Jaume Asens: “Tot el que sigui evitar que governi Valls no és descartable”

El tercer tinent d'alcaldia de Barcelona proposa "un cordó sanitari" per evitar que "forces reaccionàries com Cs" arribin al poder "perquè quan el toquen fan moltes destrosses"

El tercer tinent d’alcaldia de Barcelona, Jaume Asens, es declara un “pessimista moderat”, però això no evita que imagini, en cas que hi hagi sentències condemnatòries contra els presos polítics, que per Quim Torra sigui possible bastir un bloc antirrepressiu a l’estil del Front Popular, que inclogui des de la CUP fins al PSC. Abans, però, Asens pensa en un altre “cordó sanitari”, en aquest cas per evitar que Cs i Manuel Valls “toquin poder” a Barcelona.

Asens va rebre ‘El Món’ dimarts passat per parlar de la situació política del país, una conversa en què va aprofitar per explicar àmpliament les iniciatives del Govern de Colau per passar comptes amb els crims del franquisme, però també per subratllar la importància de la causa contra els policies investigats per la violència de l’1-O, un litigi que considera fonamental per a les defenses perquè és un atac a la “línia de flotació” de la tesi de l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i la Fiscalia sobre que hi ha hagut un delicte de rebel·lió.

Quants anys necessitaria l’Ajuntament per fer net del passat franquista i qui considera que no fa la feina que hauria de fer?

Volem ser un estímul davant de la passivitat de l’Estat, que incompleix l’obligació de perseguir els crims, fer reparació i buscar la veritat i la justícia. Aquest és un Estat que no ha trencat amb la línia de continuïtat del franquisme. Un exemple n’és el Poder Judicial, construït sobre els fonaments del règim franquista. Fins que no es rendeixin comptes amb els crims comesos, difícilment se’l podrà regenerar. És veritat que els crims van ser comesos pels botxins franquistes, però és la Transició i el règim democràtic del 78 el que d’alguna forma els encobreix i ignora, menyspreant les víctimes. No és una cosa del passat, sinó del present.

Han anunciat una querella contra sis magistrats que van condemnar membres del col·lectiu LGTBI sota la llei de ‘Vagos y maleantes’. Quin futur pot tenir aquest procés?

Hem triat aquests magistrats pel seu grau de responsabilitat. Com a juristes tenien una major consciència de l’antijuridicitat dels seus crims. Van participar en la repressió en el tardofranquisme empresonant sobretot homosexuals i trans. No s’estava perseguint dissidents sinó persones per la seva identitat sexual. I a més, se’ls perseguia perquè es considerava que eren una ofensa a la nació i a la virilitat espanyola. Hi ha resolucions judicials que van en aquesta direcció. Això és un dels elements que pot esquivar l’aplicació de la Llei d’amnistia.

Si cal acabaran a Estrasburg?

El mur d’impunitat que s’ha aixecat a l’Estat espanyol és molt alt. Ara han passat coses que ens permeten tenir alguna finestra d’oportunitat nova, però no som ingenus. Sabem que serà difícil, que hi haurà molts obstacles i que és molt probable que al final acabem a Estrasburg.

A banda d’aquestes accions, què pretén la comissió que s’ha creat per decidir la declaració de les persones que ho sol·licitin com a represaliades en el tardofranquisme?

El que hem anunciat és un projecte normatiu que encara s’ha d’aprovar al plenari. El recorregut és encara llarg perquè és una nova norma que crea un nou dret subjectiu. Les persones represaliades en el tardofranquisme, del 1960 al 1978, ara tenen el dret a que s’obri un expedient administratiu sobre el seu cas. Una junta de valoració —formada per juristes, historiadors i psicòlegs— emetrà un dictamen que l’interessat podrà recórrer. Creem una via administrativa jurisdiccional, i si l’interessat hi està d’acord se’l reconeixerà en la seva condició de represaliat. És un dispositiu pensat per escoltar i documentar el testimoni dels represaliats, que tingui un valor pedagògic i pugui servir per crear ciutadania democràtica.

Quin gruix de persones es calcula que se’n pugui beneficiar?

Hi ha una dada. Les persones jutjades pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP) —l’antecessor de l’Audiència Nacional, que jutjava la dissidència a l’Estat espanyol— van ser més o menys unes 3.000. A Catalunya va ser una tercera part i a Barcelona, la meitat. Se’n podran beneficiar tant ells com els seus familiars, en el cas que estiguin morts, és a dir unes 1.000 persones. A banda, però, també hi ha els torturats, encara que no hi ha xifres oficials.

Aquesta via que obre Barcelona pot ser una referència per a d’altres llocs?

En la pròpia normativa hi ha un disposició on es preveu que el dispositiu es posi al servei d’altres administracions i que es pugui fer un conveni de col·laboració perquè puguin utilitzar tota la feina que s’ha fet. Fins i tot la pròpia junta podrà valorar el cas de veïns d’altres ciutats de Catalunya. Ens agradaria que fos un dret que el pogués gaudir tothom, per això posem el dispositiu al servei d’altres administracions que puguin valorar altres casos.

Els seus crítics poden dir que l’Ajuntament s’oblida de la tortura i la repressió exercida en altres moments històrics, com per exemple, en el cas de les txeques…

Les txeques es produeixen en temps de guerra. La majoria de governs, quan s’entra en guerra, tenen com a pràctica habitual perseguir els enemics. Amb això no estic disculpant la repressió, però sí apuntar que forma part de la lògica de guerra, quan es produeix una suspensió de drets i vulneracions de drets humans, a una banda i una altra. Crec que no es poden equiparar les txeques a la repressió franquista, però tampoc es pot invisibilitzar.

Quim Torra diu que hi ha un “renaixement” del franquisme. Hi està d’acord?

Un dels signes distintius respecte a la resta d’estats europeus és que a l’Estat espanyol no hi ha una memòria antifeixista compartida. L’Alemanya democràtica es construeix a partir de la memòria antifeixista i això crea un consens, una comunitat nacional. A França i a Itàlia també. A l’Estat espanyol van lluitar dos bàndols, un va guanyar i després hi ha unes taules, però no hi ha un substrat comú. És aquest buit el que fa difícil construir una nació. Per això els símbols espanyols per molta gent d’esquerres estan tacats d’una certa il·legitimitat, perquè estan vinculats, en certa mesura, al franquisme. Aquí la dictadura arriba fins al 78 i no se la venç. Per tant, com que no es venç, tenim que la Fundació Francisco Franco és legal i tota una política d’oblit i un règim —el del 78— que es construeix a partir de les condicions dels vencedors. El tema és que l’Estat espanyol és l’únic lloc on el feixisme no va ser derrotat militarment. I el fet que guanyés i que s’establís durant 40 anys explica tot el que està passant. Aquesta lluita tan tardana que fem té a veure amb aquesta assignatura pendent i, fins que no es rendeixin comptes, serà molt difícil constituir res nou.

Per on s’hauria de començar i qui ho hauria d’impulsar?

Des de molts llocs diferents i des de totes les forces democràtiques existents. En un moment com el que estem d’ascens de l’extrema dreta i del populisme de dretes, hem de constituir un cordó sanitari per intentar que aquesta gent no toqui el poder, perquè quan el toquen tendeixen a no deixar-lo i fan moltes destrosses.

Sobre aquest pòsit Catalunya viu ara un procés complicat. Creu que la presència d’observadors internacionals oferirà garanties perquè el judici de l’1-O sigui just?

Aquest judici no serà just encara que hi hagi observadors. Tots els drets que s’han vulnerat en la investigació i la instrucció fan que les condicions en què es faci no siguin les idònies d’un judici en un Estat democràtic i digne d’aquest nom.

L’Ajuntament s’ha implicat en el procés contra els policies investigats per la violència de l’1-O. Per què és important aquesta altra causa?

Aquest judici és important perquè és un atac a la línia de flotació de la tesi de l’Audiència Nacional, el Suprem i la Fiscalia sobre la violència, que els serveix per inventar-se que hi ha hagut delicte de rebel·lió. El Suprem no veu la violència que es veu al jutjat de Barcelona i en canvi veu una altra violència que el jutjat de Barcelona no veu. Aquí tenim dos relats judicials que estan sostenint fets diferents. Però hem vist les imatges i hem vist què correspon amb la realitat i també tenim la resolució de l’Audiència Provincial on es deia que hi havia hagut un excés de l’ús de la força per part de les forces de seguretat de l’Estat. Fins i tot s’hi deia que era innecessari haver carregat perquè, com el Suprem havia anul·lat el referèndum, la votació no tenia efectes jurídics. Per tant, per què feia falta intervenir? Perquè una intervenció policial es justifica quan vols resoldre una situació de desordre públic, d’atac a la convivència ciutadana. Quin atac a la convivència ciutadana s’estava produint? El que fan és provocar ells una situació de desordre públic i d’atac a la convivència ciutadana. És just al revés. Aquí qui havia actuat correctament van ser els Mossos i en canvi estan sent processats per haver actuat conforme a les regles de l’Estat de dret. Crec que és un litigi estratègic, que va molt bé a les defenses en la causa del Suprem perquè aporta un element que serveix per desconstruir tota l’elucubració que han muntat al voltant de la rebel·lió.

Què faria vostè si fos Quim Torra en el moment que arriba una dura sentència condemnatòria?

Doncs és un exercici de ciència ficció que ara mateix, de forma improvisada, em costa de pensar-hi. Necessitaria un temps per meditar-ho. Ell té temps ara. No estic en la seva posició, afortunadament. Però, en tot cas, una cosa que segur sí que faria seria convocar totes les forces democràtiques del país i intentar fer un front antirrepressiu transversal el més ampli possible per fer front a aquesta situació i pensar de quina forma consensuada actuar. Un front que hauria d’emular els blocs que s’han produït al llarg de la història: el front nacional, l’Assemblea de Catalunya, el Front Popular, que defensava el PSUC i ERC fins a la CNT.

Seguim en la política ficció o seria una recomanació a fer al president?

Amb aquesta idea no n’hi ha prou, evidentment. S’haurien de fer més coses. El punt de partida és asseure’s a parlar amb totes les forces democràtiques. Hauríem de treballar a favor d’un espai ampli que vagi més enllà de l’espai sobiranista. Crear un font antirrepressiu en el qual, tot i les dificultats evidents, hi fos des de la CUP fins al PSC i intentar també que hi fossin des de CCOO i UGT fins a l’Assemblea Nacional.

I aquest front què faria?

Primer visibilitzar-se. És una primera mesura de força simbòlica important. En aquest espai s’haurien de debatre mesures eficaces de denúncia a nivell internacional, estatal, nacional o organitzar mobilitzacions.

Toni Comín deia fa poc que era necessària una mobilització més intensa. Comparteix l’opinió de la necessitat d’una mobilització permanent?

La mobilització permanent és un concepte de Rosa de Luxemburg, molt trotskista, que en boca del Toni fa certa gràcia sentir-lo, si és aquest el terme que ha utilitzat. Sí que és veritat que la societat ha d’estar amatent, a l’alçada del moment històric que li ha tocat viure, que és un moment de gran dramatisme, una cruïlla històrica de gran excepcionalitat i crec que sí se li ha de demanar que faci un esforç de no baixar la guàrdia, de no tornar a casa i de mobilitzar-se tots els cops que faci falta. I sobretot també pensant amb Europa.

Com afronta BComú les properes eleccions en un context tan excepcional? De què farà bandera?

Ens agradaria que el debat giri al voltant de qüestions de ciutat. Farem un flac favor al país i a la ciutat si no és així. Els veïns i veïnes mereixen que parlem dels problemes de la ciutat i que es posin sobre la taula els diferents models de gestió de la ciutat, de l’espai públic, del transport, del model de societat que volem uns i altres. Però un dels temes dels quals farem bandera és tota la lluita contra les elits econòmiques de la ciutat, tots els poders fàctics als quals ens hem hagut d’enfrontar durant aquest mandat.

Això vol dir que se centrarà en abatre Manuel Valls?

Valls s’ha presentat com a candidat de les elits i nosaltres voldrem confrontar-nos com la candidatura de la ciutadania, de la gent davant de les elits que encara tenen molt poder. Valls ens ho ha posat molt fàcil identificant-se com a candidat de les elits. Ens permet visualitzar una frontera on nosaltres ens sentim molt còmodes.

No preparen línies d’atac contra Ernest Maragall?

Hi tinc molt bona relació i estima política i personal i crec que ens entendrem, per tant no el veig com un enemic. Evidentment anem amb projectes polítics diferents darrere però sí que tenim programes electorals amb propostes molt semblants. Tenim més coses en comú que coses que ens separen. Així com amb Valls assenyalaria l’abisme que hi ha entre ells i nosaltres, amb Maragall preferiria assenyalar les coses que tenim en comú.

Veu possibilitats d’acord postelectorals amb una candidatura independentista que inclogui el PDeCAT?

S’ha de fer un cordó sanitari perquè aquest ajuntament no el governin les forces reaccionàries com Cs. Tot el que sigui evitar que governi Valls no és descartable. La cosa apunta que està entre ERC, nosaltres i Cs. Si es produeix aquest dilema s’ho hauran de plantejar ells.

Abans de les eleccions encara hi ha un altre troca a desfer, la dels Pressupostos. Hi ha marge per un acord?

Creiem que encara hi ha marge. Ara és més difícil perquè hi ha hagut declaracions molt contundents, però crec que, menys al PP i Cs, a la resta no li interessa que hi hagi eleccions generals. Ara mateix, amb les peticions d’eleccions per part de la dreta a Madrid i els mitjans de comunicació de la caverna, estem en un context molt delicat on les eleccions estan a la cantonada, és molt possible. Hem de calcular molt bé les conseqüències dels nostres moviments, ser molt realistes i pragmàtics i veure quina és la correlació de forces perquè no ens passi que, amb la més bona intenció del món, acabem facilitant les coses als nostres pitjors adversaris, que son el PP i Cs. Per tant, el PSC ha de fer gestos que no ha fet encara. S’ha de crear una taula de diàleg polític, però per part de les forces independentistes s’ha de demostrar una disponibilitat. Si ja des de l’inici mantenen el ‘no’ categòric que han sostingut fins ara es dificulta que es puguin produir gestos a l’altra banda. És una acció-reacció de difícil solució. Una negociació arriba quan es crea un espai de confiança i crec que el primer que ha de fer el PSOE és reconèixer la legitimitat dels independentistes com a actors polítics i asseure’s-hi per parlar. Aquest és un dels primers passos a fer. Soc pessimista, però moderat, crec que hi ha finestres d’oportunitat i certa esperança perquè canviïn les coses per poder reconduir la situació cap a un escenari on l’agenda democràtica del diàleg es pugui tornar a posar sobre la taula i no anem cap a un aprofundiment de la deriva despòtica que es va iniciar fa un any.

Més informació

Nou comentari