Infectòleg del Sant Pau: “Ara un constipat és covid fins que no es demostri el contrari”

Joaquín López-Contreras apunta que les noves mesures no li semblen "la panacea" perquè no resolen els contagis socials i intrafamiliars

La ciutat de Barcelona, com la resta de municipis de Catalunya, ha sabut avui que quedarà tancada des de demà al matí fins a dilluns a primera hora per lluitar contra el coronavirus. I així durant dues setmanes almenys. També que s’ha quedat sense cultura i sense centres comercials. Les noves mesures, però, no semblen gran cosa si se li pregunta a Joaquín López-Contreras, el cap clínic de la Unitat de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Sant Pau. El doctor ho considera més aviat una crida a fer entendre la urgència de la situació que no pas un moviment transcendental per fer baixar els contagis. Optimista ferm, creu que encara es pot revertir l’augment disparat d’infectats crítics si s’actua amb encert. Tanmateix, defuig les visions simplistes. Recorda que un confinament total pot implicar “lesions molt importants” en pacients crònics d’altres malalties i en la salut psicològica de la població. De tot plegat, en parla amb el TOT Barcelona.

Eren mitjans de març i vostè va dir al diari Ara que si es tancaven llocs de reunió multitudinaris no era perquè després la gent es reunís al parc. Set mesos després la frase podria encaixar perfectament, de nou, amb l’actualitat. Ho manté?

I tant. Ara, per exemple, quan Argimon deia “si us plau, no aneu als bars” no crec que sospités que la gent continuaria sortint en la mateixa proporció a centres comercials o parcs. Entenc que costa moltíssim, però cal entendre que quan ens fixen el límit de sis persones el que ens estan dient és “quedin-se a les seves cases i només tinguin relació amb qui no en tenen més remei”. No demà, ni passat-demà, sinó ja.

La gent no entèn el que li diuen?

La nostra desgràcia és que estem aplicant mesures obligatòries perquè no som capaços de fer entendre a la gent el que demanem. O no sabem comunicar prou bé o els ciutadans no ens volen fer cas. I crec que és més la primera opció.

Avui s’ha decidit tancar els centres comercials, a més de confinar els municipis de divendres a diumenge i de suspendre l’activitat cultural i esportiva. Li semblen mesures efectives?

Poden ajudar una mica, però no em semblen la panacea. Els contagis no els estem ampliant quan els barcelonins van a la Cerdanya, sinó entre els contactes professionals o familiars, però a la ciutat. Ens estem contagiant a dins, com els xinesos quan van decretar l’estat de setge, que ho van fer perquè tenien la majoria de contagis intrafamiliars. Si prohibim tot d’activitats, però seguim permetent passejar-se allà on vulgui la gent per la ciutat, caldrà veure’n l’impacte. Entenc que són mesures que van dirigides a fer entendre que la situació està malament. La idea és que funcioni el missatge, més que les mesures. En qualsevol cas, tot suma.

Hi ha altres possibilitats que Salut ha expressat que té sobre la taula però que l’estat d’alarma actual no l’hi permeten. Darrerament s’ha plantejat des del confinament domiciliari en cap de setmana als confinaments totals curts però intensos. Alguna de les mesures li grinyola?

Segurament no tenim experiència suficient amb cap d’elles. Només tenim la referència del confinament total, amb tot el que implica. És a dir, va baixar la presència del virus i va reduir la pressió als hospitals. En canvi, va tenir uns efectes colaterals brutals. Van aparèixer pacients crònics que feia mesos que no es tractaven com tocava i va créixer l’estrès posttraumàtic en la població, a més d’aflorar complicacions vinculades a la salut psicològica. El confinament genera unes lesions molt importants a canvi de baixar la pressió als hospitals. Sabent això, està bé que es busquin altres opcions, però encara no tenim suficient evidència que els doni suport o les desacrediti. De fet, el primer confinament es va perllongar molt en el temps. No sabem si la idea dels confinaments més curts potser evitaria uns efectes tan adversos.

López-Contreras davant de l’ordinador del seu despatx, a l’Hospital Sant Pau / Jordi Play

El que sabem és que la societat ja ha viscut un confinament. Ara li tornen a dir que no pot trobar-se amb les persones que estima i que la vida dels últims mesos és irrecuperable. A més, ara ve mig any de fred. Mentre no hi hagi vacuna, la gent s’ha de mentalitzar que no tornarà a viure com s’ha viscut aquest estiu?

No m’agrada donar aquesta mena de missatges perquè són molt dolorosos, però la sensació és que sí. Que això de conviure amb les mesures va per a llarg. Amb el temps tot apunta que entrarem en períodes de mesures d’escalada i desescalada. D’aquí a uns mesos, si tenim sort, el temps acompanya, baixa la pressió als hospitals i es redueix la transmissió del virus en la comunitat, podrem recuperar algun tipus d’activitats que ara ens han restringit? No ho descarto. Però cal pensar que potser a l’abril arriba una altra pujada. I haurem de tornar a prendre mesures. Serà com la cançó: “Un pasito pa’lante, un pasito pa’trás”.

També és un fet que hi ha gent que no entèn que s’hagin pres tantes mesures i s’hagin demanat tants sacrificis mentre els vagons del transport públic continuen encabint algomeraciones per motius laborals. Són possibles focus de contagi?

Els espais tancats i mal ventilats amb molta gent, en principi, són un lloc que té possibilitat de contagi. Encara i així, el grau d’intensitat no l’acabem de saber. Cal reconèixer que s’ha augmentat la freqüència de pas en relació als usuaris i que la mascareta és obligatòria. Així i tot, per reduir aquestes situacions d’aglomeracions, TMB ha de maximitzar les freqüències i els ciutadans hem d’intentar no omplir vagons o autobusos quan veiem una acumulació. Per descomptat, en conseqüència, les empreses hauran de respectar que hi hagi un decalatge en l’entrada al treball. Després, hi ha altres mesures que potser ens semblen innòcues però que no ho són tant. Jo no he vist cap cartell que digui que està prohibit treure’s la mascareta per parlar per telèfon o per menjar, i això està passant. Així que caldria reforçar la comunicació. La gent no es pot treure la mascareta ni un minut en el transport públic.

S’ha normalitzat parlar d’índex de rebrot, taxa de contagi, velocitat de transmissió o ocupació de les UCI als hospitals. Hi ha algun indicador al que s’aferrin especialment a l’hora de mesurar la urgència?

Tot i que no hi ha un sol indicador màgic i sempre es revisen diversos índexs per fer-ne una anàlisi clara, l’ocupació de les UCI és segurament un indicador més sòlid i fort que alguns d’altres, com els positius absoluts o les persones ingressades a un hospital. En alguns centres hospitalaris de Catalunya ja estan al voltant del 40 o 50% d’ocupació a les UCI i això significa que han de decidir si deixen de fer alguna activitat quirúrgica no covid.

A nivell català, avui les UCI registren 434 crítics ingressats, que és el triple que a principis de mes però encara queda lluny del pic de la pandèmia, quan eren més de 1.500 casos. És una xifra reversible?

Soc optimista de naturalesa i em costa pensar que sigui irreversible. També vull aclarir un concepte que molta gent confon. És important recordar que no es pot comparar el percentatge d’ocupació de les UCI de març, quan els hospitals vam multiplicar els llits disponibles perquè ho vam reconvertir tot, amb això d’ara. En el pitjor moment de la pandèmia vam convertir l’UCI tradicional de 33 llits en una unitat de 100 llits.

Joaquín López-Contretas davant de la rotulació de l’Hospital Sant Pau / Jordi Play

I ara, com està l’UCI de l’Hospital Sant Pau?

És voluble, però hi ha un fet rellevant. A l’estiu vam passar un parell de mesos sense cap pacient covid a l’UCI. De sobte, vam començar a tenir-hi dos o tres infectats de mitjana. Unes setmanes després, quatre o cinc. I a l’octubre ja hem normalitzat estar per sobre de deu pacients a l’UCI. Dels últims dies, el màxim d’ocupació han estat 17 pacients covid, que és més de la meitat de la unitat.

A l’Hospital del Mar explicaven fa pocs dies que patien més pel personal que pel material. Esperàveu que a aquestes alçades la Generalitat us hagués plantejat una solució?

Això és important entendre-ho. No és un problema de llits, és un problema de persones preparades. A Catalunya s’obriran 5 hospitals satèl·lit en uns mesos, però no sabem qui els emplenarà. Nosaltres estem fent mans i mànigues per contractar personal. Però és que gairebé no existeix el personal. Els que existeixen estan a altres llocs i no crec que s’hagi de rebentar el mercat i traguem professionals entre hospitals. El problema és que no hi ha personal format suficient que pugui ser ofert immediatament als hospitals. És un problema que no s’ha solucionat perquè no és fàcil de solucionar. M’agradaria tenir la vareta màgica, però no sabria dir-li al polític com ho ha de resoldre.

I pel que fa al material, estan plenament coberts?

Aquesta part dels deures sí que s’ha fet, sembla. Els recursos que tenim ara són molt més grans que al febrer i ens donarà per aguantar. Si són quatre mesos, segur que aguantem. Ara bé, i si són set? Doncs potser no. Tornarà a ser important anticipar-se als problemes de estoc al mercat. A la primavera, els governs català i espanyol van decidir fer compra centralitzada per motius d’equitat. El motiu em sembla raonable. Però va sortir malament. Tots vam acabar indignats. És possible que si se’ns hagués deixat als hospitals fer la nostra s’haguessin produït situacions de desigualtat o fos un desastre, però això no ho sabem. Ara s’ha tornat a descentralitzar la compra, a l’estiu. Veurem què passa quan augmenti la pressió.

Per acabar, en pocs mesos, la població ha normalitzat posar-se gel a les mans, dur mascareta i controlar les distàncies físiques. Ens queda algun deure pendent per ajudar a allunyar el virus?

Hi ha un altre element que hem de tenir tots acceptat. Un constipat de l’any 2020 no és un constipat de l’any 2019. És molt important recordar-ho. En el passat pensàvem que eren quatre mocs i anàvem a treballar. Ara quatre mocs són transcendents. Els quadres respiratoris són molt sensibles i cal traslladar que ara com ara un constipat és covid fins que no es demostri el contrari. Per tant, requereix confinament immediat, una prova i resultats. I després es podran prendre la resta de decisions.

Comentaris

    Retipotis 01/11/2020 7:13 am
    "Ara un constipat és Covid fins que no es demostri lo contrari" Ja us val, després de tants morts, per aquí havíeu d'haver començat
    Gerard 30/10/2020 5:18 pm
    Aixo es una farsa

Nou comentari