Transport públic, comerços, taxis, platges o assistència personal. Ja siguin adults o nens, el dia a dia de les persones amb discapacitat física a la capital catalana -en serà la seu del quart Congrés en la matèria entre el 15 i el 17 de febrer- és una muntanya massa alta per escalar des de qualsevol vessant.
Així ho explica Cristina García, integrant de la plataforma Accessibilitat Ciutat i Platges Barcelona, creada a principis de 2021, i que apunta directament contra l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat. “Una entitat pagada amb diners públics que en teoria hauria de vetllar pels nostres interessos però que a efectes pràctics és totalment disfuncional. Tot és molt opac, hi ha descontrol i no tenim ningú a qui dirigir-nos per traslladar-li les queixes”.
Li retreu escassedat de recursos econòmics, absència d’actes de reunions -cosa que debilita els possibles compromisos adquirits-, dificultats per dur a terme reunions telemàtiques -format indispensable per als qui tenen mobilitat reduïda- així com poca formació dels treballadors. “Alguns només serveixen per obrir-te la porta”.
Mancances a la sorra
Respecte les platges, la situació no ha millorat des d’aquest estiu. García recorda que en la darrera reunió el regidor Joan Ramon Riera els va dir que duplicarien el pressupost però continua resultant “irrisori” per cobrir les necessitats de personal i infraestructures, que coincideixen amb un augment dels usuaris. Per aquest motiu, subratlla la necessitat de crear un nou punt de platja que s’afegeixi als tres existents: el de Sant Miquel, que cataloga de “fiasco”; el de Nova Icària, el primer i el més concorregut; i el del Fòrum.
En aquesta darrera, l’espai habilitat és de ciment i van instal·lar-hi una teulada per donar ombra “però ens bullim sota el sol. Vam demanar una lona però ens van dir que, pel material i els diners, no la posaven. Els treballadors que hi estan 10 hores no podien més de la calor i l’encarregat de manteniment va dir que allò era una platja i no un lloc d’ombra”.
A més, la zona reservada als banyistes amb discapacitat física i on passen els tècnics amb les cadires amfíbies ha d’estar neta però García comenta que un treballador s’hi va clavar una xeringa. L’altra trava és que sovint els usuaris ocupen l’espai restringit al bany assistit per fer-hi altres activitats “i no hi ha policia ni normativa que ens doni suport”.
Si bé uns tècnics faciliten l’entrada a l’aigua, les condicions en què treballen “són esclaves: en un matí poden arribar a fer 80 serveis entre quatre o cinc i l’Institut tampoc contracta gent nova”, lamenta García.
Al mateix temps, els espais habilitats tampoc estan a l’alçada. “Van posar un vestidor per poder-nos canviar i dutxar però el terra s’enfonsava; la cadireta que servia per dutxar-nos va arribar en mal estat i van posar-ne una de platja, per tant el mòdul no es podia utilitzar. El tècnic de manteniment sembla tret del còmic ‘Pepe Gotera y Otilio’. Ens sentim desemparats”.
L’odissea dels taxis
Pel que fa al taxi, el llistat de crítiques de la plataforma és llarga. “N’hi ha pocs d’adaptats, els has de demanar amb dos dies d’antelació, no hi ha servei d’emergència, l’aplicació per demanar-lo no és senzilla perquè és un contestador automàtic…”.
En aquest sentit, a mitjans de novembre l’entitat Oficina Vida Independent va denunciar l’Institut Metropolità del Taxi (IMET) per incomplir la normativa que l’obliga a tenir un 5% dels vehicles adaptats. La sentència del Jutjat Contenciós Administratiu 11 de Barcelona constata que el 2018 el nombre de taxis adaptats a no arribava a l’1%.
Segons denunciaven els afectats, fa quatre anys només 98 vehicles complien amb els requisits i des de llavors el percentatge no ha augmentat. El 2007, un decret va obligar l’IMET a regular “les condicions bàsiques d’accessibilitat i no discriminació per a l’accés i utilització dels mitjans de transport per a persones amb discapacitat” en un termini màxim de 10 anys. L’IMET es va comprometre a treballar-hi per assolir el 5% de vehicles adaptats a la flota. Quant al taxi porta a porta, sosté que les persones amb discapacitat han de tenir dret al transport en taxi com tothom en qualsevol dia i hora.
D’altra banda, segons Cristina García s’estan atorgant llicències a establiments públics -forns, supermercats, restaurants…- sense tenir en compte la variant d’accessibilitat, cosa que en dificulta enormement l’accés.
Un servei de “poca qualitat”
Els membres que formen l’Institut Municipal de Discapacitat estan regits per un Consell Rector, integrat per deu persones elegides per sufragi universal cada quatre anys que representen els barcelonins amb discapacitats: 5 de la física, 2 de la mental, 1 dels sords, 1 dels cecs i 1 dels cognitius.
Carme Riu, representant més votada ara fa dos anys i mig del col·lectiu de discapacitats físics, coincideix amb la valoració de García respecte les prestacions de l’organisme. “És un servei de poca qualitat en què s’inverteix poc”. Lamenta que, per exemple, l’equip d’assessorament psico-laboral format per una desena de persones només aconseguís una desena de contractes indefinits -la majoria que obtenien eren de dia-.
En relació al transport públic, considera que al metro falten més parades i que les existents “no són prou segures”, lamenta el retard de dues dècades en adaptar la flota d’autobusos i detecta “poca sensibilitat” d’alguns dels conductors, que no paren o no baixen la rampa “al·legant que el vehicle està ple; alguns fins i tot s’enfronten als discapacitats i els insulten. És un delicte d’odi”, assegura. Cinturons de bus que no arriben a la cadira de rodes, usuaris incívics que ocupen la zona reservada a les persones amb mobilitat reduïda o forats davant de l’àrea prevista per accedir al bus completen la sèrie d’adversitats.
Sense notícies de TMB
L’exemple més flagrant el va viure a finals d’octubre un nen de 12 anys en un autobús de la línia H16. Un gir brusc del conductor va fer que la cadira de rodes es desplacés i el noi va patir una fractura a la tíbia, de la qual encara no se n’ha recuperat totalment. La seva mare ja va dirigir una primera reclamació a TMB per demanar la matrícula de l’autobús i dades per interposar una reclamació formal.
Davant del silenci de TMB, els traslladar una segona queixa de la qual no n’ha obtingut cap feedback més enllà de respostes genèriques a les xarxes. Com a conseqüència, ja ha parlat amb una advocada per emprendre les mesures legals pertinents.
Lavabos transformats en magatzems
Riu també denuncia que els lavabos per a discapacitats haurien de ser accessibles i oberts sense haver-ne de demanar la clau, “en comptes d’utilitzar-se com a magatzems”. En referència a les obres que es realitzen a la ciutat, públiques o privades, ressalta el contrasentit que l’Ajuntament atorgui el permís després de revisar-ne els plànols però no en faci una inspecció posterior per controlar que s’hagin dut a terme correctament.
A més, acusa l’Ajuntament de destinar els fons Next Generation a arreglar escales mecàniques avariades dels barris alts de la ciutat en detriment d’un ascensor inclinat.
Igual que García, conclou que l’Institut els hauria d’escoltar “però les coses que fem no els importen gaire. Hem demanat fer grups de treball i estudis però parlem poc i ens dediquem a aprovar partides o bestretes en comptes de discutir els problemes. Tracten que tinguem la menor representació possible“. Riu retreu als polítics poques nocions de discapacitat. “Discriminar-nos és molt fàcil perquè hi estan acostumats”.
Aquesta activista també lamenta que no hi hagi prou força al carrer per reivindicar els drets del col·lectiu i diu que ara estan a l’espera que l’Institut revisi un estudi sobre els serveis de cura.
Retard en les actes i problemes de cobertura
Joan Ramon Riera, regidor del PSC d’Infància, Joventut i Persones grans i president de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat, admet un retard en la distribució de les actes de les reunions, així com l’existència de dificultats tècniques en el darrer Consell Rector. “Em vaig disculpar, hi havia problemes amb la cobertura de la xarxa i em vaig comprometre a que les properes reunions les faríem a una sala habilitada de la Plaça Sant Jaume“.
Riera defineix Barcelona com una ciutat “raonablement accessible” però sense ser-ho plenament i explica que actualment el 93% d’estacions de metro estan adaptades. “Però clar, si un dia concret una persona amb discapacitat troba que l’ascensor no funciona no li pots dir que la ciutat és accessible. Entenem la realitat i l’exigència ciutadana”. De fet, detalla que està en obres les estacions de Maragall -L4 i L5- i els dos intercanviadors d’Espanya -L1 i L3-, obres que van començar el 2020, per apropar-se a l’ideal d’accessibilitat universal.
Estacions pendents d’adaptació
En canvi, encara hi ha algunes estacions en les quals persones amb mobilitat reduïda o amb necessitats puntuals, com podria ser un cotxet d’infant, no trobaran un ascensor o escales mecàniques. Són quatre de l’L1 -Espanya, Plaça de Sants, Urquinaona i Clot, tres de la L4-Verdaguer, Urquinaona i Ciutadella-Vila Olímpica- tres més de la L5 -Maragall, Verdaguer i Plaça de Sants- i Espanya de la L3.
Hi ha alguns punts que no podran ser accessibles, com és el cas del transbordament a passeig de Gràcia des de la L2 i L4 de metro a la L3, la connexió des de la L1 de metro a la L3 i FGC a plaça de Catalunya i la de la L1 amb la L2 a Clot. En aquests casos, el Govern català farà actuacions per millorar aquests enllaços
En qualsevol cas, el departament de Territori de la Generalitat, responsable d’executar les obres d’accessibilitat, s’ha compromès a tenir el 100% de la xarxa adaptada el 2025 i una nova funcionalitat al web i a TMB App informa sobre l’estat de tots els ascensors de la xarxa de la ciutat.
La figura de l’assistent personal
Riera, que recorda la vigència del projecte Comerç Amics Sense Barrerees, reconeix, també, que el desplegament de la figura de l’assistent personal està “una mica verd” i que s’ha d’abordar de manera imminent amb la Generalitat, atès que és una figura prevista a la Convenció dels drets de les persones amb discapacitats de les Nacions Unides.
Pel que fa a les platges, parla d’un pla “de millora contínua” en el bany assistit, nascut arran d’un temporal Glòria que va arrasar tota la infraestructura d’un dels punts de platja. Riera destaca la posada en marxa d’un segon canviador inclusiu el passat estiu i avança que s’està treballant en mesures per a les persones amb discapacitat visual.
Finalment, el regidor destaca que fa uns dos anys l’Ajuntament va firmar un conveni amb la UB en virtut del qual una quarantena de tècnics municipals es formen en la matèria cursant-hi el Màster d’accessibilitat, pel qual el consistori subvenciona deu beques anuals.
