El cinema abandonat que podia haver-se convertit en un nou Can Batlló

Les segones parts a vegades desafien la frase feta i es consoliden com una alternativa oportuna. Fins i tot, enriquidora. Ha passat a la història del cinema i ara, també, està succeint amb la història d’un cinema. Concretament, a l’antic multisala Lauren Sant Andreu, ocupat des de fa cinc anys i reconvertit en el projecte social anomenat La Cinètika. Tot i les adversitats —la darrera, la presència policial d’antiavalots permanent a l’entorn de l’edifici, aquestes últimes setmanes— el projecte ha seduït veïns i Ajuntament. A poc a poc, el cadàver immobiliari d’un cinema en fallida ha estat revitalitzat per diverses plataformes veïnals i ara, especialment arran de la crisi de la pandèmia, s’ha afermat com un equipament essencial al barri. 

“Des que va esclatar això de la Covid es fan càrrec de repartir menjar a gent que s’ha quedat sense res. Atenen gent amb problemes laborals i també a persones sense sostre. Què ens ha de semblar? Doncs que està molt bé. A sobre, fan cultura”, valora el president de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu del Palomar, Santi Serra. Les paraules d’aquest històric del moviment veïnal venen a dir el que altres andreuencs expressen encara amb més espontaneïtat. “Jo venia sovint als Lauren, però de Lauren ja no en queda cap a la ciutat. Així que ara vinc aquí, que ho tenen tot ben endreçat i hi posen pel·lícules la mar d’interessants”, diu l’Alícia Mur, una dona de 85 anys, mentre torna a casa després de mirar un documental sobre l’enderrocament d’un barri sencer a la Xina.

Ja fa temps que la màquina de La Cinètika carbura cada dia. Amb el temps, s’ha convertit en un local viu –després que arribés a estar 5 anys abandonat–. El farceixen propostes culturals, activitats esportives, debats associatius i trobades veïnals. De fet, en el moment que s’emet el documental sobre la Xina un gran tatami presideix el vestíbul de la planta baixa, on abans es feia cua per comprar crispetes. Hi ha una nena fent exercicis de saltar a la corda. L’horari oficial diu que s’hi està ensenyant muai thai. 

Una mena d’anarquia d’activitat veïnal s’ha apoderat d’un escenari insòlit. L’espai encara preserva els últims cartells promocionals de cartó de quan el cinema funcionava. Ho demostren les peces publicitàries de dos metres d’alçada de la pel·lícula Shreck, feliços per sempre o de Resident Evil: Afterlife repartides pel vestíbul. Allò és el passat. El present són uns altres cartells d’obres menys comercials, però amb diversitat. S’hi anuncien des de La invenció de l’Hugo fins a Lady Bird o La cançó del mar.

Propietat dispersa, Ajuntament expectant

La longevitat d’aquest centre social improbable té una explicació. L’empenta veïnal ha sabut aprofitar una oportunitat poc freqüent en la batalla pels grans equipaments a Barcelona. El fet que el dret sobre la superfície pertanyi a diverses entitats financeres amb interessos diferenciats ha suposat, a la pràctica, un bloqueig en l’acció dels titulars de l’edifici. En 10 anys no s’han acabat de posar d’acord mai. Això ha facilitat que els embats judicials hagin estat mínims i que, de fet, no hi ha hagut cap ordre de desallotjament.

D’altra banda, la proposta social i l’expansió veïnal, amb els anys, ha acabat seduint l’Ajuntament. Ho va explicar la mateixa regidora del districte, Lucía Martín, en una entrevista amb el TOT Barcelona mesos enrere. “La voluntat és mantenir el que s’hi està fent i que segueixi obert al barri, a tothom que hi vulgui participar”. La idea és “protegir-ho i evitar que el privat pugui acabar amb el projecte”, afegia la regidora.

“Un model de l’estil de Can Batlló”

De fet, el govern municipal s’havia arribat a plantejar regularitzar la situació d’aquest edifici gegantí de la rambla de l’Onze de Setembre i, en aquest sentit, van arribar a incloure en el projecte inicial del Pla d’Actuació de Districte la intenció de “recuperar” l’espai. Això, més enllà de les possibles interpretacions que suscitava aquest concepte vague, venia a dir que l’Ajuntament tenia plans per a La Cinètika. 

La regidora Lucía Martín els va concretar a aquest diari, el setembre passat: “Calia veure encara a quin preu i altres característiques, però la voluntat era recuperar l’edifici de les mans del privat perquè poguessin continuar desenvolupant-se els projectes comunitaris i veïnals que hi ha“. És a dir, que es volia adquirir l’edifici, fer-lo municipal i, fins i tot, dibuixar els nous usos. “Teníem al cap un model de l’estil de Can Batlló, en el sentit que hi ha una gestió público-comunitària que funciona molt bé i el teixit veïnal hi està molt implicat”, rematava la representant de Barcelona en Comú.

Per fer això, però, era necessari gastar-se una partida de diners important en l’espai. I aquí és on el pla ha estat devastat per la pandèmia. La crisi del coronavirus ho ha canviat tot i s’ha endut qualsevol fantasia municipal d’anunciar la fita. Segons Martín, allò era un “projecte pre-pandèmia”. “Ara estem en un altre context i no hi ha pressupost per plantejar-se aquestes coses”, rematava. 

Pocs mesos després, finalment, es confirmava de manera formal la desaparició de la idea de “recuperar” La Cinètika entre els plans de l’Ajuntament. Aquest nou rumb, però, va satisfer bona part dels activistes que gestionen l’espai. Des de l’inici, havien vist amb recel les intencions del consistori i es malfiaven de les explicacions que la regidora havia intentat aportar quan va sortir a la llum la voluntat d’implicar-se en el futur de l’edifici.

Poc soroll i algun ensurt

Així, el projecte de regular l’activitat veïnal a les antigues sales de cinema –i de pas blindar-les contra un eventual desallotjament– va morir abans de néixer. Però el canvi de plans no ha causat ni fred ni calor als activistes: les especulacions municipals no han mogut ni un mil·límetre el ritme o les intencions dels implicats en el projecte alternatiu. De fet, no són gaire amics de l’administració, com tampoc ho són de les aparicions als mitjans de comunicació. Després d’intercanviar correus amb aquest diari durant setmanes i de discutir-ho en assemblea, la posició del col·lectiu és no fer soroll i rebutjar fer declaracions. Fins i tot, durant la visita d’aquest mitjà al local, es va prohibir explícitament fer fotografies a l’interior del recinte.

La seva idea és anar fent, al marge dels canals normatius, com fins ara. De moment els ha funcionat, i només s’ha aturat l’activitat en casos realment excepcionals. El darrer exemple va viure’s fa dues setmanes, quan es van plantar de manera permanent diverses unitats antiavalots de la Brigada Mòbil (BRIMO) dels Mossos d’Esquadra al voltant de La Cinètika. Era la resposta policial al fet que un grup es passegés per Sant Andreu i llancés pedres contra seus de bancs i immobiliàries, després que es desnonessin dos espais ocupats al barri. El desplegament policial, el primer dia, va obligar a suspendre les activitats previstes a l’antic cinema ocupat. L’aturada, però, va durar un dia. L’endemà, tot i la presència policial continuada, es van reobrir les portes del local.

Des de llavors, la maquinària segueix com si res no hagués passat. El dilluns, hi ha reunió del sindicat d’habitatge. El dimarts, biblioteca crítica. El dimecres, boxa. I així fins al diumenge. Fonts de La Cinètika, tot i l’hermetisme general, es limiten a explicar un detall que els dona la tranquil·litat per seguir endavant. Les propietats de la superfície, de moment, segueixen sense donar cap mena de senyals de vida. No news, good news, que diu l’aforisme anglès.

Nou comentari

Més notícies
L'edifici on es troba la Cinètika / La Cinètika

El districte de Sant Andreu fa equilibris amb l’ocupació dels antics cinemes Lauren

Contemplava en un primer moment "recuperar" l'espai però ho ha acabat descartant

Guia bàsica per saber quins cinemes estan oberts a Barcelona

Les restriccions per la pandèmia han fet que moltes sales adaptin els seus horaris