A l’espera que les militàncies d’ERC i de Junts per Barcelona avalin l’acord programàtic entre totes dues candidatures per formar el primer bipartit independentista de la ciutat, o que el rebutgin i es doni pas a un govern en minoria del candidat de l’òrbita de Junts, aquest dissabte a les 17 es posarà punt final a la nit electoral més llarga que ha viscut la capital del país. Tres setmanes en què s’ha constatat que, a Barcelona, l’aritmètica ha passat per sobre de les costures ideològiques i s’han posat sobre la taula combinacions fins ara inèdites. Que fins a l’últim instant s’hagi mantingut viva la possibilitat d’una triangulació entre PSC, Comuns i PP és la prova que el fantasma de Manuel Valls no va marxar amb la seva renúncia, sinó que s’ha instal·lat a la política municipal i ha trencat tots els esquemes polítics tradicionals. Potser també morals.
Sense l’operació Valls en l’imaginari polític de la ciutat, la nit del 28-M Xavier Trias hauria celebrat la victòria donant per fet que rebria la vara d’alcalde, amb l’única incògnita de si ho faria amb el PSC, sumant majoria absoluta i amb la fórmula clàssica de la sociovergència, si aniria a un govern en minoria prioritzant l’eix independentista amb ERC, o si, com el 2011, governaria en solitari i jugaria a l’aritmètica variable. Però no estaria amb l’ai al cor per si els Comuns i els PP s’acabarien entenent. Per la seva banda, Ada Colau i Jaume Collboni no haurien iniciat aquella mateixa nit maniobres per desbancar Trias si no fos perquè quatre anys enrere els va funcionar per apartar el guanyador de les eleccions i ara peça fonamental de la majoria “progressista” que invoquen tots dos partits per mirar de conservar el poder. Sense la perversió Valls, Ada Colau hauria acceptat sense pal·liatius la derrota. I Collboni, tres vegades candidat i tres vegades derrotat, també hauria deixat pas al guanyador de les eleccions i hauria corregut a oferir-se per pactar. O per ser el cap de l’oposició.
Quatre dècades que queden enrere
El 26 de maig de 2019 a la nit començava a gestar-se aquest canvi en la manera d’entendre la política a la ciutat. Es deixaven enrere quatre dècades en què la llista més votada -una vegada amb majoria absoluta i la resta amb pactes- tenia l’alcaldia. Però aquella nit, Ernest Maragall celebrava amb eufòria continguda la victòria, aliè al que començaria a gestar-se poques hores després, a iniciativa del PSC -Collboni i Iceta van dirigir l’operació Valls- i ràpidament acceptat per Ada Colau. Però en el lapse d’hores que van passar entre la victòria del republicà i la trucada de Collboni a Colau per proposar-li el pacte amb Valls per retenir el poder, l’alcaldessa sortint havia donat per feta la derrota i havia felicitat Ernest Maragall. De fet, confiant que es podia explorar un pacte de govern amb una força amb la qual hi havia prou coincidències programàtiques.
La irrupció de la dreta paracaigudista al consistori havia fet irrompre una nova aritmètica mai explorada: un triple acord que donaria l’alcaldia a Colau a canvi de barrar el pas a un alcalde independentista. L’esquerra s’aliava amb la dreta per la via de l’eix nacional. Una mena de pacte d’estat però a Barcelona. I això és justament el que ara proposaven reeditar el PSC i el PP i que, quan falten unes hores per al ple constitutiu, els Comuns han rebutjat. El 2019, en canvi, ho van acceptar amb Manuel Valls. Amb la substancial diferència, això sí, que aleshores els Comuns ostentarien l’alcaldia i ara es quedarien sense cap poder institucional més enllà d’alguns càrrecs menors de premi de consolació per regalar els vots a Collboni.
Sense el fantasma de Valls, amb tota probabilitat no hi hauria hagut tants nervis pel recompte oficial de vots, que amb una diferència de 141 vots entre el PSC i els Comuns, es jugaven quedar segons o tercers, el que implicava que Colau intentés liderar el front d’esquerres per apartar Xavier Trias o que ho fes Collboni. Tampoc VOX s’hauria estat plantejant presentar un contenciós administratiu per dilatar el ple constitutiu. La política a la ciutat ha canviat, i probablement, per molts anys.
I encara més, sense el precedent del pacte de Colau amb la dreta del 2019, que la va fer alcaldessa sense guanyar, la candidata dels Comuns no hauria proposat compartir l’alcaldia entre tres candidats apel·lant a la suma de 24 regidors, que inclou, per cert, una ERC que fa quatre anys havia estat víctima de la mateixa operació de la qual ara volien fer-la partícip. Una “fórmula imaginativa” també impensable abans del maig del 2019. Com també ho és que es plantegés la possibilitat que l’extrema dreta de VOX acabés donant els seus dos regidors a Collboni, sumant-se als Comuns, per tal que Xavier Trias no fos alcalde.
Sigui com sigui, aquest nou estil de fer política alterarà d’alguna manera la percepció de la ciutadania sobre la política i l’ètica, atès que constata que l’assoliment o conservació del poder està per davant de les ideologies.
A partir d’aquest dissabte, un nou govern en minoria agafarà les regnes de la ciutat i haurà de jugar a l’aritmètica variable per tirar endavant tota mena de projectes, i també la llei més important, la dels pressupostos. Serà durant aquest mandat tan complex en l’àmbit de governança que, ben segur, es veuran aliances impensables abans de la perversió Valls.
