El proper govern de Barcelona està en mans de Barcelona en Comú. Ni Ada Colau ni la cúpula del partit a la ciutat han respost al llarg d’aquest dimecres a l’ultimàtum que els ha llançat Ernest Maragall, que ofereix un govern bicèfal i alhora atura les negociacions per forçar a BComú a decidir-se entre un bipartit amb ERC o un bipartit amb el PSC prèvia benedicció de Manuel Valls. Silenci administratiu fins a nova ordre.
La posició oficial del partit continua sent l’aposta per un tripartit d’esquerres que no volen ni ERC ni PSC. Divendres a la tarda els comuns tenen prevista una assemblea de les bases per deliberar sobre els pactes que hi ha sobre la taula. Durant el compte enrere per aquesta cita interna, la militància i els quadres mitjos es van formant una opinió. I en aquest procés afloren veus de dirigents i militants que trenquen amb la disciplina de silenci i expressen en públic les seves reticències cap a un o altre pacte. Diumenge, dos manifestos contraposats buscaven afavorir un posicionament.
És un soroll de fons que va creixent, en especial entre els partidaris del pacte amb el PSC que permetria retenir l’alcaldia. No deixen de ser opinions personals, però ara com ara són clau per a inclinar les deliberacions i la votació final de les bases d’aquí una setmana. Entre l’argumentari i les advertències d’oportunitats i riscos, sobresurten d’un costat l’animadversió al Procés i de l’altre el perill dels vots gratuïts de Manuel Valls, així com el gran protagonisme de qui encapçali el pròxim govern municipal.
La loquacitat va per capes
Val a dir que qui més soroll fa són els quadres del partit fora de Barcelona, en especial diputats i exdiputats visiblement favorables a retenir l’alcaldia. El nucli dur d’Ada Colau i l’equip negociador, en canvi, tanquen files amb la reclamació d’un tripartit però discretament donen pistes de la seva preferència pel PSC.
És significatiu, per contra, el mutis a Twitter –on és molt actiu– de l’únic líder dels comuns obertament independentista, Jaume Asens. Com també ho són les “vacances” de Gala Pin a la mateixa xarxa després d’un tuit molt comentat en què descartava absolutament pactar amb Manuel Valls. Ambdós són amics personals de l’alcaldessa.
Sí que ha estat rotunda l’exregidora de Mobilitat de Colau i dirigent d’EUiA, Mercedes Vidal: “Impossible pensar que farem cap pacte que requereixi de la col·laboració de qualsevol dreta, que a més ha quedat escombrada de l’Ajuntament”. És més, respon a un usuari que sí que considera dretà a Manuel Valls i avisa que el seu suport costaria molt car: “És una fantasia pensar que només els necessitaríem per una investidura, un pacte així condiciona les polítiques que podràs fer durant el mandat”.
I és una fantasia pensar que només els necessitaríem per una investidura. Un pacte així condiciona les polítiques que podras fer durant el mandat 2/2
— Mercedes #EnComú (@mvidal80) May 28, 2019
En canvi Sergio de Maya, codirector de la revista Treball i dirigent d’ICCV, ha exhibit argumentari a favor del bipartit amb el PSC. Ha defensat que Valls “no en treu res ni podrà exigir res” a Colau a canvi d’investir-la i que ho fa, si de cas, per “desmarcar-se de CS i guanyar entrada en l’electorat del PSC i PP” de cara a les següents eleccions catalanes. La culpa de la maniobra, ha vingut a dir, és de l’independentisme per “tensar tant la corda”.
Clar! Valls es desmarca de C,s q governa amb VOX i guanya entrada en electorat PSC i PP, guanyant punts per les autonomiques.
Pero de Colau en particular, no en treu res. Ni podrà exigir res.
Son les conseqüències negatives per independent. de tensionar tant la corda. https://t.co/BFV3hMchPH— Sergio de Maya (@sdemaya) June 3, 2019
La mobilització de quadres d’ICV en favor del bipartit amb el PSC contrasta amb la posició molt reticent d’entitats confluents minoritàries com Anticapitalistes de Catalunya. Per exemple Laia Facet, un dels rostres d’aquesta organització, defensa liderar l’oposició municipal i llança un míssil de profunditat: “L’aferrissament de sectors de BComú a mantenir el govern a qualsevol preu és la incapacitat de pensar l’acció política de BComú fora de govern, fer valdre el programa a ple i carrers”. També avisa als qui aposten per fer “cordó sanitari contra l’independentisme abans que contra la dreta”: “Acceptar els vots de Valls suposa bombardejar qualsevol altra aliança en la legislatura i blanquejar el racisme”. La secunda l’acadèmica Sandra Ezquerra, directora de la Càtedra UNESCO Dones i provinent de Procés Constituent, que aposta perquè Maragall governi en solitari.
Claredat a les bancades del Parlament i el Congrés
Aquest mateix divendres l’exdiputada Sònia Farré es mostra contrària a una aliança amb Collboni i Valls: ha considerat “inacceptable” que PSC i Cs s’emportin el “rèdit” d’una majoria alternativa a la llista guanyadora. Així, ha citat una entrevista al també exdiputat Lluís Rabell, que defensa obertament el pacte antiindependentista a fi de revalidar l’alcaldia i que al seu blog també ha estat categòric.
Valls citant @LluisRabell
Pos bueno, pos vale, pos adiós
Ja queda clar de qui és aquest proposta i qui en treu rèdit: Cs i PSC
Inacceptable
🤷🏻♀️ https://t.co/jWQY9PUAOD
— Sònia Farré (@Sonia_Farre) 5 de junio de 2019
Profètic advertiment a propòsit d’una governança que ningú contempla, ni proposa. Governar Catalunya amb Torra, per contra, no és una hipòtesi. ¿ERC no hi veu cap “retrocés reaccionari”? Més val no estendre a Barcelona el desgovern de la Generalitat. https://t.co/AJF6OMMiWG
— Lluís Rabell (@LluisRabell) 4 de junio de 2019
L’exsenador Òscar Guardingo, el mateix que va renunciar a anar a llistes del 28A pel perfil “independentista” de Jaume Asens, també s’ha expressat en favor de pactar amb Collboni i Valls. “Podem tenir a una alcaldessa d’esquerres o a Ernest Maragall”, replicava fa uns dies al diputat Gabriel Rufián (ERC). Amb l’avanç de les negociacions ha matisat la seva preferència –una variant del pacte antiindependentista– obviant que a la pràctica implica igualment els vots de PSC i Cs: “El meu escenari preferit és que sigui escollida Ada Colau alcaldessa i després pugui negociar un acord de progrés amb el PSC i un altre amb els temes que han importat a ERC”.
El diputat Lucas Ferro (Podem) al Parlament ha estat ben clar en la seva posició proPSC. Considera que és ERC qui vol “establir un cordó sanitari” al voltant del PSC a Catalunya per “avalar la fractura i negar qualsevol possibilitat de progrés”. És a dir, segons ell és la llista guanyadora de les municipals qui vol aïllar a la tercera força amb un pacte bilateral que de fet sumaria més regidors.
Podemos tener a una alcaldesa de izquierdas o a Ernest Maragall. https://t.co/9XvS0MgPsz
— Óscar Guardingo (@oguardingo) May 31, 2019
El dilema no es si Maragall-Artadi están a la izquierda de Collboni-Valls
Es si se aceptamos que ERC establezca un cordón sanitario con el PSC en CAT
No se puede. Es avalar la fractura y negar cualquier posibilidad de progreso
Es aceptar en CAT lo que el PP quiere en España
— Lucas Ferro (@Lucas_Ferro_) May 29, 2019
Pistes, repiulades i picades d’ullet
Menció a part mereixen les insinuacions de posició, per exemple recomanant articles de premsa que prenen partit o retuitejant militants sense càrrec que sí que s’expressen sense embuts. Així, per exemple, Joan Subirats convida a llegir la reflexió a Eldiario de dos exsocialistes propers, l’exconseller Josep Maria Vallès i l’exdiputat Oriol Nel·lo, que defensen el tripartit d’esquerres però des de la premissa de la revàlida de l’alcaldia per a Ada Colau.
La tinenta d’alcaldia sortint Laia Ortiz repiula dos articles d’opinió –un de Milagros Pérez Oliva a El País i un altre de Jordi Amat a La Vanguardia– que situen els pros i contra de la disjuntiva però que acaben assenyalant la importància de retenir l’alcaldia. També difon la piulada d’una simpatitzant que demana que Colau “ha de seguir sent Alcaldessa”. El regidor sortint Josep Maria Montaner aprofita un tuit del biògraf de Colau, Xavier Fina, que afirma que “no és ni un principi moral, ni un principi polític, ni una llei no escrita” que hagi de ser alcalde el candidat més votat.
Que sigui alcalde el candidat de la llista més votada no és ni un principi moral, ni un principi polític ni una llei no escrita. És una solució que dona la llei en el cas que cap candidat obtingui el suport de la majoria absoluta del ple. Convé recordar-ho.
— Xavier Fina (@XavierFina) June 3, 2019
La presidenta del grup parlamentari dels comuns, Jéssica Albiach (Podemos), també defensa el discurs pro-tripartit però es recolza en la columna d’opinió del periodista Jordi Évole a La Vanguardia: “Més enllà de l’opinió de cadascú, sempre és convenient llegir les opinions raonades i valentes de Jordi Évole. Gràcies pel compromís“, li diu. L’article argumenta detalladament per què Colau ha de “lluitar per continuar sent alcaldessa” donat que “el resultat li ho permet”. També fa servir l’article per posicionar-se el conseller de BComú a Gràcia, Robert Soro.
La regidora Laura Pérez, número 4 de la llista electoral, destaca una frase de l’article de Pérez Oliva per defensar “la legitimitat de BComú per intentar tirar endavant” el seu projecte polític. La parlamentària Yolanda López es recolza en un article del conseller ciutadà de Podem Yosef Bakali, que juntament amb el politòleg Pablo Guerrero, publica a Público una defensa de la revàlida de l’alcaldia com a “garantia de progrés” per la ciutat.
El clima d’opinió dels entorns
En la construcció de climes d’opinió té rellevància també què diu l’entorn del partit, és a dir, els referents intel·lectuals i morals de les bases. Per exemple, la cooperativista de La Hidra i membre de la Fundación de los comunes Núria Alabao deixa caure una breu advertència: “El suport de Cs no vindrà gratis. Serà el mal menor de qui?”.
L’economista i activista veïnal Albert Recio, molt proper als comuns barcelonins, escriu a la revista digital Mientras tanto que Colau s’enfronta a tres opcions d’investidura i són “totes dolentes”. Entre pactar amb el PSC, quedar-se a l’oposició o governar amb Maragall, considera que “la pitjor” és aquesta darrera. “ERC ja ha anunciat que prioritzarà l’eix processista i ja ha demostrat que la gestió dels problemes quotidians no és el seu fort”, assegura Recio, que també veu la candidatura republicana “esbiaixada a la dreta”.
1 
