“Jo també em vull adreçar als electors moderats que volen que la ciutat funcioni, amb polítiques de sentit comú i seny, que és el que no pot representar algú que amaga les sigles de Junts”. Les declaracions de Jaume Collboni el maig de 2023 a l’entrevista electoral del Tot Barcelona eren un tast de com enfocaria aquella campanya el futur alcalde: el candidat del PSC havia sortit del govern per confrontar directament amb Colau i atraure els votants crítics amb l’alcaldessa. La seva llista també era un missatge, amb l’ascens de figures com Albert Batlle, exdirector dels Mossos que Collboni situava com a garant de la seguretat a Ciutat Vella. Dos anys més tard, l’ara alcalde ha passat de prioritzar políticament el Pla Endreça i la promoció de la Copa Amèrica a centrar-se en la gestió turística i la creació d’habitatge. I entre partits, de reunir-se amb Trias per Barcelona per dibuixar una possible coalició –i posteriorment també amb ERC– a reduir els pactes més importants a Comuns i republicans.
El mig miler d’al·legacions que Junts ha presentat als pressupostos mostren la distància actual entre la formació liderada per Jordi Martí Galbis i el govern del PSC, que encara els busca per reconfigurar el 30% de la reserva d’habitatge, dotar la Guàrdia Urbana de pistoles Taser o endurir l’ordenança de civisme. Però amb les polítiques troncals –el recull d’impostos i els pressupostos– només mira les forces de l’antic tripartit. “A l’inici del mandat, Collboni havia de marcar perfil i aleshores era crític amb Colau. El seu discurs intentava acontentar aquell votant moderat que havia estat capaç de captar el 23M. Però ara, dos anys després, amb els Comuns sense lideratge i ERC en retrocés, apel·lar a aquesta idea del tripartit li permet atraure el vot útil a l’esquerra; és a dir, recuperar votants que en anteriors eleccions havien apostat per Colau”, observa en conversa amb aquest diari el professor lector de ciència política a la Universitat de Barcelona Pau Vall.
El catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Botella també veu una primera etapa de mandat en què Collboni intenta que el sector moderat –que també descriu com a “sector progressista-catalanista no revolucionari”– no s’espanti i trobi a faltar Xavier Trias. El professor recorda que el PSC desplaça la força més votada per arribar a l’alcaldia i, per tant, amb els primers mesos “ha intentat demostrar que aquella operació no era oportunisme”. “Havia de fer veure al votant de Trias que no seguiria les polítiques que no els agraden”, sentencia. Amb Collboni es recupera la idea dels interiors d’illa per sobre de les superilles –el cas més mediàtic, la fi de l’urbanisme tàctic de Pelai–, també es desmunta l’obligatorietat d’anar a 30 km/h en entorns escolars fora de l’horari lectiu i s’accelera la reforma de la Rambla.
Ara bé, travessat l’equador i amb un context polític nou, sense lideratges forts a l’oposició i el carrer a altres històries, l’alcalde aprofita –en paraules de Botella– la “tranquil·litat de mig mandat” per consolidar-se també a l’esquerra. “Els períodes postelectorals tenen molta tàctica, més que polítiques pragmàtiques. Després de les eleccions, ERC tenia un paper més visible i l’objectiu era retenir la Generalitat. Els Comuns, en canvi, que venien de governar Barcelona, havien de manifestar-se amb més energia. Però a mig mandat tot es tranquil·litza i, veient la línia de pactes que s’ha seguit en altres administracions, a Collboni gairebé no li queda més remei que mirar ERC i BComú”, resumeix l’expert.
Pau Vall no veu un canvi de discurs deliberat de Collboni, sinó un intent d’adaptar-se gradualment a les seves necessitats polítiques. Superat el primer tràmit, ja no és tan important marcar perfil propi sinó executar, més a prop de noves eleccions, mesures noves. És en aquest moment, apunta l’expert, que els socialistes “han topat amb la realitat”. “Per aprovar determinades mesures, necessites l’única majoria realista que hi ha, que és la majoria d’esquerres. Per tant, Collboni ha hagut d’anar moderant els plantejaments inicials, potser una mica més maximalistes per marcar perfil”, conclou Vall.
Desempatar a l’esquerra
A l’espera de tenir tots els candidats del 2027 sobre la taula –cosa que podria canviar la cursa electoral– els sondejos actuals fan pensar en una victòria del PSC, que aspira a guanyar les eleccions vint anys després. Més enllà de l’anhelada victòria, les pròximes municipals també han de servir per desempatar a l’esquerra. La distància entre Collboni i Colau va ser de només 342 vots el 2023, res comparat amb els 125.000 vots que van separar Jordi Hereu d’ICV en l’última victòria socialista a Barcelona.
La cursa electoral ja està en marxa, tal com s’entreveu en l’última intervenció de Collboni en un congrés del PSC Barcelona. Dirigint-se a la militància, Collboni avisava que la negociació dels pressupostos seria “més difícil” que la de les ordenances fiscals, aprovades amb els vots de BComú i ERC. No se n’ha sortit i ha activat de nou la qüestió de confiança. Un aspecte, en tot cas, que no altera el camí electoral del PSC. “Ho aconseguim o no, estem en el camí d’articular la majoria progressista que existeix a la ciutat de Barcelona”, va expressar Collboni al congrés. “Hem de coordinar una majoria que ja existeix; que allò que és una realitat entre les entitats veïnals, sindicals i esportives tingui el seu reflex a l’Ajuntament”, concloïa la reflexió.
Pau Vall veu en aquestes apel·lacions al votant progressista un interès per aglutinar el màxim de vot de l’esquerra en el PSC. Per dues raons, la primera, més històrica: “Ser la força més votada en un partit d’esquerres et garanteix pràcticament l’alcaldia a Barcelona”, manté l’expert d’entrada. Però, en segon lloc, erigir-se en el partit principal del sector conegut com a progressista permetria al PSC “trencar l’empat” que hi ha actualment amb els Comuns. “Encara que no guanyés, és important tenir un marge de vots més gran que el d’ara. Si has de tenir un govern en minoria amb suports externs –com ara– i vols que sigui estable, com més distància tinguis amb els altres, més capacitat d’influència. És la manera de no dependre tant d’un bloc important de vots articulats en altres partits”, apunta l’analista.
En altres paraules, una victòria clara a l’esquerra permetria al PSC evitar-se la confrontació constant amb els Comuns. “BComú té capacitat per influir més sobre el govern que ERC, per nombre de regidors, i encara aspira, en certa manera, a intentar lluitar amb el PSC per ser la primera força dins del bloc progressista. Se’ls ha complicat una mica sense el rol d’Ada Colau ni un lideratge clar, però, tot i això, encara juguen una estratègia més de confrontació, que demanda una mica més al PSC i a Collboni”, posa d’exemple Vall.
Joan Botella s’expressa amb matisos, en aquest aspecte. Veu l’oposició dels Comuns “menys autoritària” que la d’ERC i avisa que els republicans “estan passant per davant tàcticament”. Qui guanya aquesta particular partida també és important, en clau socialista. Sense grans majories, que són ja cosa del passat, l’ordre en què s’articula l’esquerra i sobretot la distància entre partits s’entreveu clau en la governabilitat.
En tot cas, Botella creu que encara és aviat per saber si Collboni dona per amortitzada la lluita pel vot moderat, i estipula, en aquest sentit, diferents aspectes electorals “que no depenen del PSC”. La hipotètica irrupció d’Aliança Catalana a Barcelona, la manera en què ho entoma Junts, o un govern de l’Estat en mans de Feijóo i l’extrema dreta facilitarien, segons el catedràtic, un discurs més progressista del PSC. Una figura potent a la seva esquerra, en canvi, o fins i tot el ressorgir mediàtic de Colau, portaria Collboni als equilibris discursius una vegada més.
