La vaga encara no havia arribat que la gent ja s’imaginava en una cua, dempeus, entre càmeres de televisió, turistes, maletes i senyors d’Aena dient-los que mantinguessin la calma, que piano piano si va lontano. El record de la vaga dels treballadors dels controls de seguretat de l’aeroport l’estiu del 2017 havia fet efecte. Especialment en l’imaginari poruc del viatger que aquest matí havia d’enlairar-se des del Prat. També les advertències de les companyies han jugat el seu paper, tot s’ha de dir. I així, mentre la incidència de l’aturada laboral dels controladors aquest matí era relativa, la precaució d’alguns dels passatgers ha omplert el vestíbul de la Terminal 1 de cares de són, jocs de cartes i cossos arraulits contra les parets de l’aeroport.
La vaga, a primera hora imperceptible i més tard simplement molesta, ha comptat amb un serveis mínims del 90% decretats per la delegació del govern espanyol a Catalunya. D’alguna manera, això ha fet que el Biel li pagués l’esmorzar al Marc. Són dos nois de 18 anys que marxaven a Irlanda amb la seva “família de vacances”, que diuen ells. Es refereixen a qui els va acollir l’any passat, quan feien un curs d’anglès durant l’estiu. La bona relació amb els seus amfitrions ha fet que repeteixin experiència. “Ens amoïnava arribar tard i el Biel m’ha vingut a picar a casa a dos quarts de cinc, el molt bèstia. Ara em paga ell l’entrepà”, deia, per compensar-l’hi.
També, tot i que amb menys informació, el Sergio i l’Arianna han fer de previsors. Són italians, han estat de retirada tranquil·la a una part relaxada de Lloret de Mar i no estaven al cas de la vaga. “Ens estàvem preguntant perquè hi havia tants periodistes”, comenten mentre reparteixen les cartes i fan temps abans no s’obri el mostrador de la seva companyia. Juguen al Scopa, un joc “que és impossible que un italià no conegui”, asseguren.
Ahir, quan van comentar a l’hotel on s’hi estaven que marxaven, el recepcionista els va deixar anar un comentari que no van acabar d’entendre. Només van captar, amb seguretat, la paraula “aeroport”. Amb menys certesa, van entendre que s’havien “d’espavilar”. A partir d’aquí, sense fer gaire cerca a Internet i sense repreguntar-li a l’home perquè ja s’havia posat a parlar amb uns altres clients, ells es van quedar amb el concepte i, “per si de cas”, van decidir avançar el trajecte cap al Prat. “Vinc d’una família amb molta intuïció”, es justifica l’Arianna. Així que avui a les 7:30h ja eren a l’aeroport tot i no ser del tot conscients del perquè. Des de llavors han matat el temps jugant al Scopa i esperant que, a les 12:15h, el seu vol de tornada a Milà sortís puntual.
Un últim testimoni, recollit per l’ACN, han arribat a ser-hi fins i tot sis hores abans que el seu viatge s’iniciés. És el cas de la Juani, que marxava massa lluny com per jugar-se-la i havia pres tot tipus de precaucions. “No hem facturat equipatge, només portem bossa de mà i el check in l’hem fet per Internet per fer-ho tot més fàcil”, ha apuntat abans de posar rumb amb les seves amigues al Kurdistan.
