La Laura Trabal duu roba a la Diamanta i a la seva família. “Hi ha un anorac i altres cosetes de la meva filla. Ara té 11 anys i li han quedat petites. Hem fet canvi d’armari i hem dit que els ho donàvem”, explica. Carregada amb una bossa plena, la Laura truca a la porta d’una oficina bancària abandonada i farcida de pintades, que no deixen veure res de l’interior. És enmig de la Rambla Prim, una via concorreguda del barri del Besòs i el Maresme, a Barcelona. És migdia quan un parell de marrecs obren l’entrada de l’antiga sucursal de la desapareguda Caixa Laietana.
Al darrere hi ve la Diamanta, una noia joveníssima, amb la seva filleta de mig any a sobre. L’escena recorda massa a la que va acabar en tragèdia a la plaça Tetuan aquest dimarts, quan una parella sense papers i els seus dos petits van morir en un incendi dins d’una altra vella oficina, aquesta d’Evo Banc, similar als baixos on la Diamanta s’aixopluga amb la família del seu home. Són romanesos i engrossen la llista de l’Ajuntament de Barcelona, que comptabilitza 105 locals ocupats, sense cèdul·la d’habitabilitat ni prou condicions per no acabar malvivint, però que són l’únic lloc on 481 persones troben per ara refugi a la capital, inclosos 156 menors.
“Quant temps fa que som aquí? Buf! Fa cinc anys”, esbufega la Diamanta. La Laura en dona fe: des que va instal·lar-se al barri, sempre els ha vist a l’establiment. “Us fa falta res més?”, pregunta la veïna, sol·lícita. La Diamanta contesta que no els cal res, somrient i agraïda. És la resposta que la Laura es troba sempre que va a la sucursal reconvertida en llar.
“Més bona gent no pot ser. Som diversos veïns que els donem roba, menjar… Fem el que podem”, expressa la Laura, que troba “escandalós” que un cas tan flagrant d’infrahabitatge faci tants anys que estigui enquistat. “La desesperació del veïnat és veure que no s’hi fa res. És com en altres casos, que hem de fer xarxa entre nosaltres per ajudar gent que necessita els serveis socials”, s’indigna la Laura, mentre repara en un parell de nois susaharians que travessen el carrer amb unes poques andròmines a la mà. “Sobreviuen amb el que recullen. Són molts així en aquests carrers. Què han de fer, si no?”, planteja.
250 euros per menjar i bolquers
La Diamanta fa repàs dels ajuts que reben de l’Ajuntament. “Ens donen una targeta de 250 euros per comprar menjar i bolquers per a la nena. Hem de dur els tíquets cada mes”, comenta. Res més? “Res més, perquè diuen que no tenim papers”, contesta la jove. El mateix motiu els impedeix emplenar una sol·licitud per accedir a un habitatge social. La trava també impedia que la família morta aquesta setmana sortís del local de Tetuan.
“No tenim cap opció a un pis. Sense papers, no ens poden ajudar en res”, té clar la Diamanta. Un portaveu de l’Ajuntament informa al TOT Barcelona que els serveis socials coneixen aquest immoble ocupat al Besòs i el Maresme i fan seguiment de tres residents que els hi consten. El Consistori reitera que la legislació vigent provoca que la manca de regularització de l’estada de famílies com la de la Diamanta fa impossible que els pugui atorgar un domicili, però també obstaculitza que ingressin subsidis com la renda garantida, “més enllà de les ajudes puntuals d’emergència que sí que poden donar les administracions locals”, puntualitza.
La Diamanta s’expressa en un castellà força correcte. Va arribar de petita a Barcelona i aquí va anar a escola. “Ara ja no puc anar-hi perquè he d’estar per la meva filla, però tots els meus germans sí que hi van”, confessa la noia, que acudeix a un curs per trobar feina que l’assistenta social li ha ofert.
Afegeix que els seus pares sí que han aconseguit mudar-se a un pis social amb els seus germans. A ella també li agradaria traslladar-s’hi amb els parents del seu home. “Tot i que els meus pares han de pagar 100 euros al mes, però ells sí que tenen aigua a casa, no com nosaltres. L’agafem d’aquella font”, revela la noia, tot assenyalant una situada a la mateixa vorera de l’oficina.
“No ens fa por”
Un home gran que passa just davant de l’extinta oficina bancària se suma a la conversa. Avala la família que no ha trobat cap altre allotjament que una sucursal buida. El veïnat de Tetuan també ha defensat el bon nom de la parella i els menors a qui el foc els ha llevat la vida.
“Els he portat sabates ara que vaig fer neteja a casa. Quan vaig veure que es va cremar una oficina em vaig recordar de seguida d’ells”, admet el veí. La Diamanta sap de què parla. “Vam veure que deien que s’havia incendiat. No ens fa por, perquè portem molts anys aquí i mai no ens ha passat res ni hem tingut cap incendi”, indica la Diamanta. “A més, els veïns ens estimen molt. Ens porten cosetes per a la nena, venen a veure-la, quan tenen ferralla en la porten…”, enumera.
Una televisió roman encesa a l’espai on s’intueix que treballaven els oficinistes. Fa de menjador i de dormitori a la vegada. Es veu ordenat i polit. A banda, el despatx del director és ara l’habitació de matrimoni. La Diamanta comparteix estança amb el seu nadó, dos menors arribats fa poc del seu país –“hi venen quan fa més fred a Romania”, precisa-, la seva parella, el seu cunyat i els sogres. Uns llums de Nadal s’enfilen per les parets. S’ensuma un caliu de llar que tracta de posar endreça en la misèria. “És la dignitat dels pobres”, descriu la Laura.
A un costat de l’entrada s’arracona una bombona de butà i una cuina. A la Laura li preocupa, més després de la tragèdia de Tetuan. El fornet també serveix per escalfar l’aigua per rentar-se. “A vegades encenc l’estufa quan rento els nens. Però no més. Ens posem abrics i no passem fred. No volem encendre gaire la calefacció”, reconeix la Diamanta.
Mentre la jove ensenya com han adoptat la sucursal com a llar, arriben dos homes amb la quincalla recuperada de les escombraries. No omple gens els carros que aparquen al fons del local. “Vivim d’això. Podem guanyar-hi 10 euros al dia, a vegades 15. Es troba molt poc però hi ha dies que no es troba res”, lamenta la Diamanta. Un dels menors que formigueja rere la noia ho defineix sense embuts. “Som molt pobres”, deixa anar, cargolant-se de riure, com si hagués fet una malifeta.
