Potser perquè aquest dijous era primer d’octubre i feia nou anys de la infàmia; potser perquè les quatre jornades han estat maratonianes, però significatives; o potser perquè, simplement, l’ocasió pagava la pena, el cas és que la jornada final del judici de Roger Español contra els quatre policies acusats de buidar-li un ull ha estat una mena de resum perfecte de la lluita contra la repressió arran del Procés. De fet, podria haver estat un judici creat amb la IA si li haguéssim demanat una síntesi de com l’Estat ha posat les seves institucions contra l’independentisme. L’únic cas de la brutalitat policial de l’1-O que ha arribat a judici. L’únic cas que ha assegut al banc dels acusats policies que no van tenir cap mania a disparar bales de goma contra gent que seia, aixecava les mans i cantava el Virolai.
Els advocats de l’acusació particular han demostrat tenir més mili que l’Arensibia, i anys i panys d’hores de vol en judicis on els acusats eren les víctimes de la repressió de l’Estat. Els lletrats de Roger Español, Benet Salellas; d’Òmium Cultural, Laia Serra, i d’Irídia, Anaïs Franquesa, han decidit demostrar a la sala, amb els seus informes finals, que hi anaven a fer un judici, no com les defenses dels policies i del ministeri fiscal, que han intentat enredar el tribunal. Un tribunal, per cert, que a priori sembla favorable a protegir els agents però al qual la terna d’advocats li ha posat difícil. Ho han posat molt difícil, com a mínim en el terreny tècnic, a les defenses dels policies –en què s’inclou la fiscalia, que normalment exerceix l’acusació pública–, i al tribunal. Val a dir, que al vespre el judici s’ha suspès fins a aquest divendres al matí i d’aquesta manera, els lletrats defensors podran preparar millor els seus informes finals, amb una última sessió que al final en seran dues.
Els advocats de l’acusació han decidit fer jogo bonito i explicar la prova practicada i, sobretot, la prova que no s’ha pogut practicar per una sospitosa incompareixença dels acusats. Les seves conclusions, rotundes: es van disparar bales de goma sabent que podien fer mal i sense complir la normativa, els protocols i la llei ni respectar els principis que han de regir la relació entre la comunitat i la policia. En els seus informes, els advocats han demostrat que no es conformen amb la victòria de fer seure quatre antiavalots al banc dels acusats a canvi d’un aplaudiment del públic. Volen una condemna i han esgrimit els motius per justificar-la. “Qualsevol ciutadà que causés una lesió tan greu, seria condemnat”, ha resumit Salellas. “Actuïn com farien en qualsevol altre cas”, ha desafiat. Una qüestió d’igualtat.
On és la prova?
El primer a agafar el torn ha estat Salellas, que ha basat el seu informe en una anàlisi eficaç i amb la seva vehemència tan calculada com eficaç. Ha recordat que de la prova practicada es desprèn que la policia no va actuar respectant la normativa ni d’acord amb cap de les condicions amb què la ciutadania li permet fer ús del monopoli de la violència. Ni hi havia cap “perill” per als policies ni hi havia cap necessitat de disparar bales de goma a persones que seien a terra amb les mans enlaire. En síntesi, els acusats no van complir la interlocutòria del TSJC per a aquell dia en concret ni la normativa sobre les actuacions policials, que els obliga a actuar amb proporcionalitat, oportunitat i congruència.
De fet, el lletrat ha estat prou hàbil per centrar la pilota en l’escenari on es va disparar el tret, no abans ni després. Una petició que ha estat constant del president del tribunal, José Carlos Iglesias. Salellas ha aprofitat aquest avantatge per desmuntar la tesi de les defenses dels policies, que justificaven els trets per un ambient de guerrilla urbana que, segons ells, es vivia als voltants de l’institut Ramon Llull. Un “relat” que s’ha dedicat a desmuntar amb precisió quirúrgica amb la prova practicada i amb la no practicada. “No hem vist cap imatge i mira que n’hi ha, en set anys d’instrucció i milers de folis, que avali el que expliquen els policies”, ha recordat.
“No hem vist llambordes, ni paraigües amb punxes, ni pedres, ni encenedors”, ha recalcat tot fent memòria dels objectes que suposadament es van llançar per justificar l’acció policial. I un detall que ha atorgat un punt glamurós a l’exposició: el crit que suposadament entonaven els votants de l’1-O. Tots els policies, més de 50, com un sol home afirmaven que els concentrats els cridaven : “Us farem igual que a la Guàrdia Civil, no sortireu d’aquí!”. Salellas s’ha ajustat l’americana per les solapes, s’ha dirigit al tribunal i li ha etzibat: “En cap vídeo, en cap, i mira que n’hi ha, surt aquest crit, perquè aquest cant mai el van cridar els independentistes”.
La validesa dels testimonis i el dol
Precisament, en els testimonis Salellas ha tingut un altre punt de suport important per al seu informe. Cap dels testimonis de la defensa d’Español el coneixia. En canvi, la cinquantena de policies -els únics testimonis aportats per les defenses dels acusats- treballaven al CNP, com els acusats, n’eren companys o superiors o subordinats. Un contrast amb els testimonis de l’acusació evident, ja que eren ciutadans que ni tan sols anaven a votar, periodistes o votants que no s’havien vist mai i que oferien relats coincidents.
Però l’advocat ha estat especialment incisiu en avaluar el comportament dolós dels acusats. Amb la prova practicada no s’ha demostrat, ans al contrari, un ambient de guerrilla urbana com el que el ministeri fiscal ha intentat dibuixar incansablement durant la vista oral. El dol, és a dir, la voluntat dels agents per ferir greument algun dels manifestants, ha estat argumentat amb la prova practicada. Ras i curt, els agents van disparar tot i saber que podien fer mal, i tot i haver-ne fet van continuar disparant, malgrat que no corrien cap perill que ho justifiqués. “Costa imaginar que una unitat d’elit armada de 50 homes es veiés amenaçada per persones desarmades assegudes a terra”, ha dit. “No hi havia ni risc ni perill”, ha insistit.
En el seu torn, la lletrada Anaïs Franquesa, de l’entitat de defensa de drets humans Irídia, ha ressaltat que els pèrits de la Guàrdia Civil van afirmar que no hi havia un ambient violent a la zona on es van disparar les bales de goma. “La prohibició de la tortura no decau mai, és un dels consensos després dels judicis de Nuremberg”, ha defensat per mantenir la seva acusació. Per la seva banda, l’advocada d’Òmnium Cultural, Laia Serra, ha defensat que la ciutadania podia pensar que arran de la prohibició de les bales de goma per part dels Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional no les faria servir tampoc. D’aquí que hagi alçat la veu per subratllar que els agents no van avisar que en farien ús. Ara queden pendents les defenses. No ho tenen fàcil.
