La fotografia de l’Ajuntament de Barcelona del 28 de maig de 2023 està completament desdibuixada. I va començar a desdibuixar-se la tarda del 17 de juny amb la investidura de Jaume Collboni amb el suport de Barcelona en Comú i el PP. L’acord Trias per Barcelona-ERC quedava dinamitat des dels despatxos de Madrid fruit d’una ona expansiva inesperada de l’efecte Collboni, un candidat que havia aspirat fins a tres vegades a l’alcaldia del Cap i Casal. Aquell dia, l’alcalde en minoria històrica començava a satel·litzar una oposició de 31 regidors, fent que els tres grans partits, Trias per Barcelona, Barcelona en Comú i ERC, orbitessin al seu voltant a l’expectativa dels moviments que el PSC pogués fer per buscar socis de govern.
Automàticament, l’expectativa de completar una minoria del PSC va abocar aquests partits -el PP se’n va excloure, i VOX quedava fora de l’equació per decisió de l’alcalde- va impedir des del minut zero bastir una oposició real a l’executiu Collboni. I fins avui, quinze mesos després de ser investit, Jaume Collboni continua governant en solitari, amb ERC a la graella de sortida esperant una benedicció de les bases per ser socis del PSC que no arriba a causa de la guerra interna que mantenen els dirigents republicans per controlar el partit a partir del Congrés del 30 de novembre. Amb els Comuns intentant trobar el seu lloc navegant entre l’oposició i l’oportunitat de materialitzar un “tripartit progressista” que els doni visibilitat i liquiditat econòmica, i amb Junts per Catalunya-Trias per Barcelona intentant liderar l’oposició a un alcalde amb el qual haurien volgut governar malgrat haver estat víctimes de l’enèsima operació d’estat contra l’independentisme.
Però més enllà de tenir satel·litzats els tres grans partits -ERC no fa oposició per raons òbvies, els Comuns han de debatre a fons quina serà la seva estratègia fins al 2027, i Junts per Catalunya-Trias per Barcelona anuncia una oposició dura, però alhora ha d’esperar a saber si la liderarà en solitari o si finalment ERC i Barcelona en Comú també batallaran per aquest espai o seran socis del PSC-, el que mai no havia passat a la ciutat és que, fruit de diverses circumstàncies, hagin desaparegut els tres caps de cartell més importants del 28-M.
Maragall, un adeu amb una empenta interna
El primer dels líders a plegar va ser Ernest Maragall. El cap de files republicà va renunciar a la seva acta de regidor el novembre de 2023. “Prenc la decisió amb consciència i voluntàriament, molt personalment. És una decisió que prenc amb una única raó, de fons, la de sempre, Barcelona. L’única raó que m’ha mogut fins aquí”, va dir Maragall. Ell havia estat el gran artífex republicà del pacte amb Xavier Trias, una unitat independentista bastida per un gran acord social i nacional per a la ciutat -amb oposició interna inclosa-, i no era partidari d’entregar-se al PSC. Però la pressió cada vegada més gran de la Federació de Barcelona i també del mateix grup municipal, amb Elisenda Alamany al capdavant, per negociar amb els socialistes, el va distanciar. Maragall va renunciar, sí, però amb una empenta interna potent dels qui volien intentar un govern amb el PSC a Barcelona. Ernest Maragall ha estat obertament crític amb el pacte que ERC té amb el PSC, a l’espera que les bases el validin.
Xavier Trias, una renúncia anunciada i dilatada
En aquest cas, era un adeu anunciat. Xavier Trias tornava a la primera línia política a Barcelona per guanyar i governar. El primer compromís el va complir l’exbatlle, amb 11 regidors. I va ordir el pacte amb ERC per fer-ho possible. Però també havia deixat clar en campanya que no tornava per quedar-se a l’oposició, i que si no era alcalde, plegaria. Però el context polític, primer les eleccions espanyoles i després les catalanes, a més de la negociació de la llei d’amnistia, van anar retardant el seu adeu fins que ha fet el pas definitiu aquest estiu. Trias sempre havia dit que plegaria quan deixés el grup municipal endreçat, i ha deixat al capdavant Jordi Martí Galbis i Neus Munté, que tindran la tasca de pilotar el grup fins al 2027 i de gestionar el rol d’oposició en les circumstàncies que encara s’han de definir.
Ada Colau, marxa, però potser torna
I un altre adeu que tothom veia més que probable, però del qual no hi havia pistes fins fa uns dies. L’exalcaldessa Ada Colau ha anunciat que també marxa, i que treballarà a escala internacional per repensar el discurs dels partits d’esquerra davant l’avanç de l’extrema dreta. Colau, que va investir Collboni, era vista pel PSC com un obstacle per pactar amb els Comuns, però l’exbatllessa es negava a apartar-se per facilitar l’acord, tot i que fins fa poc ha insistit que Barcelona necessitava un govern progressista de 24 regidors. Ara, però, prescriu la posició d’oposició tant a Barcelona com a Catalunya, una indicació que sembla que el partit comença a atendre, malgrat que dins dels Comuns també hi ha veus que reclamen entendre’s institucionalment amb el PSC.
Colau plega, però no certifica que sigui un adeu definitiu. L’exalcaldessa no descartaria totalment tornar a ser candidata el 2027, i el seu entorn tampoc no ho nega. Ara bé, tot dependria, apunten, de la decisió de Colau de fer el pas novament i també de les enquestes. En un escenari amb baixes expectatives per als Comuns, no faria el pas. En aquest supòsit, i a l’espera que el partit pugui trobar un candidat sorpresa, Janet Sanz seria cap de cartell el 2027. Però de tot això no hi ha res oficial, perquè el partit té un Congrés el 2025 on ha de definir estratègia els pròxims anys.
Tres partits sense candidat per al 2027
Amb els tres caps de cartell a casa, ERC, Junts per Catalunya i Barcelona en Comú es troben també sense un líder clar per al 2027, més enllà de les figures que a hores d’ara piloten els grups municipals: Elisenda Alamany, Jordi Martí Galbis i Janet Sanz. Tres perfils que poden gestionar la transició, però que no són, d’entrada, els perfils que poden requerir les sigles per presentar-se a les eleccions municipals d’aquí a dos anys i mig a la capital del país. Queda molt de temps i els partits tenen processos interns per triar el seu cap de cartell, però el primer que trobi líder i el pugui capitalitzar, tindrà guanyada una part de la cursa electoral que, a tot estirar arrencarà després de l’estiu del 2026.
Daniel Sirera, el supervivent
En aquest nou escenari, hi ha un actor que va tenir protagonisme màxim el 17J, investint Collboni, però que es va desmarcar des del minut zero de la governabilitat de la ciutat. El cap de files del PP, Daniel Sirera, amb 4 regidors, va deixar clar que la investidura del candidat del PSC era conjuntural i responia al bé superior d’impedir que Barcelona estigués governada per l’independentisme. El líder popular ha reclamat a Collboni un govern en minoria i amb aritmètica variable, sense lligar-se a cap partit. I de moment, és el que està fent. Sigui com sigui, Daniel Sirera, a més de Gonzalo de Oro Pulido (VOX), que és un convidat de pedra en la política barcelonina, és l’únic cap de cartell supervivent de l’efecte Collboni. I l’únic que, de moment, ha expressat la seva intenció de tornar a presentar-se el 2027.
Mentrestant, Collboni fa via cap al 2027 amb la certesa que ningú no el traurà del despatx d’alcaldia tot i la minoria, posant les bases del seu model de ciutat sense entrebancs i contemplant com els altres partits perden llençols a cada bugada. Tot plegat, amb un govern amic a l’altra banda de Sant Jaume i també a Madrid.
