Ja fa anys que la ciutadania manifesta una nova maduresa i sensibilitat cap a la protecció del patrimoni de la ciutat, alhora que també el debat arquitectònic ha evolucionat cap a una actitud més curosa respecte a l’existent, com ens ha indicat el premi Pritzker (el Nobel de l’arquitectura) de l’any passat atorgat a l’estudi Lacaton-Vassal, convençuts defensors de la rehabilitació. La mesura sobre patrimoni presentada pel govern municipal de Barcelona representa un avenç significatiu, potser el més important en dècades, pel que fa la cura de la riquesa arquitectònica, urbana i ambiental de la ciutat.
De fet la sostenibilitat s’ha imposat cada cop més com a criteri vertebrador de les polítiques de força municipalitats arreu del món (París i Copenhagen en son exemples) i és una recerca de la sostenibilitat en tots dos els vessants del terme: cultural i ambiental. Sostenibilitat cultural, en el sentit del manteniment de l’ambient urbà, de la seva identitat i dels elements de memòria i de construcció de l’arrelament, envers una renovació frenètica, insensible i especuladora.
Sostenibilitat ambiental, en el sentit de la reducció de les emissions que comporta la substitució continua de l’edificat i en el sentit del reaprofitament dels recursos que ja tenim, començant per a la dotació existent d’edificis i espais urbans. Amb el criteri del desenvolupament sostenible de la ciutat, doncs, Barcelona identifica en el patrimoni un formidable activador de dinàmiques virtuoses que alimenten un sentit de ciutadania tocat per la gentrificació global.
Essencial, en aquesta òptica, és l’adopció d’una nova mirada patrimonial que atorga protecció no només als monuments tal com els entenem tradicionalment. Per aquests, en tot cas, s’augmenta la dotació pressupostària a nivell de personal tècnic dedicat i de programes de subvencions. Però la nova protecció també s’estén als espais interiors, als conjunts, a les arquitectures menors, als indrets populars, al paisatge urbà, als elements verds i enjardinats, als detalls de ciutat, tant per el seu valor històric artístic com de memòria i identitat. Es tracta d’un objectiu ambiciós, però necessari: a Barcelona encara hi ha massa arquitectura desprotegida i, sobre tot, és encara excessivament fàcil enderrocar tota mena de construcció, fins i tot i si té un nivell de catalogació menor.
Per aquesta raó, la mesura desplega un pla d’acció articulat i contundent que dona continuïtat als esforços fets als darrers anys de part de les àrees competents en matèria patrimonial i estructura; un full de ruta que toca tots els punts imprescindibles per fer de la ciutat comtal un referent internacional en aquest àmbit. Una primera acció és l’ampliació del catàleg, que es presenta també com a una nova interpretació d’aquesta eina per fer-la més dinàmica i receptora de les realitats territorials, i que inclourà els resultats de les revisions de planejament, dels nous plans directors de patrimoni (com el del Rec Comtal, del Clot o de Montjuïc) i de la incorporació dels inventaris d’elements patrimonials i d’art públic.
Però la novetat més significativa es representada sens dubte pel canvi de criteri a l’hora de tramitar els enderrocs. Ben aviat, la demolició passarà a ser un tràmit sota règim de llicència i caldrà presentar un informe justificatiu que valori els aspectes històrics, artístics, ambientals i tècnics de l’actuació en objecte. Tot això, per acabar amb el trist reguitzell de cases, palauets, jardins, decoracions o interiors que encara veiem desaparèixer dia rere dia, sovint senzillament perquè l’actual quadre normatiu ho permet i, per tant, ningú no s’hi ha parat a pensar a solucions alternatives. Finalment, es constitueix una Taula de Patrimoni que comptarà amb la participació de experts i de representants de diferents entitats territorials, per discutir i dirimir les qüestions patrimonials que puguin generar debat.
La ciutat és un ens viu, que es modifica i creix constantment i la mesura vol afavorir això, apostant per a la qualitat de la evolució urbana en lloc de la quantitat o de la densificació infraestructural infinita i cotxecèntrica. Una Barcelona més saludable i més bonica passa també per a una nova mirada patrimonial com la que vertebra aquesta mesura.
.
Alessandro Scarnato és arquitecte per la Universitat de Florència, doctor per la UPC i redactor del pla municipal per a la protecció del patrimoni de Barcelona.
