Ja fa més de 6 anys que Barcelona està immersa en un estat de decadència lenta, però constant que compromet el futur de la nostra ciutat i de tots els seus veïns. Recordo quan fa uns anys Barcelona era la ciutat on tothom s’emmirallava, una ciutat amb un potencial econòmic espectacular i uns índexs de neteja i seguretat molt acceptables. Aquella Barcelona post Jocs Olímpics que creixia, donava feina i era un pol d’atracció per empreses, inversors i grans esdeveniments culturals, socials o esportius. Era el que sempre hem dit, la Marca Barcelona, una marca que desgraciadament s’ha devaluat en els darrers anys.
Barcelona ha patit la inestabilitat del procés independentista i també de les nefastes polítiques de l’alcaldessa Ada Colau, una espècie de doble procés que ha dinamitat el creixement i la convivència. La realitat és que tenim una ciutat més pobra, amb menys oportunitats, amb menys inversió i on un dels pocs que s’ha enriquit ha estat precisament l’Ajuntament, amb una pujada d’impostos intolerable que situa Barcelona en el primer lloc del rànquing en pressió fiscal local. Com el govern municipal es pot enorgullir de tenir el pressupost més alt de la història si per aconseguir-lo han buidat la butxaca dels barcelonins? I a tot plegat s’hi ha de sumar l’infern fiscal de Catalunya, amb 15 impostos propis. Després ens posem les mans al cap o ens queixem quan les empreses marxen a Madrid, però potser caldrien menys lamentacions i més solucions per evitar aquesta fugida.
Al cap i a la fi del que es tracta és que la política no espatlli ni enfonsi els somnis dels barcelonins. L’administració ha de posar en valor l’esforç i la constància de molta gent que cada dia amb la seva suor fa créixer aquesta ciutat. I no només ho ha de fer amb una rebaixa d’impostos, sinó també amb una cosa molt simple: facilitar les coses. Ho he viscut en persona: he trigat tres i quatre mesos en poder obrir una botiga en qualsevol punt de la ciutat. Hi ha una burocràcia feixuga que limita el creixement econòmic de Barcelona i esgota la paciència de petits empresaris o autònoms que volen emprendre i donar feina. Perquè sense economia no hi ha llibertat i aquesta era també la grandesa que tenia Barcelona.
La decadència de Barcelona també s’explica per les dades d’inseguretat, àmpliament conegudes. Aquest ha estat el setè baròmetre consecutiu on la inseguretat és la primera preocupació dels nostres veïns i veïnes. La veritat és que des de l’inici de mandat no parem de proposar mesures per aturar aquest gran problema: més agents, més recursos, les Tàser, pla local de seguretat, mapa delictiu de la ciutat i un llarg etcètera de propostes per frenar aquesta angoixa per molts veïns. La seguretat no és ni de dretes ni d’esquerres, tothom vol viure en una ciutat segura, i malauradament Barcelona no és tan segura com voldríem.
I també cal autocrítica: a Barcelona, deixem les banderes a un costat. Tots. A Barcelona no li calen més lluites. La ciutat demana responsabilitat per frenar la brutícia als carrers, frenar els robatoris, dotar de recursos a les persones que ho necessiten, aturar la degradació dels voltants de l’estació de Sants, o de Torre Baró, o del Raval, o la Barceloneta; atraure talent, inversió i tornar al creixement econòmic, i també frenar les okupacions. Recordo el dia que vaig anar personalment a veure uns baixos ocupats al carrer Pau Alsina, a Gràcia. La propietària, una dona gran, només tenia aquell local com a ingrés mensual i la resposta de l’Ajuntament era el silenci. Parlant amb els okupes, a sobre, et diuen que l’Ajuntament els recomana seguir ocupant fins que no hi hagi una solució habitacional. Hem perdut el sentit de l’exercici públic quan tenen més drets els okupes i les màfies, que una propietària que amb la suor de tota una vida ha comprat un local per poder tenir un ingrés mensual. I amb això també vull dir que cal més habitatge públic (més del poc que està fent Colau) per col·locar totes aquelles famílies que, per les circumstàncies que siguin, no poden pagar el lloguer. Segurament amb més habitatge públic hauríem evitat tragèdies com la de fa unes setmanes a un local okupat a la Plaça Tetuan. Barcelona mereix més, els barcelonins necessiten més. Hem de mirar al futur i aconseguir entre tots una ciutat més humana, i tant humà és ajudar a una família que no pot pagar el lloguer, com desallotjar de forma immediata un habitatge okupat per retornar-lo al seu propietari, perquè sense propietat privada no hi ha ni llibertat ni democràcia.
Per tot plegat és una emergència de ciutat que Ada Colau no continuï ni una legislatura més com a alcaldessa. Barcelona ja no aguanta ni un any més aquestes polítiques: inseguretat, brutícia, mobilitat nefasta, falta de perspectives econòmiques i una política d’habitatge que fomenta les okupacions. I ho canviarem entre tots, tots hem de fer un pas endavant, la restauradora que li han reduït la terrassa, l’autònom que no ha vist ni un euro d’ajudes, el petit propietari que li han okupat el pis o la taxista a qui cada dia li és més difícil transitar per la ciutat per la desastrosa política de mobilitat. Perquè Barcelona la fa la seva gent i no els seus polítics. Recuperarem Barcelona i ho farem amb tothom, des de l’esforç i el servei públic, des de l’empatia i la responsabilitat.
Josep Bou és regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona
