El partit de l’alcalde de Barcelona té sort en les eleccions espanyoles

La convocatòria per sorpresa d’eleccions espanyoles avançades per al 23-J com a resposta a la patacada del PSOE el 28-M a tot l’Estat, ha sacsejat el tauler de joc a Barcelona, pendent encara de saber qui serà alcalde i en quines condicions, però també ha impactat en la política catalana, l’estabilitat del Govern de la Generalitat i també en la cohesió del moviment independentista. A més, és clar, d’obrir un escenari de possible canvi a l’Estat si, com apunten les enquestes, el PP i VOX sumarien majoria absoluta a les Corts espanyoles.

De fet, si ens fixem en l’històric de resultats, tret d’una excepció, el guanyador de les eleccions municipals a tot l’Estat ha estat el guanyador de les eleccions espanyoles següents, i a més, el guanyador ha governat Espanya. Per tant, si el PP ha estat el guanyador aquest 28-M, la història assenyala que Feijóo seria el nou president. I quina és l’excepció? A les municipals del 2007 el PSOE i el PP van quedar frec a frec en vots. Però els socialistes s’havien endut a Catalunya el 32% dels vots, percentatge que a les espanyoles es va disparar fins al 45% el 2008. Sigui com sigui, els resultats de Catalunya en unes eleccions espanyoles han estat sovint fonamentals per decantar la victòria d’un dels dos grans partits d’Estat, el PP i el PSOE.

Si a Catalunya s’ha observat majoritàriament un vot dual entre el Congrés dels Diputats i el Parlament, amb majories aclaparadores per part del PSC-PSOE i de CiU respectivament, a Barcelona, de les 15 eleccions espanyoles que s’han viscut des de les constituents de 1977 i fins a les segones del 2019, només en dues ocasions el partit que va guanyar a les eleccions municipals precedents no va ser el més votat al Congrés dels Diputats.

1989 i 1993, vot dual a Barcelona

Les dues excepcions que trenquen la regla que el partit més votat a les eleccions municipals de Barcelona ho és també a les eleccions a les Corts espanyoles arriben de la mà de CiU els anys 1989 i 1993. L’any 1989, CiU va obtenir a la ciutat el 34, 18 % dels vots (318.574 paperetes), un 6% més que el PSC i 44.000 vots més. Les últimes municipals havien estat l’any 1987 i el PSC s’havia endut el 43% dels vots davant del 35% de Convergència i Unió. També aconseguien representació Alianza Popular i els hereus del PSUC, ICV, però amb uns percentatges molt allunyats de les dues grans forces. Aleshores, ERC només va obtenir el 2,31% dels vots a la capital del país. La victòria de CiU a la ciutat de Barcelona en unes generals contrastava amb la victòria aclaparadora del PSOE a les Corts, on Felipe González va obtenir 175 escons, a un sol de la majoria absoluta. El fet que Herri Batasuna s’absentés durant tota la legislatura de l’hemicicle va permetre que el PSOE governés a la pràctica la seva tercera majoria absoluta.

La segona excepció es va produir només quatre anys després, el 1993. Un any abans, CiU havia aconseguit el 54,9% dels vots i 70 escons al Parlament de Catalunya, tot i que a Barcelona l’alcalde era del PSC amb 20 regidors per 16 de CiU. Aquesta vegada, els convergents passaven davant del PSC amb només un 3% més de vots que els socialistes a les eleccions espanyoles a la ciutat. A l’Estat, el PSOE guanyava, però perdia la majoria absoluta i el PP s’acostava amb només 17 diputats menys.

En la resta de comicis espanyols, el partit de l’alcalde de Barcelona -amb una altra excepció, ERC en les dues eleccions espanyoles el 2019- ha estat el guanyador a la ciutat, de manera que el vot dual ha passat de llarg a Barcelona gairebé sempre. Així, el 2011 CiU va trencar amb 32 anys de governs municipals del PSC amb Xavier Trias com a guanyador i alcalde. Aquell mateix 2011, CiU guanyava les eleccions generals a la ciutat. El mateix patró es va reproduir a les eleccions del 2015 i el 2016 al Congrés dels Diputats, on la força guanyadora va ser En Comú Podem, sigla que representava el parit de l’alcaldessa Ada Colau, Barcelona en Comú Podem. I el 2019, on es van fer dues eleccions el mateix any, la guanyadora va ser ERC. De fet, el partit guanyador de les eleccions municipals, i per tant es compliria el patró si no fos perquè l’alcaldia va anar a mans d’Ada Colau de resultes d’un pacte amb el PSC i la dreta de Manuel Valls.

Ara bé, si ens fixem en el partit guanyador a Barcelona ciutat i el partit del president del govern espanyol, en 2 de les 15 eleccions no coincideix. Són diferents el 1977 i el 1979, amb victòria de la UCD a Espanya i del PSOE a Catalunya. Tampoc el 1989 i el 1993, en què guanya CiU a Barcelona i el PSOE a l’Estat. El 1996 i el 2000 tampoc coincideix el guanyador de Barcelona amb l’espanyol, perquè aquests anys el PSC va guanyar a la ciutat, però el president espanyol va ser del PP. Sí que coincideix el 2004 i el 2008 amb victòries socialistes, torna a fallar el 2011, amb victòria de CiU a Barcelona i del PP a l’Estat. El 2015 i el 2615 guanyaven els Comuns a Barcelona ciutat -també a Catalunya-però governava el PP a Madrid, i a les dues eleccions del 2019 va guanyar ERC a Barcelona -i a Catalunya- però el president és del PSOE.

Es consolidarà la història el 23-J?

Aquest 2023, les eleccions municipals les ha guanyades Trias per Barcelona, candidatura emparada per Junts per Catalunya, amb noms del PDeCAT, Demòcrates i Moviment d’Esquerres. Tindrà també la candidatura de Junts la sort que han tingut històricament el PSC i CiU? En aquest cas, hi ha alguns factors que poden dificultar que la candidatura de Junts, que lidera Míriam Nogueras, s’imposi també a les espanyoles a la capital del país. La victòria de Xavier Trias ha estat molt ajustada i té al davant el bloc de les esquerres del PSC-Comuns i ERC que, davant l’estratègia del PSOE de concentrar vot per tal d’evitar una majoria de PP i VOX, podria produir-se una gran mobilització d’aquestes forces, també davant del desencant generalitzat de l’independentisme a Madrid.