La setmana del 23 de gener es recordarà com la setmana en la qual es van produir vagues de tres sectors clau: els taxistes, els professors i els mestres i els sanitaris. Tal com explica al TOT Barcelona la metgessa de família comunitària del CAP Passeig Sant Joan Alba Martínez, als sanitaris els sobraven les raons per secundar la vaga que va començar aquest dimarts, i que la setmana vinent tindrà tres jornades més de protesta. La raó és simple i preocupant: hi ha “un problema de model” basat a tenir un sistema de salut públic malmès. “Necessitem més mans i que les administracions s’adonin de la importància que té la salut pública”, insisteix.
La manca de recursos es denuncia des de fa massa anys. Martínez indica que en el CAP Passeig Sant Joan s’han materialitzat en els darrers mesos en el fet que cada equip (conformat per una metgessa, una infermera i una administrativa) té una mitjana de 1.400 pacients. Això és tradueix en una sobrecàrrega de treball difícil d’assumir: “No donem l’abast”.
Els metges de baixa no són substituïts
Aquesta situació ha empitjorat encara més quan s’han produït baixes. Martínez assenyala que tot i que eren baixes de llarga durada, no es van arribar a cobrir. “Ens han arribat a faltar sis metges, i els 1.400 pacients de cada un d’ells els hem hagut de visitar la resta”, afirma. Tanmateix, diu que la sobrecàrrega de treball sovint també suposa plegar més tard de treballar. En cas contrari, es deixarien pacients a la sala d’espera i atencions telefòniques sense atendre.
Un altre dels aspectes clau de la sanitat per al qual els sanitaris no tenen prou temps és l’acompanyament al final de la vida. “És important que la metgessa que els pacients han tingut durant anys els acompanyi en aquest moment, quan són més vulnerables”. Tot i això, denuncia que ho han de fer fora de l’horari laboral. “O plegues més tard o una persona morirà sola”, avisa.
Més enllà de les condicions laborals, les conseqüències de la precarietat també s’evidencien en una sobrecàrrega mental. Els sanitaris poden marxar a casa amb la sensació que “no s’ha acabat la feina, perquè no s’ha pogut fer tan bé com hauria agradat”. És inevitable preguntar-se si, per exemple, podrien haver atès o examinat amb més detall el pacient. “Els barcelonins no es mereixen aquesta atenció primària i nosaltres, com a sanitaris, tampoc ens mereixem tenir aquestes preocupacions”, subratlla. En aquest sentit, lamenta que alguns pacients del CAP Passeig Sant Joan han arribat a transmetre malestar per les llargues llistes d’espera per les quals han de passat quan se’ls envia a especialistes.
Les retallades del 2008, sense revertir
Les manifestacions dels darrers anys han deixat clar que la sanitat pública va quedar molt deteriorada amb les retallades de la crisi del 2008 que, tal com insisteix Martínez, no s’han arribat a revertir. Després va arribar la pandèmia, que va acabar de rebentar el que ja estava malmès. Durant almenys unes setmanes, es va creure que les administracions havien recordat la importància de la sanitat pública i, potser, invertirien més en ella. No ha estat així.
“Tots els consellers de Salut dels darrers anys han dit que enfortirien l’Atenció Primària, però després les paraules se les emporta el vent. Ens sentim maltractats pel sistema, que no ens coneix i no valora la feina que fem”, insisteix sobre un sentiment que posa en joc el futur dels CAP i hospitals públics de Barcelona. “Em preocupa que hi hagi sanitaris que tot just han acabat la formació i decideixen plegar. La gent que hauria de ser el futur de la primària i fer-la forta i bonica plega”, sentencia.
