El David té 21 anys i no veu possible abandonar casa dels pares per compartir pis amb la seva parella a Barcelona, com els agradaria a tots dos. Ni ell ni ella no entreveuen cap opció d’independitzar-se en els pròxims mesos, però tampoc ho intueixen possible quan ja hagin complert 25 anys i hagin acabat la universitat. “Pensem si potser podrà ser quan tinguem 28 o 29 anys, quan ja hàgim acabat la carrera i puguem tenir unes feines més estables”, sentencia el David. No s’estan pas quiets, perquè tots dos treballen, però una altra cosa són els contractes fugaços -de dies o de poques setmanes- amb què el David ha ensopegat fins ara.
La precarietat laboral frena els joves que, tot i esquivar un atur juvenil que volta el 35% a la ciutat, ho tenen magre per emancipar-se. Un exponent de la inestabilitat són els contractes efímers, els que més abunden a Barcelona, aquells que duren menys d’un mes. Les estadístiques de l’Ajuntament plasmen que un de cada tres llocs de feina que s’han ocupat enguany a la ciutat no s’han estès més enllà de 30 dies. Són 190.215 contractes de pocs dies signats entre gener i setembre sobre un total de 575.531 formalitzats.
Després que la contractació s’enfonsés gairebé a la meitat el 2020 amb l’esclat de la pandèmia, els treballs d’un mes com a molt suposen ara un 10% menys del mercat laboral de Barcelona, segons les dades provisionals de 2021 comparades amb les de 2019. Tot i així, els contractes fugaços continuen sent, amb diferència, els més freqüents a la ciutat, en concordança amb el que passa a Catalunya i a la resta de l’Estat. En els últims nou mesos, s’han creat 85.825 treballs breus més que el nombre de places fixes que s’han cobert.
En la seva encara curta trajectòria professional, el David només ha signat un contracte indefinit. “Va ser fent de repartidor de pizzes, però hi havia molt d’abús i feia hores de més que no em pagaven. Era un sou de menys de 300 euros. Gairebé la meitat del que guanyava ho aconseguia amb propines”, confessa. Alhora que estudia un grau d’Educació Social, el noi ha encadenat contractes de 13 feines diferents, sovint per uns pocs dies: ha fet d’informador a peu de carrer, ha cobert baixes i altres forats esporàdics en centres cívics, ha cobrat 300 o 400 euros exercint de monitor de menjador a escoles d’arreu de la ciutat…
“He enllaçat feines en què trucaven perquè hi anés un sol dia i i m’enviaven a una punta o l’altra de Barcelona. He tingut fins a tres treballs alhora durant una mateixa temporada. Els últims han sigut tots per pocs dies. De vegades era només un dia en un menjador i, en un altre, podien ser dues setmanes”, detalla el noi.
Més d’un 80% de temporalitat
La temporalitat s’enfila encara per sobre del 80% a Barcelona, una taxa que no ha baixat en l’última dècada. L’última Enquesta de Població Activa constata un increment interanual del 2,4% del treball estacional. “És una temporalitat inassumible i que, en molts casos, té a veure amb el frau en la contractació”, adverteix la secretària de Política Sindical de la UGT a Catalunya, Núria Gilgado.
“No es poden cobrir llocs estructurals amb contractes temporals, però es fa de forma sistemàtica”, analitza. “Es fa perquè no passa res. La majoria no denuncia, perquè són contractes d’una setmana, de dues o d’un mes, i la denúncia li surt més cara a l’afectat que el que rebrà. A més, les sancions per frau en la contractació són molt baixes. Així a qualsevol empresa li surt més a compte defraudar en l’hipotètic cas que l’enxampessin”, lamenta Gilgado. A tot plegat, hi afegeix que la Inspecció de Treball “no té prou recursos per inspeccionar tot el frau que es comet, que és elevadíssim”.
El David acaba de trobar una feina en què atén adolescents de Barcelona i que s’adequa al seu títol d’animador sociocultural. Ha renunciat a combinar-la amb altres treballs per dedicar-s’hi de ple i satisfer la seva vocació, malgrat que cobra menys de mil euros. “En un contracte d’un mes durant l’agost vaig arribar a uns 1.100 euros. Sé que és poc, però mai no havia cobrat tant com fins ara”, confessa el David.
Després que es disparés gairebé un 36% el 2020, la desocupació ha davallat un 26,4% en l’últim any a la ciutat i unes 24.000 persones han aconseguit una col·locació. “Però l’ocupació que s’està creant és la que abans s’havia destruït i es crea encara més precària que abans”, evalua Gilgado, que assegura que al sindicat arriben “moltes queixes” just ara sobre possibles incompliments i presumptes abusos. Entra altres, no cotitzar ni cobrar el temps real de treball o començar una feina sense haver signat contracte.
“Hi ha una utilització per part d’algunes empreses de la necessitat de la gent de disposar d’una feina, i més en una situació com l’actual. S’aprofiten de la gent que ha de sortir de l’atur després de molts mesos i imposen condicions que no són acceptables”, retreu la membre d’UGT. Afirma que prolifera en l’hosteleria i el comerç, que han revifat després d’una àmplia temporada de tancaments forçats per la crisi sanitària. A més, són dos sectors on els contractes de curta durada també predominen. “Passa en el sector serveis en general, però s’ha estès arrreu. Passa també en la recerca científica, en el telemàrqueting, en magatzems… Hi ha sectors que sí que requereixen aquest tipus de contractació, per exemple per puntes de feina, però en altres casos també es fa i no són tasques estacions”, distingeix.
Si els ingressos del David són baixos, encara ho són més els de la seva parella, que obté uns 500 euros per mitja jornada en un supermercat. “No guanyem com per anar de lloguer i gastar més de la meitat en un pis. No val la pena”, troba el noi. Mentre posposen a llarg termini tota temptativa d’establir-se pel seu compte, ell i la seva xicota fan guardiola i experimenten la convivència plegats, passant una temporada junts al domicili dels pares del noi abans de traslladar-se després a casa dels pares d’ella. “Ara és impossible fer res més. Tenim clar que en els pròxims anys no ens independitzarem. Això ho tenim molt clar”, es ressigna el David.
