Les eleccions d’aquest diumenge són unes de les més disputades de les últimes dècades i també de les que presenten més incògnites. Votar en un context de pandèmia mundial i amb unes dinàmiques polítiques enquistades dibuixa un escenari molt volàtil en el qual tres partits –ERC, JxCat i PSC– arriben amb opcions reals de quedar en primera posició. Les enquestes dels últims dies no s’acaben de posar d’acord sobre qui porta la davantera, per la qual cosa és molt possible que aquestes eleccions és decideixin en els petits detalls.
A Barcelona la dinàmica a vot de les eleccions catalanes, com passa a moltes altres ciutats, és molt diferent a la que es pot veure en uns comicis municipals i fins i tot en uns d’estatals. Enguany gairebé 1,1 milions de barcelonins –aproximadament el 25% dels electors de la circumscripció electoral, que reparteix 85 dels 135 escons– estan cridats a les urnes.
El TOT Barcelona hem apostat per fer un anàlisi diferent als habituals, que solen posar els partits al centre. Hem triat 5 barris de la ciutat que, per les seves característiques particulars, representen elements clau d’aquest 14-F, com la participació, la batalla pels feus històrics o la irrupció de Vox.
Del 155 a la pandèmia
Analitzar el 14-F en base als resultats de les últimes eleccions és complicat. Amb una participació extraordinària del 81,6% per la convulsió social que havien provocat l’1-O i l’article 155, els comicis del 21 de desembre del 2017 van ser històrics en tots els sentits. Igual que al conjunt de Catalunya, Cs va ser el partit més votat a Barcelona. El seguien a una certa distància ERC i JxCat –que van optar per presentar-se per separat, a diferència del 2015–, mentre que el PSC s’ho mirava encara de més lluny. Els comuns van mantenir el tipus repetint el resultat del 2015 i la CUP va perdre la meitat dels seus vots prestats d’independentistes que no compraven l’esperit de JxSí.
La capacitat de Ciutadans d’aglutinar el vot unionista –un paper que ara espera interpretar el PSC– li va donar molt bons resultats. La formació taronja va ser la més votada a 36 dels 73 barris de la capital catalana (vegeu mapa), molt per davant d’ERC (24) i JxCat (13). Ni rastre de socialistes i comuns a les primeres posicions. Pel que fa al comportament dels blocs, els independentistes van aconseguir el 45,6% dels vots, pel 43,4% dels unionistes i amb els comuns fent equilibris amb un 9,3%. Aquesta divisió del vot és útil perquè més enllà de les etiquetes, els tres grups es comporten de manera diferent.
[Fes clic als diferents barris per veure qui va guanyar a les eleccions catalanes del 2017]
Moltes coses han canviat des del 2017 i les eleccions més recents –les municipals del 2019– no es poden fer servir com a referència perquè les dinàmiques de vot són molt diferents. Tot i així, els resultats del 26-M sí que deixen algunes pinzellades que val pena recordar. El PSC i ERC són els partits que van ser capaços de retenir més votants –els socialistes van mantenir-se en un context de molta menys participació i els republicans només van perdre 30.000 vots–, mentre que Cs i JxCat es van deixar més de 100.000 vots pel camí; i els comuns, molt forts a nivell local, van doblar resultats.
[Fes clic als diferents barris per veure qui va guanyar a les municipals del 2019]
Torre Baró i el fantasma de l’abstenció
La primera gran incògnita d’aquestes eleccions serà la participació. La pandèmia i la desafecció política per la gestió que n’han fet els diferents governs condicionarà segur el resultat final. I precisament serà la mobilització a barris com Torre Baró la que pot marcar la diferència. En aquest petit veïnat de Nou Barris la participació va créixer gairebé 9 punts a les catalanes del 2017 –el segon major increment de tota la ciutat– i va caure 24 punts a les municipals del 2019.
Torre Baró és un bon exemple de la volatilitat de la participació als barris perifèrics que, a més, solen votar més a Cs i PSC quan està en joc l’eix nacional. Les Roquetes, Verdun, la Trinitat Nova o el Besòs i el Maresme tenen comportaments similars. A banda de la por al contagi o l’atractiu de les propostes polítiques d’enguany, que aquests barris mantinguin la mobilització alta o es desinflin és un indicador de l’hegemonia del debat Catalunya-Espanya sobre l’eix esquerra-dreta. En definitiva, un indicador de Procés o post-Procés.
Contràriament al que es podria haver pensat en aquell moment, amb l’1-O tan recent, a Barcelona el 21-D bàsicament va servir per mobilitzar la mal anomenada majoria silenciosa, que va ser la que realment va impulsar la pujada de participació del 77,1% del 2015 al 81,6% del 2017. De fet, els partits independentistes amb prou feina van aconseguir 5.000 vots més que a les anteriors eleccions, mentre que Cs, PSC i PP en van guanyar més de 60.000. En tots dos casos es va produir un fort moviment intern de vots, però com que l’augment de la participació a la capital catalana va afavorir sobretot el bloc unionista, en realitat l’independentisme va perdre pes relatiu.
La Sagrada Família i la lluita pel vot independentista
Una altra de les claus que decidiran les eleccions al Parlament serà la distribució del vot independentista. A barris com la Sagrada Família la lluita entre ERC i JxCat va ser aferrissada el 2017 –només 144 paperetes van donar la victòria parcial als republicans– i enguany s’espera que es mantingui el pols a moltes parts de la ciutat. La disputa pel vot entre els dos grans partits independentistes es jugarà bàsicament a l’Eixample i a Gràcia –a la Vila de Gràcia, el Fort Pienc o Sant Antoni el 21-D també va anar d’uns quants vots–, tot i que el fet de compartir circumscripció amb tota la província de Barcelona fa que cada vot compti, vingui d’on vingui. JxCat és més fort a la zona alta i ERC ha aconseguit penetrar millor a Nou Barris, Horta-Guinardó i, general, a tota la frontera amb el Besòs.
Tot i això és important mencionar que els partits independentistes depenen menys dels vots obtinguts a Barcelona per aconseguir un bon resultat global. A les eleccions del 2017, la capital catalana només va representar el 18,9% dels vots de JxCat, mentre que per ERC van ser 20,5%. La resta de partits –excepte Cs (19,8%)– s’hi juguen molt més: al PSC Barcelona li suposa el 22% dels seus vots, pel 24,8% de la CUP, el 24,9% del PP i el 26,2% dels comuns. Per tant, no es d’estranyar que socialistes i comuns hagin fet un gran esforç per arribar als barcelonins, ja que no només es disputen els vots entre ells, sinó que a més els necessiten per tenir possibilitats de formar govern.
Vox i l’efecte Sant Gervasi
L’entrada de Vox al Parlament de Catalunya és un fet. Només queda quantificar la magnitud de la tragèdia. Tot i que el partit ultra no ha aconseguit bons resultats a Barcelona –a les generals del 28 d’agost del 2019 en va treure uns 30.000–, s’espera que en aquesta ocasió faci xifres històriques. Vox sempre ha tret els seus millors resultats a Sant Gervasi-Galvany, que ara pot consolidar-se com a bastió del conservadorisme regressiu. També és el barri –juntament amb les Corts– on Cs ha recollit més fruits amb la seva estratègia de confrontació nacional. En aquest sentit, Vox es disputa amb la formació taronja el vot més extremista de l’Upper Diagonal.
També està per veure quina penetració tindrà el partit ultradretà en zones com Nou Barris o la part del Besòs de Sant Martí i Sant Andreu. Vox acostuma a trobar bona entrada en barris pobres i amb alta taxa d’immigració, pel que és possible que el seu discurs faci forat a Ciutat Meridiana, Canyelles, el Besòs i el Maresme o Baró de Viver, barris on ja va superar el 5% dels vots a les eleccions generals del 28-A. El factor Upper i el factor perifèria marcaran en bona mesura el resultat final de Vox i, per efecte de vasos comunicants, també el de Ciutadans. La caiguda taronja que pronostiquen les enquestes podria venir molt més d’aquí que dels seus votants de classe mitjana.
La Prosperitat i l’hegemonia del PSC
Recuperat de les patacades electorals dels anys centrals del Procés, el PSC ha anat reconquerint els seus feus tradicionals als barris obrers –on havia perdut un bon grapat de vots a favor dels comuns–. Els socialistes es tornen a perfilar ara com els millors posicionats a la Prosperitat i a bona part de la perifèria barcelonina, on el 2017 van rondar entre el 20% i el 25% del vots i a les municipals del 2019 ja s’havien enfilat fins al 30%. L’efecte Illa necessita sí o sí recuperar aquest cinturó roig. ERC ha guanyat força terreny en tota aquesta zona, però encara està lluny de poder contestar l’hegemonia del PSC.
Qui sí que necessita de bons resultats als barris de classe treballadora són els comuns, que acostumen a perdre bona part del seu electorat municipal quan les urnes són autonòmiques. Tant el 2015 com el 2017 els comuns van obtenir uns 85.000 vots a Barcelona, mentre que a les municipals van superar àmpliament els 150.000. On van a parar tots aquests vots? Bona part al PSC i una part gens menyspreable a ERC, ja que ambdós partits tenen posicions més definides pel que fa a l’eix nacional i molta gent vota en clau de país en aquests comicis.
La Barceloneta i l’impacte de la crisi
A remolc de la pandèmia ve una crisi econòmica. Encara se’n desconeix l’abast, però ja de bon inici ha passat molta més factura als barris vulnerables i als que depenien més del turisme. La Covid-19 ha fulminat els viatges de plaer i molts barris, sobretot al centre de Barcelona, han vist com els seus negocis quedaven deserts d’un dia per l’altre. Les restriccions també creen més rebuig en aquells territoris on els negocis porten més mesos de facturació magre.
La Barceloneta pot ser un molt bon indicador de fins a quin punt la mala gestió de la crisi passa factura als partits amb responsabilitats de govern, que són justament els 3 que es disputen el podi electoral del 14-F. Un descens de la participació o una millora de resultats dels partits d’oposició seran termòmetres importants d’aquest malestar latent.
