Jaume Collboni (Barcelona, 1969) està segurament davant de l’últim intent per assaltar l’alcaldia de Barcelona. Després de dues ensopegades seguides contra Ada Colau, el socialista es planta aquest cop amb les enquestes de cara i amb un discurs més ampli que mai. El PSC, que se sap capaç d’atrapar els votants que ha deixat orfes Manuel Valls i l’antiga Convergència, ha decidit jugar a dues bandes. El candidat socialista es presenta com l'”alternativa progressista” a Colau, però alhora sembla conscient que el camí més curt per ser alcalde pot passar per la sociovergència. Collboni, que cita el TOT Barcelona després d’un acte a Nou Barris, on el 2019 va arrasar, apareix amb l’energia de qui es veu guanyador, però amb la por de qui pot perdre votants per algun dels dos extrems.
Vostè s’ha presentat dos cops a l’alcaldia i els dos ha perdut amb Colau. Ara ho tornarà a intentar un tercer cop. Creu que és l’última oportunitat que té per ser alcalde?
Jo crec que guanyarem aquestes eleccions i que som l’alternativa progressista a Ada Colau.
És l’última oportunitat, aleshores?
Jo tinc la sensació que és la definitiva. La tercera és la bona. Ho diuen quasi totes les enquestes, però també es nota en el clima de la campanya que estem vivint i en allò que et diu la gent que et para pel carrer. És una campanya guanyadora i d’algú que pot ser el proper alcalde.
Abans que la seva candidatura fos oficial, van sonar molts noms. Ha vist perillar la seva candidatura en algun moment?
Mai. Perquè jo tenia el suport del meu partit, tant el PSOE com del PSC, i el suport personal de Salvador Illa i dels meus companys de la Federació de Barcelona. I la veritat és que, més enllà dels rumors, mai ningú em va dir res.
Sempre que preguntava al seu partit sobre la seva candidatura obtenia un sí rotund?
Bé, és que jo no preguntava. Jo deia que em presentaria i que, si hi havia més candidats, aniria a unes primàries, que és el que s’ha de fer quan hi ha més d’una opció. Perquè jo estava decidit a guanyar aquestes eleccions i, per tant, també a guanyar unes primàries si calia.
Per què ha fitxat Maria Eugènia Gay com a número 2?
Perquè he fet una llista que representi tota la ciutat, que va des del Lluís Rabell fins a la Maria Eugènia Gay. És a dir, des de l’esquerra alternativa que ve del moviment veïnal fins al món més professional, progressista, però que ve del món professional.
Vol arribar a un món més conservador, tot i que diu que vostè és l’alternativa progressista a Ada Colau.
No, no, conservador, no. La Maria Eugènia Gay és l’advocada que més ha treballat per la igualtat de gènere dins del món de l’advocacia. Per començar, perquè ha sigut la segona degana del Col·legi i perquè totes les polítiques que va desenvolupar van ser en clau igualitària. Jo he volgut fer una candidatura de gent preparada per governar l’endemà. Gay, Rabell, Jordi Valls… és gent amb una trajectòria consolidada. I és molt important tenir un equip solvent i sòlid perquè, en aquests moments, la gent demana posar ordre a l’espai públic i donar oportunitats de veritat. Tot això vol dir gestió. I la gestió l’han de fer els gestors públics, evidentment, però jo també volia tenir perfils gestors a la meva candidatura, que és el que sempre ha tingut el PSC i és el que molts electors esperen de nosaltres.
És el mateix discurs que feia Sandro Rosell quan deixava caure que es volia presentar; que l’Ajuntament necessitava més gestors que polítics.
Bé, no tots els perfils de la llista són gestors, però hi ha noms com el de Xavier Mercè, en Jordi Valls o la Raquel Gil. Gent que ha gestionat empreses privades i administracions públiques, gent que no necessiten que els expliquis com funciona. Jo crec que l’etapa d’anar a provar s’ha acabat. La gent el que vol ara és solucions, gent solvent que resolgui problemes. Per això el meu equip és el millor que es presenta de lluny.
Maria Eugènia Gay va dir que la sentència del Procés era “injusta i desproporcionada”. Ho comparteix?
Jo en aquesta campanya vull centrar-me en Barcelona perquè crec que la gent vol passar pàgina del Procés i del que ha suposat, també per a la ciutat de Barcelona. I crec que la forma de fer-ho és amb política real i política de solucions. La Maria Eugènia aporta la seva trajectòria professional per fer-ho possible, però no hi és per tornar a parlar de temes que, al final, ens han despistat i no han aportat, des del nostre punt de vista, res positiu ni per a Catalunya ni per a Barcelona.
Tampoc no ha respost a la pregunta…
Sí. La meva resposta és més Barcelona. Passar pàgina del Procés i més Barcelona.
Hi ha una part del nucli catalanista del PSC que ha marxat a ERC. Ernest Maragall és un exemple, però també tenim casos recents com Marina Geli o Quim Nadal. El procés ha dividit el PSC?
Més catalanistes que jo o en Salvador Illa no són.
Però ha dividit el partit o no?
Sí, però perquè ells s’han fet independentistes i nosaltres no. Jo soc més catalanista que ells, per què he de ser-ho menys?
Només atribueix aquestes baixes al fet que aquestes persones s’han tornat independentistes?
Sí. Quan el senyor Maragall parla del PSC, està parlant d’un PSC que no era independentista i que no és independentista. Si algú del PSC considera que l’independentisme és una solució i marxa, doncs marxa per aquest motiu. Però nosaltres considerem que la independència, com s’ha demostrat, no era la solució per a res. Més aviat ens ha complicat la vida i ha afeblit el país i la societat. I res més a dir. Però no són més catalanistes que nosaltres.
Vostè diu que no farà alcalde ni a Trias i a Colau. Descarta, per tant, tornar a ser el número dos d’una coalició?
Vinc a guanyar les eleccions. Jo em presento per guanyar les eleccions, no per fer alcalde a altres.
Ha format part del govern de Colau en dues legislatures diferents. Què ha canviat ara?
Ha canviat que aquestes eleccions les guanyarem nosaltres.
Però si no les guanya, no té un pla B?
En democràcia, si no guanyes les eleccions, les perds. I, si les perds, te’n vas a l’oposició. Són les regles del joc.
Hi ha gent que no el creu quan diu això.
Jo li diria a la gent que en unes eleccions s’escull alcalde, que nosaltres estem encapçalant quasi totes les enquestes i que guanyarem aquestes eleccions.
Totes les enquestes apunten que caldrà pactar per arribar a l’alcaldia. Acceptaria els vots de Trias per ser alcalde?
L’important és guanyar les eleccions perquè aquí triem alcalde. No triem pactes, triem alcalde. És legítim que hi hagi preguntes i que es debati sobre els pactes, però aquí l’important és que triem alcalde i que, evidentment, si jo ho soc, seré un alcalde progressista.
I Trias és prou progressista per ser el seu soci?
Jo li dic el que jo soc, no atribueixo res als altres. I pel que fa a pactes, jo he posat tres condicions per fer acords. En primer lloc, defensa del creixement econòmic, no del decreixement econòmic. Segon, protecció de les polítiques de cohesió social i, per tant, enfortir el sector públic sense retallades ni privatitzacions. I, en tercer lloc, lleialtat a les institucions de l’Estat i de la Unió Europea. Aquest és el nostre marc dins del qual podem articular el diàleg que sigui necessari. Però jo no parlaré de línies vermelles ni verdes. Sé que s’ha de dialogar, no només per tenir majories, sinó perquè crec que el meu estil implica dialogar amb la resta de partits, amb les entitats i la societat.
Fa quatre anys vostè no volia un alcalde independentista. No tanca la porta a Trias, encara que Junts hi estigui darrere?
El que passa és que jo soc un candidat que dic el que soc, ensenyo les meves sigles. Jo soc el candidat del partit socialista, amb una trajectòria que ens avala. La millor Barcelona que ha existit, penso, és la que han donat als candidats socialistes. El senyor Trias enganya. Amaga les sigles. Diu que és independentista, però s’adreça als moderats. Diu que és d’ordre, però pertany al partit que més desendreça la política catalana. Dir que ets moderat i tenir darrere l’únic partit que defensa la via unilateral cap a la independència és una mica contradictori i despistarà molta gent.
Jo em vull adreçar aquests electors també moderats que volen que la ciutat funcioni, que hi hagi polítiques amb sentit comú i amb seny, que és el que no pot representar algú que amaga les sigles de Junts per Catalunya i comença la campanya amb la senyora Borràs. La senyora Borràs va estar mil dies tallant la Meridiana i es volen presentar com a moderats? És evident que hi ha alguna cosa que no quadra.
Amb el que diu, costa de veure que es pugui entendre amb Trias després de les eleccions.
És que el que jo faré és guanyar les eleccions.
No es mulla gents. Però el votant també ha de poder saber a què es destinarà el seu vot.
Són ells els que no ho fan. Jo poso sobre la taula de què vull parlar i en quin marc faré els acords. Jo això sí que ho dic. Ells fan vetos creuats, que moltes vegades ni compleixen, perquè després els resultats de les eleccions marquen el que marquen. Jo parlo de quin és el marc dels possibles acords, si és que s’han de fer. I dic que el senyor Trias enganya, enganya quan amaga les sigles i enganya quan diu que és independentista però moderat alhora. I també dic que no és de fiar. Jo crec que això ho veu tothom, no?
I si per ser alcalde necessités els vots de la dreta, els acceptaria?
Jo he posat tres condicions per fer els acords possibles. I és evident que amb les opcions extremistes no ens asseurem a dialogar.
I si, per exemple, algun partit li demana una rebaixa dels impostos municipals a canvi de ser alcalde, ho acceptaria?
Això aniria en detriment de la segona condició, que és no afeblir els serveis públics. Perquè abaixar els impostos és una forma de retallar la capacitat d’intervenció pública. Per tant, no és una qüestió de sigles, sinó la qüestió política. Què demanen els partits de dretes normalment? Abaixar impostos. I això és incompatible amb una de les condicions. Fixa’t si estan ben pensades.
Què pensa del problema que s’ha generat amb els espais ocupats Kubo i la Ruïna?
Primer penso en els veïns de la Bonanova i amb com de malament s’ha de passar quan tens una situació com aquesta. I el primer que penso és que s’ha de restablir l’ordre i que s’han de complir les normes i les sentències judicials. Sempre que algú està al capdavant d’una institució ha de defensar l’acció de les forces de seguretat quan compleixen resolucions judicials. I també penso que no s’ha de barrejar el que són situacions on hi ha implicades famílies vulnerables, amb un problema real d’habitatge, amb ocupacions que són delictives, que s’han de combatre i sobre les quals s’ha de tenir tolerància zero.
Diu que l’habitatge és un pilar del PSC. Com ha vist les queixes dels inquilins de la Casa Orsola, un edifici afectat per les pressions d’un gran tenidor?
El principal problema que té Barcelona és l’habitatge, és obvi, i la primera mesura que s’havia de prendre és la que ha pres Pedro Sánchez, una llei que topi la pujada de preus. Però això servirà per aturar els preus, no perquè hi hagi més pisos. Per tant, el que hem de fer és crear-ne. Tenim la possibilitat de construir 70.000 habitatges nous, dels quals 25.000 són de protecció oficial. Això vol dir inversió privada i recursos públics, que no només pot posar l’Ajuntament. Jo sempre dic que tenim 25.000 pisos per fer, no que hàgim de fer-los nosaltres. L’Ajuntament no té prou diners per fer-ne tants. En podrà fer mil l’any. Per tant, qui ha de posar els diners és la Generalitat, que és l’administració competent.
Quina és la recepta del PSC per crear més habitatge?
No hi ha receptes màgiques. Jo crec que expropiar cinquanta pisos com ha fet la Generalitat ara o comprar per tanteig i retracte un edifici pot resoldre una situació d’emergència, però no és una solució estructural. Hem de fer una política d’escala per la classe mitjana treballadora, pels joves de la classe treballadora. Nosaltres presentem el pla 500, que busca subvencionar, amb 500 euros, habitatges de petits propietaris que ara estiguin buits i així treure’ls al mercat. També tenim totes les zones de desenvolupament i d’inversió. La meva obsessió és adreçar-ho als menors de 35 anys perquè tenim un problema demogràfic i d’injustícia. Marxar de casa avui, vol dir marxar de la ciutat. I hem de trencar aquesta associació.
Durant aquest mandat hi ha molta gent que no ha entès per què Barcelona ha acollit el congrés ‘The District’. Quina visió té vostè sobre aquest congrés?
És un congrés immobiliari, com ara el Meeting Point, i és un congrés que es fa a moltes ciutats del món. No li veig el problema.
Els més crítics hi estan en contra perquè el vinculen a grans empreses del sector immobiliari i a fons voltors.
Una cosa són els fons voltors i una altra cosa són els promotors. I crec que barrejar-ho tot és tenir molt mala llet i no dir la veritat. Hi ha fons especulatius i aquests, efectivament, els hem de localitzar, els hem de combatre i els hem de fer la vida difícil. I hi ha immobiliàries que construeixen. Els mateixos que fan aquest discurs de fons voltors… Habitatges Metròpolis Barcelona és la promotora publicoprivada de l’àrea metropolitana. Diríem que els privats que estan a Metròpolis Barcelona són especuladors o són promotors d’habitatge privat?
I al ‘The District’ hi ha fons voltor?
Jo no dic que al de ‘The District’ hi hagi o no hi hagi. El que jo dic és que aquest congrés és un espai on van empreses privades a explicar els seus projectes i crec que s’ha de respectar. A més, tampoc oblidem que hi ha molta gent que viu del sector de la construcció i del sector privat de la construcció i, per tant, han de tenir el seu espai. S’ha de ser una mica més coherent i hi ha d’haver menys cinisme.
Hi ha hagut demagògia amb aquest congrés?
Sí, jo crec que hi ha molta demagògia i molt cinisme. No pots tenir a dins una empresa publicoprivada que tu has impulsat i manifestar-te a fora al carrer.
Vostè diu que Barcelona arriba a un límit de turisme. Què vol dir?
Doncs que no hem de créixer en quantitat, sinó en qualitat.
Creuers sí o no?
Creuers, però no d’escala. El nostre model és que el creuer que vingui a la ciutat tingui com a base la ciutat perquè l’estada de la persona llarga, va al restaurant, a un hotel… S’hi està més temps que un grup que fa una aturada de sis hores, que jo crec que això és el que hem d’anar reduint. I si no volies tants creuers, no hagués fet set terminals. Perquè, a dues setmanes de les eleccions, dir que de les set que vas autoritzar, te’n vols carregar dues, és un altre exercici de cinisme. No es pot estar a missa i repicant. La senyora Colau i la senyora Sanz van signar l’acord en una foto amb el president del Port. I ara diuen ‘no, que es facin dues menys’. Però si ho has firmat tu.
Es pot ampliar l’aeroport i ser ecologista?
Sí.
Argumenti-ho, si us plau.
És molt senzill. Hi ha mecanismes de compensació, regulats per la Unió Europea, per a quan fas una infraestructura, ja sigui una carretera, una via de tren o una ampliació de l’aeroport. Hi ha mecanismes de compensació i de millora, fins i tot.
Els ecologistes critiquen sobretot que s’envaeixi la Ricarda, que hi ha tot just al costat. Hi ha alguna alternativa?
Jo no he dit mai com ha de ser perquè no tinc tots els criteris. De fet, crec que cal un debat rigorós des del punt de vista mediambiental, econòmic i d’impacte per estudiar totes les alternatives que hi ha. Jo no dic que la pista hagi de ser de 200 o 500 metres, al mar o a la muntanya. No ho sé. Jo el que dic és que cal un debat amb els polítics i la societat per veure què suposaria ampliar l’aeroport pel que fa a la connectivitat transcontinental.
El meu model és el de Boston. Allà va ser la universitat qui va impulsar l’ampliació perquè volia tenir els millors professors, investigadors i alumnes. I el que acabarà passant d’aquí a uns anys, espero que no masses, és que els vols de curta durada s’aniran substituint pel ferrocarril, però, en canvi, els llargs es mantindran o s’ampliaran.
Si vostè és l’alcalde de Barcelona lluitarà perquè no es toqui la Ricarda?
Jo, quan sigui alcalde Barcelona, durant els cent primers dies convocaré una comissió, sempre que no ho faci el president de la Generalitat. Si el president no pren el lideratge en aquest tema, l’agafaré jo.
Però no deixa clar si defensarà o no que es pugui tocar la Ricada.
Jo defensaré l’opció que tingui menys impacte en el territori i que tingui més compensacions. Perquè, a més, tenim la garantia de la Unió Europea, que té unes normes molt estrictes i molt garantistes pel que fa a la preservació del medi natural.
És evident que es veu com a alcalde. També es veu a la Diputació?
No. L’alcalde de Barcelona és també l’alcalde de l’àrea Metropolitana i crec, en una opinió molt personal, que la Diputació ha d’estar en mans d’un alcalde o alcaldessa d’un municipi mitjà o petit. Sobretot, perquè és un centre de recursos per a municipis petits i mitjans.
Descarta igualment que el pacte a la Diputació influeixi en el pacte a Barcelona?
Els acords que es puguin prendre a l’Ajuntament seran en clau de Barcelona. Sempre ha estat així i aquest cop també ho serà.
11
11
