L’emoció va desbordar la primera cursa adaptada per a infants amb mobilitat reduïda, organitzada per pares i entitats al marge de l’Ajuntament de Barcelona la setmana passada, just davant de la Catedral. Les sol·licituds per participar-hi que es van rebre van depassar el nombre de places previstes, limitades a causa de la Covid, i un aplaudiment generalitzat va encoratjar els 30 nens i nenes participants, que requereixen de cadires de rodes, caminadors i fèrules. La il·lusió i l’exemple de superació dels petits van ser protagonistes d’una cursa que es repetirà a l’Eixample el 2 d’octubre i a la Sagrera al desembre, però en el rerefons plana una crida urgent a les administracions públiques: no hi ha prou espais ni activitats perquè els menors amb una discapacitat motriu puguin exercitar-se i gaudir igual que la resta d’infants.
“El meu fill es pot apuntar a tot el que vulgui. En canvi, perquè la meva filla pugui fer el mateix ens consta la vida”, distingeix Noemí Font, qui va llançar la idea que va inspirar a col·lectius del barri Gòtic per muntar la cursa. La filla de Font va nèixer amb espina bífida, una malformació genètica que l’obliga a desplaçar-se en cadira de rodes. La mare dona fe que cal fermesa per no rendir-se davant dels obstacles i de les mancances.
“Fer aventures és guai però, quan la teva criatura té unes dificultats tan grans, ella ha d’estar ben preparada i els pares, amb molta energia”, acredita Font, inquieta perquè veu que falten parcs adaptats a Barcelona perquè els menors amb mobilitat reduïda també puguin practicar activitat física. “Si vull que la meva filla faci esport, hem d’agafar cotxe i anar a Badalona, a l’institut Guttmann, perquè no trobo opcions al barri”, comenta.
Font reclama des de fa anys que els parcs amb jocs accessibles i inclusius per a infants amb problemes motrius es generalitzin a la capital catalana. “El primer esport que han de practicar els nens és jugar al parc. Això hauria d’estar solucionat ja, però no n’hi ha. Hi ha gairebé 1.000 àrees de joc a Barcelona, però d’accessibles n’hi ha 10. En canvi, hi ha 100 àrees d’esbarjo per a gossos. Em sembla sorprenent”, opina.
Font insta el consistori a ser més “proactiu” a les demandes de les famílies. “No em sembla just que l’Ajuntament de Barcelona només subvencioni una part del monitoratge d’esport per a nens que s’apuntin a casals. Tenir un filla amb discapacitat suposa que tot ens costa més diners. La gent no es fa la idea. La cadira de rodes que tenim costa 1.500 euros. El Catsalut ens cobreix 800 euros i la resta la paguem nosaltres. A més, l’IVA que es carrega a aquests productes ortopèdics és del 21%, igual que un article de luxe”, es queixa.
Canvis que no arriben
La mare es va reunir amb la tinent d’alcalde d’Urbanisme, Janet Sanz, i l’arquitecte cap de l’Ajuntament, Xavier Matilla, just abans que el Covid-19 es propagués. “La Janet em va dir que l’administració és com un transatlàntic, que gira molt a poc a poc, però que acaba girant i el canvis arriben. Però jo no veig que n’hi hagi, de canvis”, confessa Font, que es posa com a exemple que cal perseverar per obtenir fites: “Vam aconseguir que modifiquessin el projecte del parc que van començar a construir davant de casa perquè el fessin inclusiu. Vam donar molt la llauna amb això. L’Ajuntament s’ha mogut per donar-me resposta, però no veig que la ciutat s’impregni d’això mateix. Tinc la impressió que l’Ajuntament i la Generalitat donen resposta en la mesura que una família és capaç de posar-se molt dura. Si no, no responen”.
Font nota que no són suficients els jocs adaptats en els parcs que s’etiqueten com a inclusius a Barcelona. Pensa que, com a mínim, la meitat del gronxadors i la resta de mobiliari de les àrees infantils haurien d’acondicionar-se. “Quan arribem al parc, la meva filla deixa la cadira de rodes i amb el caminador té suficient amb una rampa per anar amunt i avall, però hi ha nens que amb vuit anys ja pesen 35 quilos, que no caminen i que els pares ja no els poden agafar a coll. Seria bo que hi hagués parcs a Barcelona amb elements amb què no fes falta baixar-los de la cadira”, suggereix.
Just abans d’escampar-se la Covid-19, l’Ajuntament es va comprometre amb la mare a esboçar un pla cap a l’octubre de 2020 per establir nous requisits per dotar Barcelona de parcs adaptats. “Entenc que hi ha hagut las pandèmia entremig, però ha passat any i mig des que vam parlar. Em van dir que em mantindrien al corrent, però no s’ha fet”, declara Font, que sent que “no s’ha assimilat enlloc que els nens amb mobilitat reduïda hi són”: “És com quan veiem un símbol de plaça de cotxe per mobilitat reduïda. Pensem que és pel conductor i no caiem que pot ser per un nen. A mi també em passava. Abans tampoc no havia vist nens amb cadira de rodes anant al parc, perquè no son tants i potser perquè no hi van, perquè estan fins al monyo”.
Sobre les curses adaptades, a Font li agradaria que l’Ajuntament recollís el relleu. “Les haurien de fer ells”, emplaça la mare, que li agradaria que un recorregut simbòlic com el de la setmana passada, d’un màxim de 30 metres, s’incorporés dins de la cursa de la Mercè. Els intents, fins ara, no han fructificat. Tampoc convenç la idea d’encabir els petits al recorregut adaptat de la Mercè, d’uns dos quilòmetres, una distància excessiva per a ells. “Quin missatge donaríem als nostres fills apuntant-los a una cursa, dir-los que no es preocupin perquè no l’acabaran i que igualment els donaran un premi? La satisfacció per a ells és molt gran quan assoleixen el repte”, explica Font. A l’espera de resposta, algunes famílies volen escampar dins i fora de Catalunya una cursa que els ha atorgat visibilitat.
