, però sempre sabent que la gent l’anava a veure a ell. Això sí, recorda que “no es mostrava precisament esplèndid si li tocaven el vidre”.

El Turisme i en Floquet

Tot i que l’assistència al Zoo de Barcelona va caure en picat després de la mort d’en Floquet, Portabella no s’atreveix a valorar si va repercutir significativament al turisme de la ciutat i si, per tant, hi havia visitants que venien a la capital catalana expressament per veure’l. Tot i això, afirma que “se’l va trobar a faltar perquè formava part del paisatge de Barcelona” i sí que assegura que “el fet que fos albí generava una singularitat atractiva tant pels turistes com pels autòctons.

Qui sí creu que en Floquet era un factor clau per voler visitar la ciutat de Barcelona és Abelló. La seva responsable assegura que molts turistes li explicaven que havien vingut a Catalunya “només per visitar-lo al Zoo”. I aporta una dada curiosa: encara es troba amb visitants que no saben que en Floquet va morir ja fa 15 anys i que li pregunten a quin lloc del recinte es troba.

De la vitrina a la gran pantalla

El goril·la blanc no es va poder veure només a Guinea Equatorial i a Catalunya. Una ocasió per fer-lo arribar a tot el món era a través del cinema. I així va ser. Albert Val, que va escriure la pel·lícula Floquet de Neu explica a aquest diari com va ser el seu procés de documentació per poder guionitzar el film. Assegura que des d’un principi van tenir clar que centrarien bona part de l’argument en la diversitat, a través del seu color de pell; i que el missatge de la pel·lícula seria que “tothom ha d’acceptar-se a un mateix perquè tots som diferents”. Com que informant-se van descobrir que el Floquet tenia una connexió molt forta amb els infants, van decidir fer-lo simpàtic i innocent. I així és com els nens el van poder gaudir a bona part del món.

Floquet de Neu al Zoo de Barcelona | ZOO DE BARCELONA

Floquet de Neu al Zoo de Barcelona | ZOO DE BARCELONA

Immortalitzar en Floquet

‘Que Barcelona tingui un carrer o plaça a nom d’en Floquet de Neu’. És l’eterna promesa, però encara no s’ha produit mai. Tant Portabella com Abelló consideren que seria un bon gest. La primatòloga reconeix el fet que va ser un “símbol” i recorda que va ser “internacionalment famós”, i Portabella diu que “estaria bé que tingués un reconeixement”.

Sobre aquesta qüestió, Portabella insisteix que sempre ha tingut clar que qualsevol reconeixement que se li fes al Floquet de Neu s’hauria de fer “deixant-lo en pau”. Es refereix a una polèmica que va envoltar aquest goril·la quan ell era president del parc. Finalment es va decidir incinerar-lo, tal i com ell defensava, però lamenta que hi hagués algunes veus que donaven suport a dissecar l’animal. “Això va generar molta controvèrsia i alguns pensàvem que havia de descansar en pau”. Abelló, fins i tot, es nega a fer cap comentari sobre aquella polèmica, perquè reconeix haver escoltat “alguns comentaris no adequats”. La seva responsable reconeix que la pèrdua del Floquet “va ser dura” ja que el considerava “un més de la família”.

Un cop incinerat, les cendres d’en Floquet es van guardar dins d’una urna, i aquesta va ser enterrada al zoo. Existeix el rumor que un jardiner va tallar sense voler la tija que va néixer d’aquelles cendres.

Més informació

Nou comentari