Era un discurs molt esperat i l’activista veïnal Custodia Moreno no ha defraudat. Ja havia advertit que no es deixaria intimidar per la majestuositat del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i que no es mossegaria la llengua. I no ho ha fet. Una mica nerviosa i conscient de l’altaveu que tenia davant, Moreno ha aprofitat el pregó de les festes de la Mercè per parlar de tots els mals que colpegen Barcelona: del dret a l’habitatge, de la precarietat laboral, de les mancances de l’educació i la sanitat públiques, de l’auge de l’extrema dreta…
“Sento molta ràbia quan veig la naturalitat amb la qual es justifiquen els discursos de l’extrema dreta”, a qui ha acusat d’omplir-se la boca amb paraules com “democràcia” i “llibertat d’expressió”, però després són els primers a pervertir el seu significat per escampar el seu missatge. “No podem ser ingenus. És molt perillós”, ha advertit Moreno, que ha demanat no abaixa la guàrdia davant “aquells que tant van fer per impedir que aconseguíssim aquests drets”. S’ha mostrat especialment dolguda pels qui, com ella, van abandonar casa seva per buscar una vida millor a Catalunya i ara tenen un discurs contrari a la immigració.
Un referent veïnal
Nascuda a Granada el 1943, Custodia Moreno va arribar a Barcelona el 1947 i, després de créixer entre barraques del Carmel, es va implicar en totes les lluites del barri per dignificar les condicions de vida dels seus veïns. La seva determinació i insistència l’han convertida en un dels referents més estimats del moviment veïnal de la ciutat, que veu en ella un referent de determinació. I Moreno ha aprofitat l’ocasió per enllaçar les lluites veïnals del segle passat amb les actuals i ha demanat als barcelonins que siguin “atrevits” i “utòpics”.
Ella, que va contribuir a eliminar els nuclis de barraques del Carmel i Can Baró, també veu amb “ràbia” com 50 anys després el dret a l’habitatge és un gran problema per als barcelonins. “Tots hem col·laborat amb la bombolla immobiliària”, ha etzibat. “I ara hem de sortir a aturar desnonaments”. Pràcticament no ha dit una frase sense càrrega reivindicativa. “Sé que després d’aquesta no m’aplaudireu tant”, havia advertit en to de broma. “Quina cara se m’ha de quedar quan un pis que ens va costar 25.000 euros ara la llei me’l deixa vendre per 280.000?”, ha lamentat.
