Barcelona té una relació ambigua amb la muntanya de Montjuïc. Obscura per alguns, turística per a d’altres, natura per a molts, cultura i esport per als assidus… Hi ha moltes Montjuïc alhora i aquesta complexitat és alhora la seva sort i la seva desgràcia. Els barcelonins tenim tots Montjuïc al nostre imaginari sobre la ciutat, però costa trobar algú que situï la muntanya com la màxima icona de la ciutat. O fins i tot com el seu indret preferit, a diferència de la legió de fans de les platges o de l’obra de Gaudí.
I és que Montjuïc no es projecta de forma unitària, perquè no té un únic ús i sobretot perquè els equipaments que conté pertanyen a molts operadors diferents, cada un es finança com pot i té les seves prioritats de públic i de programació. Hi ha un potencial latent en aquesta descoordinació, perquè si s’orquestressin bé les melodies de cada element de la muntanya sonaria una simfonia imbatible. La desena d’espais culturals de Montjuïc sumaven el 2019 més de 4,3 milions de visitants, més dels que rep el Museu del Barça i escassíssima distància de la reina dels rànquings, la Sagrada Família. I caldria afegir xifres també molt potents com el milió de visitants anuals que té de mitjana l’estadi olímpic Lluís Companys, els assistents al Palau Sant Jordi, els banyistes de les piscines Picornell i l’afluència –impossible de calcular– a la Font Màgica, els miradors o els jardins.
Per contra, Montjuïc encara resulta molt farragosa de visitar per obstacles que, de tants anys pendents, se’ns han fet invisibles. Per exemple en matèria de mobilitat: vials costeruts que fan absurdes circumval·lacions, poca permeabilitat amb els barris propers o transport públic poc intuïtiu, amb dos telefèrics a preus gens populars. Trànsit il·lògic procedent de la Ronda Litoral i de les autoescoles. De dia, sobreregulació del lleure informal i nul·la oferta d’activitats conjuntes entre equipaments, que tossudament fan cadascú la seva malgrat l’èxit aclaparador de la Nit dels Museus, la Mercè o el nou Viu Montjuïc. De nit, sensació d’inseguretat per la foscor excessiva i el tancament de la munió de recintes independents que poblen la zona. El vandalisme recurrent –i una mica impune– i el deficient manteniment dels jardins completen el memorial de greuges.
L’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 2019 un Pla d’Actuació del Parc de Montjuïc amb horitzó 2029, és a dir, per deixar afinada la muntanya quan se celebri el centenari de l’Exposició de 1929. La pandèmia ha alentit el propòsit, o com a mínim l’expectativa de canvis, perquè dos anys després del pla Montjuïc continua desaprofitada. Una web municipal intenta aglutinar-ne tota l’oferta d’activitats i espais, però ni tan sols està ben indexada a Google i costa de trobar-la per qui no sàpiga que existeix. La majoria de línies d’actuació del 2021 no s’han executat. I el més important: no s’ha aprovat cap pluja de milions –que hauria de ser compartida almenys amb Generalitat– capaç de fer una sacsejada forta a la situació actual. Val a dir que encara queden anys pel centenari i el consistori vol donar-li un fort impuls al seu pla durant 2022… Veurem quanta prioritat li dona finalment a Montjuïc, a un any vista de les eleccions i amb tanta obra pública en marxa al centre.
De tot això versava aquest dijous la taula rodona En terra de ningú, que el MNAC organitzava en el marc del magnífic cicle Montjuïc, la muntanya incompresa. Moderada per l’escriptor Xavier Theros, tenia com a convidats l’urbanista Mar Santamaria, l’historiador Ferran Aisa i una servidora. I el públic, és clar! Veïns i entitats que van compartir què els seduïa i què els empipava més de la seva experiència com a usuaris de Montjuïc. La propera sessió és per a les entitats veïnals i el regidor del districte. Una excusa fantàstica per tornar a posar sobre la taula el potencial de Montjuïc i un estímul per a les administracions concernides.
