Ha plogut molt a Barcelona des del 17 de juny de 2023. Aquella tarda, a les 16 h, la política municipal, però també la catalana, rebien una sacsejada provinent de Madrid. Un pacte d’estat entre el PSOE i el PP, amb la connivència dels Comuns, deixava in extremis fora de combat Junts i ERC, que havien rubricat un pacte històric per governar la capital del país després de la victòria electoral de Xavier Trias. Una hora abans de la investidura prevista, el partit d’Ada Colau anunciava a la premsa que votaria a favor de la investidura de Jaume Collboni, també amb el PP, amb l’objectiu oficial d’evitar un alcalde de dretes. A Madrid, però, tal com expressava el PP sense matisos, s’havia volgut impedir un alcalde independentista. Tot plegat, a les portes d’unes eleccions espanyoles on PP i PSOE estaven en una guerra duríssima. Després de la investidura del candidat del PSC, els Comuns feien una crida a un tripartit amb ERC, el govern dels 24 regidors, majoria absoluta.
Per la seva banda, ERC i Junts començaven també a distanciar-se i a pensar en l’opció de ser socis del PSC, amb 10 regidors. Els blocs es desfeien i començava una nova etapa a la política municipal. El PSC aconseguia fàcilment satel·litzar l’oposició i governar en solitari sense pedres al camí. Comuns, Junts i republicans maldaven per ser els seus socis.
Amb el pas dels mesos, i contaminats per la política catalana i espanyola, els partits han acabat reposicionant-se i canviant d’estratègia. Ja sense Xavier Trias, Junts comença a fer oposició més directa, a l’espera de candidat per al 2027, els Comuns, també sense Colau, han deixat de banda els intents de ser crossa del PSC al govern i encarrilen ja les eleccions amb una oposició clara en algunes àrees, també a l’espera de candidat. I ERC, en terra de ningú, sense tancar la porta a materialitzar el pacte amb el PSC que fa més d’un any que és al calaix, però sense fer oposició, i també sense Ernest Maragall i amb Elisenda Alamany al capdavant. Ha plogut molt, i a dos anys de les eleccions, les peces del tauler d’escacs s’han mogut. De fet, tot apunta que Comuns i ERC han intercanviat rols històrics a Barcelona, on tradicionalment ICV era la crossa dels governs del PSC i els republicans miraven de fer oposició ferma.
ERC, “convidat de pedra a Barcelona”
“ERC, des del globus sonda de si entrarien al govern del PSC o no, és un convidat de pedra a Barcelona, va votant sense cap estratègia a curt termini i sense full de ruta per al 2027. No són govern, tampoc oposició, i tampoc alternativa. El temps els juga en contra, i tot plegat, sense candidat”. És l’anàlisi del professor de Ciència Política de la UB Jesús Palomar en conversa amb el TOT, que apunta que “la guerra interna a ERC dificulta encara més saber quin paper vol jugar a Barcelona”.
A parer seu, la falta d’estratègia dels republicans beneficia els Comuns: “Diria que tenen prou clar que no tindran l’alcaldia, però han triat l’estratègia de mantenir o intentar recuperar el seu espai amb una oposició no radical i dura, però ferma, en molts temes centrals. Estan fent el paper que havia jugat ERC el darrer mandat, fer oposició constructiva. Aposten per una oposició rellevant per aconseguir el 2027 una posició de força per negociar i no ser només una crossa del PSC com ho havia estat ICV. ERC, que ni està ni se l’espera, els aplana el camí per ser l’única oposició a l’esquerra del PSC”, conclou Palomar. Per a aquest politòleg, els republicans el risc de “caure en la irrellevància política” a Barcelona el pròxim mandat: “ERC no està aportant políticament res a Barcelona. Ni en positiu ni en negatiu, i això a Collboni ja li va bé”. De fet, Palomar aventura que ERC “pot ser com la CUP quan tenia dos regidors, era indiferent si hi era o no, i van acabar desapareixent. Si no marca perfil propi, amb candidat i d’acció política, la tendència serà reduir a la mínima expressió la seva presència al ple”.
L’efecte Calàbria
El doctor en ciències polítiques de la UOC Andreu Paneque posa el focus en la inestabilitat de la direcció del partit per analitzar l’absència de full de ruta a Barcelona. “La deserció a Barcelona és una conseqüència de dos grans factors estructurals: ERC no té una executiva forta després del Congrés, i mentre no es faci forta ha de sobreviure. Ara no està en el moment de marcar agenda perquè el partit continua dividit. I, en segon lloc, ERC no té clar qui és el seu enemic electoral, això el difumina com a opció política”. El professor de la UOC afegeix que no queda clar si el rival és el PSC o Junts, i que, a hores d’ara, “ERC va al curt termini mirant què fa Junts, però li pesen més els pactes amb el PSC i acaba sent la seva crossa”.
Sobre el fet que ERC acabi en el rol històric d’ICV, Paneque creu que els Comuns aprofitaran la situació d’indefinició dels republicans per ocupar el seu espai: “S’han adonat que, com a partit sortint del govern de Barcelona, tenia poc sentit intentar ser la crossa del PSC, el seu principal competidor. Si ho van intentar va ser per subsistir internament amb una porció de poder, però si parlem d’estratègia electoral, el més encertat és fer una oposició constructiva com la que comencen a fer ara i que podria haver fet ERC”.
Com l’antiga ICV
“Efectivament, s’han invertit els rols entre ERC i els Comuns a Barcelona. Històricament, ICV no feia oposició al PSC a Barcelona i ERC sí, i ara passa a la inversa”, assenyala el professor de Ciència Política de la UAB Marc Guinjoan. A parer seu, el grup municipal que ara pilota Elisenda Alamany “no té un equip potent per fer oposició ni opcions de ser un partit guanyador el 2027. Sense un projecte polític ni un líder ni possibilitats de guanyar, el partit està molt perdut. Sense propostes molt diferents del PSC, és el mateix que li va passar sempre a ICV”. En canvi, apunta el politòleg, els Comuns estan en un escenari on tenen “opcions” de competir amb el PSC, “amb unes polítiques públiques molt clares que poden defensar per oposició al PSC, i ERC no té res d’això. Està en una posició de debilitat molt evident”. En tot cas, sobre una hipotètica entrada dels republicans al govern de Collboni, Marc Guinjoan creu que al PSC li aportaria “una imatge de conciliació, un govern obert i més plural”, que “probablement” faria més fàcil un pacte entre PSC i ERC després del 2027.
Al Parlament els Comuns fan d’ICV i ERC aguanta fent pressió a Illa
Ara bé, els politòlegs consultats coincideixen a assenyalar que, a diferència de Barcelona, ERC sí que té un full de ruta al Parlament, i, en canvi, són els Comuns els qui accepten el rol històric de crossa del PSC.
El professor de Ciència Política de la UB Jesús Palomar remarca que “ERC té al Parlament una estratègia, que pot ser més o menys encertada, un camí que no té a Barcelona, que és fer complir els acords d’investidura. Si es compleixen podrà treure pit, i si no, caldrà veure el nivell de confrontació al grup parlamentari. Evidentment, no es recuperarà de la bufetada electoral del 2023, però alguna cosa podrà recuperar si se’n surt amb Illa”, assenyala. Pel que fa als Comuns, Palomar creu que el seu paper és “de supervivència”: “Van participar en l’acord d’investidura, però de forma simbòlica. Ningú s’esperava el contrari i tenen el rol de tot ens va bé, anem tirant perquè no tenim postures radicalment contràries al PSC. Això fa que al Parlament no siguin un partit útil i els pot passar que el PSC els vagi absorbint, o fins i tot que alguns Comuns descontents se’n vagin a votar ERC”, sentencia el professor de la UB.
Per la seva banda, el doctor en ciències polítiques de la UOC Andreu Paneque afegeix que la falta d’estratègia d’ERC es “dissimula” al Parlament, perquè els republicans tenen alguns ítems de batalla sobre el pacte d’investidura. Però amb la dificultat, assenyala, que “han d’intentar trobar l’equilibri entre anar a la contra del PSC perquè estan a l’oposició, i alhora no entrar en conflicte perquè tenen pactes amb el PSC en altres llocs. A més, escenificar la diferència amb Junts”. Un còctel que, segons Paneque, complica encara més la situació d’ERC a Barcelona, “ciutat a la qual se li atorga una visió de política nacional i fa que la disfunció d’ERC a la capital sigui encara més gran i evident”.
Finalment, el professor de Ciència Política de la UAB Marc Guinjoan remarca que “a Catalunya ERC té un lideratge clar i Junqueras sembla que se n’ha sortit fàcilment, hi ha un cert rumb dins del partit tot i les batalles internes, es percep una certa estratègia nacional. Tenen clar que ara és el moment de negociar amb el PSC a Catalunya i a Madrid, i tenen ben assumit el rol de peix al cove, d’aprofitar un context polític i treure’n rèdit”. El politòleg afegeix que el fet que “darrere tinguin a Junts en lluita constant per veure qui esprem més el PSOE i el PSC” serveix als republicans al Parlament per “posar el focus en uns pocs temes i tenir clar per on navegar”.
Sigui com sigui, en política dos anys són una eternitat. El 2027 és lluny i, com s’ha vist a Barcelona, els rols poden tornar-se a invertir, les estratègies de partit són canviants i el context català i espanyol ja ha impactat diverses vegades en el plenari des del maig de 2023.
1 
