Epidemiòloga del Clínic: “S’ha de revisar el confinament estricte de la primera onada”

Anna Llupià reivindica la gestió que han fet països com Corea del Sud o Nova Zelanda i reclama més "ambició" a Catalunya per reduir contagis

Les polítiques en la lluita contra el coronavirus a Catalunya podrien estar pecant de conformistes. Aquesta és una de les conclusions que suren quan s’entrevista Anna Llupià, metgessa especialitzada en medicina preventiva i epidemiologia de l’Hospital Clínic. La doctora segueix de prop el SARS-CoV2 des d’abans que esclatés la pandèmia i els últims mesos s’ha dedicat a observar, també, com s’ha combatut el virus a altres punts del món. La principal lliçó que n’ha extret és que els països que tenen més ben integrada la idea de “salut pública” en el disseny de totes les polítiques del país són els que millor se’n surten. “Si actues ràpid i de manera coordinada, les restriccions duren poc”.

Fa deu dies, aquest diari ressaltava la idea de Joaquín López-Contreras, el cap clínic de la Unitat de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Sant Pau, que reivindicava que “ara un constipat és covid fins que no es demostri el contrari”. Aquest concepte, de fet, Anna Llupià ja el subratllava a l’inici de la pandèmia. “Qualsevol persona que tingui una miqueta de mal al coll, detecti deposicions més toves o pateixi ofec haurà de considerar que és un cas positiu de manera preventiva i aïllar-se”, deia llavors, en una entrevista amb el TOT Barcelona. El temps li ha donat la raó. Ara, a més, dibuixa com s’ha de formalitzar la lluita contra el coronavirus en plena segona onada. Una empresa que inclou “repensar” el confinament que l’Estat va ordenar a la primavera.

El govern espanyol diu que vol evitar un nou confinament domiciliari. El govern català aposta per mantenir les mesures aplicades, però reconeix senyals de millora per la reducció en la velocitat de transmissió. Són suficients aquestes mesures amb què convivim per estabilitzar la situació sanitària?

El concepte que em grinyola és precisament aquesta “estabilitat” que tant es menciona. És poc ambiciós. L’objectiu que se’ns ha plantejat no té res d’estable. Ens podem enganyar a nosaltres mateixos, però només que ho comparem amb el que reclama la comunitat internacional es fa evident que caldria anar molt més lluny. A Catalunya estem anomenant “estabilitat” a un concepte que és una cronificació de la transmissió i que arrossega molts danys a nivell de morts, però també a nivell social i econòmic.

On és l’autoengany?

Fa poc Pere Aragonès explicava algunes condicions per flexibilitzar les mesures actuals. Una d’elles era registrar menys de 1.000 nous casos diaris. Això suposava mantenir una incidència de 200 contagis per cada 100.000 persones en 14 dies. Doncs bé, si arribéssim a aquestes xifres encara estaríem en semàfor vermell europeu. Queda molt lluny del que reclama Europa. De fet, Pedro Sánchez va expressar que el seu objectiu era mantenir la taxa per sota dels 25 contagis cada 100.000 persones en 14 dies.

Una altra condició que va presentar el govern català per reduir les restriccions era mantenir l’ocupació de les UCI catalanes per sota dels 300 llits. També és insuficient?

De nou, això és una xifra extremadament elevada. Aquests números volen dir que encara estaríem generant un impacte sanitari altíssim. Això colpeja els hospitals, però especialment suposa un col·lapse de l’atenció primària, per exemple, i es tradueix en llistes d’espera que s’eternitzen i diagnòstics que es retarden de manera crítica. A això cal sumar els danys socioeconòmics. El mal social, humanitari i mental és molt greu. Fa deu dies teníem 50.000 nens confinats a casa. Això és un dany clar i no té res d’estable. Ens allunya dels estàndards europeus i no és suficient.

La doctora Anna Llupià a la seva consulta, al Clínic / Jordi Play
La doctora Anna Llupià a la seva consulta, al Clínic / Jordi Play

Fins a on hauríem d’arribar per desescalar?

Això depèn de com es gestioni. L’objectiu, però, hauria de ser arribar a la taxa zero. No ens estem enfrontant només a una emergència sanitària, que també, sinó a un desastre sanitari. Fins que no copsem que el problema va molt més enllà de mirar si encara ens queden llits disponibles a les UCI no podrem encetar una bona gestió de la pandèmia. 

Què ha fallat, aquests últims mesos de preparació?

Per afrontar la pandèmia necessites una estructura sòlida de salut pública, que no és allò de la sanitat pública. Va molt més enllà. Implica dissenyar plans amb actuacions previsibles i situar de manera prioritària la salut en totes les polítiques que es treballen. Aquí, per exemple, cal reconéixer que s’han posat recursos per als rastrejadors. Malgrat això, el rastreig està deslocalitzat i la coordinació encara no és prou bona. S’ha de millorar l’organització per enfortir el pla de salut pública. Això es pot veure especialment a Corea del Sud o Hong Kong. No hi han tingut gairebé confinaments, o almenys no han estat tan llargs ni restrictius. Són exemples que s’aproximen al que es considera un abordatge adequat de la pandèmia. 

Molts països veïns, però, estan prenent mesures semblants a les catalanes. Estem mirant on no toca?

Fixem-nos en Nova Zelanda, per exemple. Van tenir un confinament estricte, però es podia fer esport i els nens podien sortir al carrer. En aquell cas va ser més llarg que altres països, però el van aprofitar per crear estructura de salut pública. Això implica agilitat. I en el moment que es perd el seguiment del traçat exhaustiu dels contagis, es prenen mesures ràpidament. Allà hi ha diversos nivells de confinament i està tot coordinat. Tothom treballa alineat amb la consigna de garantir unes condicions en què la transmissió del virus sigui molt difícil. A Catalunya no es va acabar de disposar bé el rastreig. I encara no està optimitzat. Això té un efecte. Nosaltres vam arribar a xifres acceptables de 15 contagis per cada 100.000 persones. Si en aquell punt recuperes el traçat i fas rastreig exhaustiu, ja ho tens, t’ensurts. 

I quan la situació és l’actual?

Ara és un altre escenari. Com més trigues, has d’implantar mesures més costoses. Si actues ràpid i de manera coordinada, les restriccions duren poc.

També podria haver generat rebuig que es prenguessin mesures contundents amb pocs casos i s’anunciés, per exemple, un confinament breu. Molta gent ja no es creu que les mesures durin 15 dies. 

El marc temporal no l’hem tingut ben posat en cap moment. Hem de recordar que la previsió habitual amb una epidèmia és que duri entre 1 i 5 anys fins que es controla. Això ho hem de tenir present. I no vol dir que no tornem a fer una vida normal, però ha d’haver-hi una aplicació de les mesures adequades quan toca.

L’epidemiòloga Anna Llupià a l’exterior de l’Hospital Clínic / Jordi Play

Abans ha mencionat el rastreig i ha apuntat que encara no és òptim. Què més ha de canviar en la gestió de la salut pública?

Hi ha d’haver elements facilitadors a disposició de la gent perquè sigui senzill garantir la mínima transmissió del virus. I això s’ha de fer des de l’administració. També s’ha de ser més transparent. A més, no hem d’estigmatitzar que algú passi la malaltia. No passa res. Però no ha de passar res de veritat. Això suposa que qui es contagi no pateixi per si ha de faltar 10 dies a la feina. Entre tots ho hem d’entendre. Hi ha d’haver mesures de suport perquè la gent s’aïlli. I no han de ser anecdòtiques o difícils d’aconseguir, sinó el més habitual. La màxima és clara: si tu has de tancar un negoci o hi tens afectació, has de tenir garantida una ajuda automàtica que et cobreixi. Qualsevol altra proposta és insostenible. Ja s’està veient.

Arribats a aquest punt, doncs, cal un confinament similar al del març?

Un confinament estricte en la manera que es va fer la primera vegada, no. S’ha d’evitar un tancament domiciliari en què gent dependent no podia sortir del seu pis o en què no sabíem si es podia acompanyar a casa una persona que vivia sola. S’ha de revisar el que entenem per confinament estricte, el de la primera onada. No perquè no sigui necessari que hi hagi mesures de restricció de moviments per aturar la transmissió del virus, sinó perquè ara sabem moltes més coses sobre com protegir-nos. Això ens permet evitar una part important del mal que fa el confinament. El fet, però, és que anem tard. A Aberdeen, a Escòcia, van tancar amb 54 casos en una ciutat de més de 200.000 habitants. Però van tancar 18 dies només. Això diu molt.

Nou comentari