Jordi Graupera i Barcelona és Capital-Primàries porten tota la campanya lluitant contra llei electoral, que penalitza els partits que no tenen representació a les institucions, però no dubta de la solidesa de la seva proposta. “L’únic projecte de ciutat que sobreviurà a llarg termini és el nostre”, ha assegurat a la plaça Joanic davant d’una trentena de veïns de Gràcia. L’entrevista que li fan a Ràdio Gràcia és un bon exemple de la seva campanya: esgarrapant vot a vot, amb un pressupost modest i l’altaveu que li donen les xarxes socials, on es mou com un peix a l’aigua.
L’alcaldable, a qui les enquestes donen un resultat incert i no li garanteixen entrar al consistori, està convençut que posar un peu a plaça Sant Jaume serà clau pel futur del seu projecte. “Si el 26M entrem a l’Ajuntament, a les pròximes eleccions guanyem segur”, diu. Durant el míting té temps de recordar-se de tots els seus oponents polítics, però sembla tenir una especial fixació en dos germans, en Pasqual i l’Ernest. “Un d’ells potser us sona”. Repeteix aquesta fórmula en incomptables ocasions per recordar els diferents càrrecs i responsabilitats que Maragall ha tingut en diverses administracions de diversos colors polítics.
Projectes esgotats
De Manuel Valls (BpC-Cs), diu que té “un discurs de por i seguretat que només aguantarà mentre la situació de Barcelona es mantingui com fins ara, però no té idea de fons”. L’estratègia d’ERC és “apel·lar a la nostàlgia dels 90”, sense idees de futur. A més, està liderat per un tal Ernest. “Potser us sona…” Tampoc estalvia crítiques per Ada Colau, a qui acusa d’haver passat d’un discurs contestatari a reforçar el seu caràcter trapella. “És un projecte esgotat on només queda ICV, la resta de regidors insígnia han plegat”.
Amb Josep Bou (PP) no s’hi està massa estona. “No té projecte”, etziba. Mentre que el PSC i Collboni, al més pur estil del socialisme francès que encarna Valls, “tenen com a proposta estrella contractar més policies”. La CUP, que viu “un moment psicoanalític on ha d’avaluar si entrar a les institucions ha valgut la pena o no”, i JxCat, que les “úniques virtuts que té vénen del PDECat de Trias”, tampoc s’escapen de la seva dialèctica sense quarter.
Propostes de ciutat
Una de les obsessions de Jordi Graupera és fer de Barcelona una ciutat de referència al món i utilitzar totes les eines que l’Ajuntament ja té a la seva disposició per fer-ho possible. “Volem que els barcelonins puguin competir al mateix nivell que els ciutadans d’altres grans ciutats del món”. I per això considera que la prioritat és “posar l’independentisme al servei de Barcelona”, no a l’inrevés. Defensa que s’ha de “fer fora l’Estat espanyol de Barcelona”, expropiant edificis patrimonials infrautilitzats com els que ocupen el front marítim, entre la plaça Colom i l’edifici de Correus, a la Via Laietana. “Tot aquell front marítim es podria dedicar a la innovació i als vivers d’empreses que tant necessita la ciutat”.
Una altra de les seves prioritats és nomenar un comissionat d’Afers Exteriors, a l’estil de Nova York, una de les ciutats amb més cònsols del món, igual que Barcelona. “L’estratègia passa per internacionalitzar la ciutat més enllà de la cooperació i les aliances ideològiques que s’han produït aquest mandat amb Madrid, París o la mateixa Nova York perquè els alcaldes eren afins”. Barcelona ha de ser una referència entre les ciutats de l’arc mediterrani, però també ha de forjar aliances amb les ciutats nòrdiques.
El seu programa és extens i variat: promoció del lloguer assequible i les cessions d’ús; transport públic amb tarifes segregades per veïns i turistes; més educació infantil… i també augmentar la taxa turística i aconseguir la gestió de la totalitat dels fons que genera. “El model turístic de Barcelona està esgotat i les seves conseqüències negatives són pitjors que el creixement econòmic que genera”, explica davant l’assentiment generalitzat dels assistents. Obra, per cert, d’un tal Pasqual i un tal Ernest. “No sé si un sona…”
