Custodia Moreno: “Quan l’esquerra governa, de vegades tendeix a fer polítiques de dretes”

ENTREVISTA a la pregonera de les Festes de la Mercè 2021

Va arribar l’any 1947 a Barcelona, amb només quatre anys, a bord del Sevillano, procedent de Granada, filla de republicans, “dels que havíem perdut la guerra”. Va anar a petar a un Carmel on només hi pujaven les encara poques famílies obligades a fer d’aquell terreny esquerp, inhòspit, la seva llar. No hi havia llum elèctrica, ni aigua corrent, ni clavegueram, ni voreres. No hi havia res de res. Fins que aquest terreny esquerp va donar els seus fruits: una lluitadora incansable per fer d’aquell indret un lloc habitable. La Custodia Moreno Rivero va encapçalar totes les lluites imaginables.

Mentre les recorda tot remuntant el carrer Marià Labèrnia fins a les bateries antiaèries del Turó de la Rovira, ple de turistes que es perden en les vistes sense ser conscients de tota la lluita que acumula el terra que trepitgen, els veïns i les veïnes aturen la Custodia cada dues passes per felicitar-la. Enguany, aquesta dona de 78 anys que ha fet de la lluita pel benestar del barri l’única manera d’entendre la vida, ha estat l’escollida per ser la pregonera de les festes de la Mercè 2021.

De la pancarta i el xiulet a obrir la festa major de la ciutat des del Saló de Cent. S’ho hagués imaginat mai?

La proposta de fer el pregó d’enguany me la va fer l’alcaldessa directament, aprofitant una visita al centre de primària del barri. Mai no m’havia passat pel cap, em vaig quedar glaçada. El primer sentiment va ser d’agraïment profund, però aquell dia vaig declinar l’oferta.

Per quina raó?

No estic en el meu millor moment, estic molt cansada, i vaig creure que no era el moment per assumir aquesta responsabilitat.

Què la va fer canviar d’opinió?

Pensar en totes les dones que no tenen ni veu ni drets. Dones com les del meu barri, que durant anys han ajudat a fer aquesta ciutat de manera callada i silenciosa. Vaig pensar que no podia desaprofitar l’oportunitat que la veu d’una veïna normal i corrent com jo es fes sentir dins del Saló de Cent, després de tants i tants anys fent-la sentir fora, a la plaça Sant Jaume. En certa manera, no és el que he estat fent tota la vida? Pregonar al carrer per reclamar drets i denunciar les injustícies? Així que només canviaré el marc on pregonar: de la plaça de Sant Jaume al Saló de Cent.

Des de fora, des de la plaça de Sant Jaume, ha demanat pràcticament de tot per al seu barri.

Quan vam arribar de Granada, jo només tenia 4 anys. Veníem els meus pares, el meu germà gran i jo. Quan vam arribar al pis que ens havien llogat, ens hi vam trobar tres famílies més.

El relloguer, una de les fórmules d’infrahabitatge més habituals de l’època.

Sí, no ens hi vam quedar. Vam pujar al Carmel, on aquests amics tenien una “casa”.

Custodia Moreno conversa amb un veí al barri del Caarmel foto: Jordi Play

Una barraca.

Exacte, va ser un altre gerro d’aigua freda. No hi havia aigua, no hi havia llum, no hi havia ni tan sols carrers. Ens hi vam quedar. El pare va entrar a treballar a una obra, la mare com a dona de fer feines i el meu germà gran, d’aprenent en un taller de metal·lúrgia. I jo, a l’escola Quan em vaig fer gran vaig estudiar a les monges, on vaig fer comerç. A la majoria de dones se’ns feia fer comerç per acabar de secretàries en un despatx. Però jo volia ser infermera.

I no va parar fins aconseguir-ho.

M’esperava que tothom es fiqués al llit a la nit per poder estudiar. A la barraca, només disposàvem d’una estança que al llarg del dia prenia tots els usos que et puguis imaginar. Com fins a la dècada dels setanta no vam aconseguir tenir llum, jo estudiava infermeria a la llum de les espelmes.

De nit estudiava. De dia, però, la lluita era al carrer.

Al Carmel hi mancava de tot, i a les barraques encara més. Així que ens vam començar a organitzar mica en mica. Les primeres millores les vam fer nosaltres, les i els barraquistes! El 1968, el plena efervescència progressista, ens vam anar ajuntant unes quantes persones -també polítics des de la clandestinitat- per muntar el Centre Social del Carmel, l’embrió del que seria l’associació de veïns i veïnes (que no serien legals fins el 1972). Vam haver de demanar permís a la comissaria, pregant que ens deixessin associar-nos per poder ajudar els veïns i les veïnes en coses bàsiques com ensenyar-los a llegir i a escriure. La taxa d’analfabetisme era altíssima. La primera escola d’adults del Carmel va ser la primera victòria que vam aconseguir.

Després vindria la lluita pel clavegueram…

És que no en teníem, de clavegueres, però l’ajuntament sí que ens cobrava l’impost pel clavegueram! Després vindrien les escombraries: farts de fer rases per llençar a les rases que nosaltres mateixos obríem a cel obert, vam decidir tallar la carretera amb les nostres bosses d’escombraries. Jo hi anava al davant, embarassada del meu fill gran. No les teníem totes, encara estàvem en plena dictadura. El primer que vam haver de fer per aconseguir el que volíem va ser perdre la por.

El Carmel va arribar a tenir més de 500 barraques. La lluita per un habitatge digne va acabar amb el barraquisme abans dels Jocs Olímpics de 1992. Encara queda molt per fer?

Les associacions de veïns i veïnes tenim la mateixa raó de ser que sempre perquè la ciutadania hem d’estar contínuament tocant el crostó als de dalt. Ara no hem de lluitar perquè posin asfalt a un carrer o per tenir llum, però sí pel medi ambient o per la vivenda o per evitar un desnonament. Els problemes segueixen estant, però les formes de manifestar-se són diferents

Potser aquestes noves formes de manifestar-se allunyen el canvi generacional a les associacions de veïns i veïnes…

Cada temps té la seva manera de protestar, tinc aquesta esperança. Però certament, excepte honroses excepcions, no hi ha canvi generacional al capdavant de les associacions de veïns i veïnes. I considero que nosaltres hem estat els primers que no hem sabut fer bé aquesta transició. Els que estàvem no vam veure què ens podien oferir les generacions joves i, probablement, tampoc no vam saber com atraure’ls perquè continuessin la lluita. Els nostres fills, les nostres filles, estan implicats arreu, però no se’ls acut anar a l’associació de veïns i veïnes. La gent que hi ve ho fa, si ho fa, puntualment, com si fóssim una gestoria on arreglar el seu problema particular. I quan l’has arreglat, no s’implica més. Potser els vells hem estat massa temps cridant, i els joves no han hagut de venir a l’associació perquè ja hi érem nosaltres… Hem de canviar les nostres maneres de fer, cada temps té la seva manera de protestar. Nosaltres no hem sabut fer aquest canvi.

Custodia Monreno defensa la necessitast de controlar de prop la gestió pública. foto: Jordi Play

Quina ha de ser la raó de ser d’una associació de veïns i veïnes en l’actualitat?

Les associacions de veïns i veïnes han de continuar existint perquè t’has de preocupar del barri en general, de tots els problemes. Cal veure el barri en la seva globalitat. La ciutadania tenim el paper de controlar la gestió dels qui manen. Si això ho tenim clar, no cal que ens preocupem per la forma de manifestar-nos, sigui al carrer o via xarxes socials. Però és indispensable aquesta mirada global i tenir clar que com a ciutadans i ciutadanes hem de vigilar sempre la gestió de la cosa pública. Si ens deixem perdre el dret de vigilar la gestió pública, ho perdrem tot. Quan ens vam atrinxerar per l’escola Tramuntana, no només lluitàvem per l’escola, també volíem intervenir en el contingut que s’impartia. Com també vam tenir el centre de salut pública tancat durant un any fins que vam aconseguir que la plantilla fos fixa i no metges que canviaven cada dos mesos. Aquest control de la gestió pública només es pot mantenir manifestant-nos de les maneres que cada temps, cada època, proposi. Però sempre tenint clar que és la ciutadania qui ha de fer aquest control. I això crec que actualment no es té massa clar.

Escola pública, sanitat pública, habitatge digne per a tothom…

Sí, el contingut del que cridava ens els carrers a la meva època segueix sent vàlid ara…

Què ha fallat? No hi hem estat suficientment al damunt, com a societat?

Ara resulta que els polítics han d’arreglar-ho tot. I és cert, per descomptat, sobretot si han estat escollits democràticament. Però la ciutadania ha d’implicar-se, preocupar-se i, quan calgui, que la seva veu es faci escoltar. Inclús si ho fessin genial, caldria preguntar-los com ho pensen fer. No podem alienar-nos d’exigir-los què fan i com ho fan. Ells governen per a la ciutadania! Hem d’entendre per exemple l’Ajuntament com una empresa en què totes i tots som accionistes!

Quan va ser presidenta de l’associació de veïns i veïnes del Carmel l’aleshores alcalde Pasqual Maragall va allotjar-se a casa seva una setmana per conèixer de primera mà les mancances del barri. Troba a faltar també aquesta manera de fer política de proximitat, de trepitjar carrer?

En general, tenim una mediocritat política molt bèstia. I no accepto els discursos generalistes de “tots són iguals”. No és cert, les diferències hi són. Però els que som gent d’esquerres, progressistes, que exigim més als nostres, ens adonem que sovint l’esquerra, quan governa, té més tendència a fer polítiques de dretes que a mantenir-se en els seus principis.

És més fàcil ser d’esquerres des de l’oposició?

Si ho vols fer bé i ser honrat, governar és molt difícil. Has de fer política d’artesania: si al final no aconsegueixes el que és just, almenys has d’aconseguir el que sigui més just possible. I per a fer-ho cal sensibilitat. Governar bé és complicat, ho reconec, però si no volen fer-ho bé, que no s’hi fiquin.  

Primera dona universitària que va sortir de les barraques del Carmel, primera presidenta associació veïns i veïnes del Carmel i una de les primeres a la ciutat…

I per molt poc, primera presidenta dona de la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona). Vaig dir que no dos dies abans de les eleccions: no volia entrar en les martingales dels partits polítics.

Li ha costat molt mantenir-te al marge de la política?

M’ha costat molt mantenir-me fidel als meus principis i no deixar-me manipular. T’asseguro que si hagués volgut grimpar, hagués pogut arribar bastant amunt.

No ha pensat mai que potser des de més amunt hauria pogut canviar encara més coses?

No, perquè en aquell moment m’hagués suposat massa renúncia. No estava disposada a jugar a segons quin joc i tampoc no m’interessava gaire, sincerament Mai he hagut de fer res estrany.

La Custòdia, a les bateries antiaèries del Turó de la Rovira. foto: Jordi Play

Mai no ha traït els seus principis?

No, l’única cosa que em treu la son ara és el mal de genoll (riu mentre acarona la cama). En tot cas, si m’he de penedir d’alguna cosa és d’haver relegat la meva vida personal, sobretot com a mare.

Un home no s’hagués plantejat això com una renúncia…

És que els homes ja no estaven a casa! I això que jo a casa no tenia cap problema perquè el meu marit i jo érem un equip. Però els homes d’aquella època venien de treballar, passaven pel bar i mentrestant la dona s’estava a casa fent el sopar i cuidant de la canalla. Saps quin va ser el primer èxit de la lluita que vaig aconseguir amb les dones del Carmel? Que les dones sortissin un cop al mes a les deu de la nit per venir al centre social al grup de dones, a fer xerrades, cursos, fer el que fos, però que vinguessin.

Ara les dones sortim, cridem i diem les coses ben clares.

És fantàstic que s’hagi despertat aquet interès! Ja era hora! Abans ens deien de tot, des de boges fins a lesbianes.

També és una lluita liderada per les dones joves. Com a societat no sabem veure el jovent més enllà dels botellots?

Només veiem el que ens mostren els mitjans de comunicació. Per què no fan reportatges del jovent que es lleva cada dia i va a estudiar, a treballar…? Són molts més, però més silenciosos. I esclar que les imatges dels botellots m’indignen, com a persona però també com a infermera, sobretot en una situació de pandèmia on se’ls adverteix de les conseqüències dia rere dia. Per sort, però, ticn esperança. Vull pensar, per exemple, que el jovent està molt més conscienciat en la lluita contra el canvi climàtic. Són els signes dels temps. I tampoc ens enganyem: a nosaltres tampoc no ens entenien els nostres pares.

Li preocupa el creixement de l’extrema- dreta?

Moltíssim. És la gran pena que tinc, que em moriré amb una cosa que pensava que no tornaria a veure mai més. Per què hi ha extrema dreta? Doncs possiblement perquè quan hem manat les esquerres no ho devem haver fet del tot bé la feina. A barris com aquest, on tot ha costat tant i ha trigat tant en arribar, i no tenim tot enllestit gairebé mai… Al final la gent es cansa i s’escolten les paraules de quatre demagogs que passen per aquí. L’altre problema és que la gent d’esquerres acaba convertint-se en conservadora: que no em treguin el que tinc i qui vingui darrera, que s’espavili. Aquesta és la gran contradicció que tenim la gent d’esquerres.

Sempre ha dit el que pensa tal com raja?

Potser algunes vegades he suavitzat el meu to quan ha calgut. Però mossegar-me la llengua, no. Encara més: com més càrrec ostenta la persona que tinc al davant més m’encoratjo. Tinc tant clar que estan al servei del poble, de la gent, que quan més tibat és el personatge que tinc al davant, menys m’impressiona.

El pregó serà una nova oportunitat perquè la Custodia Moreno no es mossegui la llengua?

Reivindicaré el paper de la ciutadania. De fet, recordaré una mica les coses que ja hauríem de saber però sembla que haguem oblidat. Serà un pregó per sacsejar la societat civil i la classe política. Sobre què ens queda de les promeses que van fer mentre aplaudíem des dels balcons…

Comentaris

    fat boy 07/09/2021 11:14 pm
    Quan l'esquerra governa es que ja no es esquerra. A l'inreves que la dreta.
    Català 08/09/2021 5:21 am
    Exacte,Senyora; el Poder sempre és el mateix. quan arriben al poder les esquerres fan exactament el mateix que les dretes; aixó ho he aprés ja de molts anys. Celebro que vós també ho hagiu aprés..
    amb comu no podem 08/09/2021 8:47 am
    no cal anar massa lluny, la frau kolau, per tal de conservar la poltrona, va acceptar els vots gratuïts del manuels vals, un feixista, i en el dia dia, queda al descobert que de gratuïts aquest vots, res de res... be de fet la kolau de principis si algun dia en va tenir algun, des de que està al poder s'auto corromput, cada dia està més a la dreta i d'esquerres no li queda res
    Tenim memòria, hemeroteques i Google 08/09/2021 10:41 am
    A vegades ? L'esquerra sucursalista espanyola, sempre fa el mateix que el PP en qüestions "espanyoles". A algú se li ha de recordar que el PP fou fundat el 1976 per 7 ex-ministres de Franco... Que al nostre país als anys 20 i 30 del segle passat hi havia hagut la federació "catalana" del PSOE, fins que el 1936 es va fusionar amb altres grups per a fundar el mític Psuc, Durant el franquisme algú va tornar a inventar-se una altra federació "catalana" del PSOE, la qual es va fusionar de nou, aquesta vegada amb el PSC (C) i el PSC (R) per a fundar el 1978 el Partit dels Socialistes de Catalunya PSC - PSOE. Ara torna a haver-hi, ras i curt, una sucursal del PSOE al servei dels interessos de la "unidad de Espanya una".
    L'OBSERVADOR ASTORAT 08/09/2021 3:16 pm
    Quan la "SUPOSADA" esquerra governa, "SEMPRE" fa polítiques de dretes.

Nou comentari