El 17 de juny de 2023, el guanyador de les eleccions del 28-M, Xavier Trias, creuava la plaça de Sant Jaume per protagonitzar un ple d’investidura que havia de donar a Barcelona el primer govern independentista. Seria investit automàticament a falta de majoria alternativa. Governaria en coalició amb l’ERC d’Ernest Maragall amb un programa acordat amb més d’un centenar de punts -Ernest Maragall va dir que hauria estat un govern més progressista que els de Colau i Collboni- i de retruc, retornaria la unitat a un moviment independentista novament fracturat per la sortida del Govern de la Generalitat de Junts per Catalunya l’octubre de 2022. Travessava la porta noble de l’Ajuntament confiat de la paraula de Jaume Collboni, que li havia descartat qualsevol pacte amb PP i Comuns. Però poc abans del ple, coneixia que era víctima de la tercera operació d’estat contra l’independentisme, la segona contra ell mateix.
La primera, el Dossier Trias, en què, en el darrer tram del seu mandat i a les portes de les eleccions del 2015, es va fer públic que la policia espanyola l’investigava per tenir 13 milions d’euros en comptes en paradisos fiscals. Posteriorment, es va demostrar que era una informació fake i que formava part de l’Operació Catalunya. Però Xavier Trias ja havia perdut les eleccions en una campanya que Ada Colau va centrar en la suposada corrupció i falta de moral del candidat de CiU. De fet, la candidata de Barcelona en Comú era la protagonista involuntària d’una operació de les clavegueres de l’estat que tenia l’objectiu de destruir l’alcalde de CiU. Després va venir l’operació Valls, també amb la complicitat de Colau, per barrar el pas a Ernest Maragall, guanyador de les eleccions del 2019, i mantenir l’alcaldia amb els vots de la dreta de l’exprimer ministre francès. I la tercera operació de clavegueres, el 17 de juny de 2023, també amb l’aval de Colau, perquè Madrid decidís qui havia de governar la ciutat. Fins i tot, hi va haver un comunicat oficial del PP espanyol explicant amb pèls i senyals com s’havia cuinat aquesta operació que va impedir que Xavier Trias fos alcalde.
Una retirada condicionada pel context polític
A partir d’aquest dia, Xavier Trias, amb un explícit “que us bombin a tots”, anuncia que donarà compliment a la seva paraula de deixar l’acta de regidor si no és alcalde. “Si no soc alcalde, no em quedaré escalfant la cadira”, havia dit en campanya electoral. Per la seva banda, Jaume Collboni, també en campanya, havia dit: “Si no guanyo, aniré a l’oposició”. Des de Madrid, però, van prendre una altra decisió, que naturalment el socialista no va rebutjar. Però Xavier Trias, disposat a plegar, ha allargat la seva estada al consistori fins aquest divendres, 26 de juliol, en què assistirà al seu darrer plenari, a causa dels fets polítics sobrevinguts, com les eleccions espanyoles anticipades, les catalanes anticipades i també el ball de negociacions del PSC a Barcelona, que durant un cert temps va coquetejar amb Trias per Barcelona, fins a incloure finalment ERC en l’equació i arraconar els junters.
El retorn d’un alcalde i el pacte amb ERC
Xavier Trias havia perdut l’alcaldia l’any 2015, però es va mantenir a l’oposició fins al darrer moment. El 2019, ja va marxar a casa i va tancar simbòlicament la llista que encapçalaven Quim Forn i Elsa Artadi, fins que va rebre una trucada de la cúpula de Junts demanant-li que fes el pas. Ell mateix ho anunciava a la militància el 12 de desembre de 2022: “Em presento per guanyar, i això vol dir ser l’alcalde de Barcelona”. El seu nom feia mesos que sonava, i fins i tot el partit havia fet una enquesta sondejant la seva candidatura a l’agost. La possibilitat del seu retorn havia començat a generar un efecte positiu en les expectatives electorals del partit de Carles Puigdemont, que amb només 5 regidors i sense candidat, no podia perdre gaire temps. La irrupció de Xavier Trias, retirat de la política des del 2019, va remoure el tauler d’escacs barceloní.
Però la reaparició de l’alcalde de Barcelona entre el 2011 i el 2015 es deu a un fet inesperat. Ens hem de remuntar a uns mesos abans. 6 de maig de 2022. La candidata ja electa en unes primàries de Junts a Barcelona per a les eleccions municipals, Elsa Artadi, anuncia per sorpresa la seva retirada total de la política. “És una decisió personal, no política. No puc més, no tinc les energies, no em sento amb força per continuar”, deia Artadi. La seva renúncia a un any de la convocatòria electoral deixava el grup municipal, amb només 5 regidors, sense un cap de cartell clar i fent oposició al bipartit Comuns-PSC i competint amb una ERC forta amb 11 regidors. En aquell moment, Junts activa la maquinària per trobar un nom que doni un cop d’efecte i capgiri les expectatives del partit de Puigdemont a la capital del país. I aquest és Xavier Trias. L’olfacte de l’aparell de Junts no anava errat i finalment, el 28-M, i amb escassíssimes enquestes donant-li la victòria, la candidatura de Trias per Barcelona guanya les eleccions. A l’altre cantó, la suma PSC-ERC-Comuns (24) no es materialitza tot i les crides dels Comuns i la disposició d’una part ERC -especialment Elisenda Alamany-, i finalment, Trias i Maragall s’entenen ràpidament -amb el recel de sectors de tots dos partits però amb l’aval de la militància- per presentar un pacte en l’eix social i el nacional.
Xavier Trias havia posat com a condició a Junts estructurar la seva llista i la seva campanya sense imposicions ni de noms ni de programes, “manant” ell mateix. I la fórmula havia tingut èxit.
El final és conegut. I l’operació d’estat no només deixa Trias sense l’alcaldia sinó que torna a dividir ràpidament l’independentisme. Els dos socis es desfan i cadascú intenta negociar amb Collboni per entrar al govern municipal, amb el context de les negociacions a Madrid post 23-J, i també al Parlament més endavant amb la negociació dels pressupostos de Pere Aragonès. El desencadenant de les eleccions catalanes anticipades encara embolica més la troca i provoca distorsions notables en les negacions. Tant, que ERC espera ara el permís de la militància per entrar al govern de Collboni, mentre la direcció nacional dels republicans i el PSC negocien si hi ha o no investidura de Salvador Illa.
Amb la renúncia anunciada de Xavier Trias des del primer dia i dilatada en el temps per la conjuntura política catalana i espanyola, se’n va l’últim senyor de Barcelona, després que ho hagi fet Ernest Maragall, primer com a regidor d’ERC el desembre de 2023 i aquesta setmana també com a militant d’ERC. L’abraçada sentida entre tots dos líders aquell 17 de juny, després que el pacte d’estat de PSC-PP-Comuns contra l’independentisme els deixés fora de l’alcaldia en l’últim moment abans del ple és, probablement, l’última imatge d’aquella ‘vella política’ sovint tan menystinguda per part de la ‘nova política’. Capital polític i humà que perd la ciutat, més enllà d’ideologies concretes.
