Bruno Balbàs, CEO de Banco de Boquerones, el grup de restauració que s’ha quedat el restaurant Casa Leopoldo, explica una anècdota de Manuel Vázquez Montalbán. Un dia, l’escriptor i “ambaixador” de Casa Leopoldo, va entrar a l’establiment per fer l’aperitiu i en va sortir després de sopar. Amb aquesta filosofia i la idea de recuperar el local com a lloc de tertúlia, Balbàs i Sofia Matarazzo, al capdavant de Banco de Boquerones, han reobert aquest negoci històric de Barcelona. I ho fan mirant enrere, als orígens i a la història de Casa Leopoldo, amb dues sales que reten homenatge Vázquez Montalbán i Rosa Gil, neta del fundador del restaurant, i la Sala Bohèmia, un espai per converses llargues, degustant un gintònic. Casa Leopoldo es troba al carrer de Sant Rafael, 24, al Raval.
Casa Leopoldo té 95 anys, si es compta el primer restaurant que va obrir Leopoldo Gil, al carrer de l’Aurora, o 88, amb ja Casa Leopoldo el 1936, pocs dies abans que esclatés la Guerra Civil. “Tinc molt de respecte per Leopoldo Gil i pel seu fill, Germán Gil, El Exquisito“, valora Balbàs. El fill del fundador va ser torero a la postguerra -d’aquí el sobrenom- i més tard es va fer càrrec de Casa Leopoldo. Als anys 90, li va tocar a la Rosa, la neta del Leopoldo. “Em trec el barret per la Rosa Gil. Va ser una lluitadora. M’agrada molt la seva forma que tenia de plantejar-se la vida, de tirar sempre endavant, tot i les dificultats”. Tant la Rosa com Vázquez Montalbán “representen l’esperit de Casa Leopoldo i del que volem fer”. “Soc un ferm defensor de la filosofia de l’escriptor, d’estar en una taula, ser capaç de dinar, posar-se a parlar o a discutir, i passar-se 12 hores tancat en un restaurant”, diu el restaurador.
De Pepe Carvalho a un xinès de menú diari
Amb permís del desaparegut Can Lluís, al carrer de la Cera, Casa Leopoldo és el restaurant favorit del detectiu Pepe Carvalho, el personatge de Vázquez Montalbán. Durant els millors anys de l’establiment eren molt habituals Eduardo Mendoza, Terenci Moix, Maruja Torres o Juan Marsé. André Pierre de Mandiargues hi va escriure la novel·la Al margen, el món del toro va ser sant i senya de l’establiment i a les seves taules s’hi van asseure gent de dretes i d’esquerres… La Rosa va estar al capdavant del negoci fins al novembre de 2015. Durant un temps se’n va fer càrrec la seva filla. Amb posterioritat, el 2018 ho van provar els empresaris i xefs Romáin Fornells i Òscar Manresa, i un any després ho va fer Rafa Peña, del restaurant Gresca, reconvertint-lo en un espai de tapes selectes. Fins i tot, no fa massa, Casa Leopoldo va ser un restaurant xinès, amb un menú diari de 12,5 euros.
La base de la cuina de la nova etapa de Casa Leopoldo és el receptari que va fer la Rosa Gil. “És el receptari de tres generacions. Hem mirat allò que és intocable. La mussolina de bacallà, la cua de bou… Hem fet una carta de cuina tradicional catalana, cuina regional. Leopoldo Gil era aragonès. I ens ha sortit una carta molt nostra. No hi ha influències de fora. No tenim ni cebiches ni tàrtars. Hem començat amb 18 plats i arribarem a 25, entre primers, segons i postres. Abans, no es compartia. Ara, evolucionem cap als plats compartits. Apostem per la cuina de platet, inclús amb els arrossos i les mandonguilles amb sèpia”, explica el propietari de Banco de Boquerones. L’establiment arranca amb 13 treballadors, vuit a la cuina i cinc a les sales.
“La Barcelona amb personalitat”
Banco de Boquerones compta amb diversos establiments, i tots són a Barcelona: Casa Lolea, Elsa y Fred, Club 61, Can Framis, Sophie Gastrobar, Pepeta, Bru i, ara, Casa Leopoldo. Balbàs diu que el futur del seu grup de restauració és a Barcelona. “Ens centrem en aquesta ciutat, és meravellosa”. I un dels seus objectius, sempre que pot, és intentar recuperar un restaurant emblemàtic que hagi tancat i donar-li una nova vida. “Mantenir i conservar la nostra història és molt important. Hem de procurar que restaurants com Casa Leopoldo, Set Portes o Los Caracoles no tanquin mai”. I entre la Barcelona d’ara i la d’abans, es queda amb la dels seus pares, “una Barcelona oberta, però no globalitzada. M’agrada la Barcelona amb personalitat. Vas a Londres, Berlín o París i sembla que estàs en el mateix entorn”, conclou l’empresari.
