• Badalona–
  • L'Hospitalet de Llobregat–
  • Santa Coloma de Gramenet–
  • Cornellà de Llobregat–
  • Sant Boi de Llobregat–
  • Sant Cugat del Vallès–
  • Esplugues de Llobregat–

Ningú vol respirar pitjor, d’això no en tenim cap dubte. De fet, cap europeu ha abordat el debat ambiental en aquests termes. Bé, alguns sí, concretament els qui busquen aconseguir redit electoral sacrificant la productivitat del vell continent a l’altar de l’ecologisme banal. Un cop concretada aquesta premisa, podem afirmar que la zona de baixes emissions (ZBE) parteix d’un objectiu que gairebé tothom comparteix, i per això començo aquest capítol explicant el que no discutiré: la qualitat de l’aire de Barcelona ens importa a tots. 

En aquest sentit, la ZBE de les Rondes cobreix més de 95 quilòmetres quadrats, que inclouen Barcelona, l’Hospitalet, Sant Adrià del Besos i parts d’Esplugues i Cornellà. Per a molts ciutadans que han d’agafar el seu vehicle cada dia, sobretot per motius laborals, és una de les polítiques més visibles del govern barceloní, i també una de les més discutides. Però el que aquí es discuteix no és si cal cuidar l’aire sinó qui paga el canvi, com afecta a la nostra capitalitat, en quin ordre es fa i amb quines garanties jurídiques. 

Qui ho paga?

La nostra ZBE va entrar en vigor durant el segon mandat de l’alcaldessa Ada Colau. És una mesura que es centra en l’any de matriculació i el combustible del vehicle i no pas en el seu nivell real d’emissions. Això és fàcil d’aplicar i difícil de defensar, perquè deixa fora de la mesura l’ús real del vehicle: un turisme antic que fa tres mil quilòmetres l’any queda igual de restringit que un que en fa quaranta mil. De fet, un estudi de l’AMB, l’Ajuntament de Barcelona i el RACC ja constatava el 2017 que els vehicles més nous s’utilitzaven molt més que els més antics. És a dir, la normativa penalitza l’antiguitat del vehicle sense tenir en compte ni els quilòmetres recorreguts ni el seu ús efectiu. 

El resultat és que la restricció incideix sobre el parc de vehicles més vell, és a dir, generalment en qui té menys recursos. I aquesta no és una valoració meva sinó que el TSJC va considerar el 2022 que l’ordenança de ZBE afectava especialment els ciutadans amb menys capacitat econòmica per renovar el vehicle. Dit d’una altra manera, el tribunal va entendre que la norma discriminava qui no podia canviar el cotxe per un d’elèctric o d’híbrid. 

Pensem en el fontaner, l’electricista, el petit reformista, el repartidor. No poden anar amb les eines en metro, i renovar una furgoneta costa molt més que renovar un turisme. Per tal de posar xifres sobre la taula, sabem que hi ha 245.900 furgonetes a la província de Barcelona, la majoria d’elles es desplacen diàriament a l’AMB per feina. Pensem, per tant, en el treballador de torns de nit, en la persona amb mobilitat reduïda, en la família que fa les cures amb un sol vehicle. I pensem en els qui han hagut d’anar a viure a la segona o la tercera corona metropolitana perquè el lloguer de Barcelona no els deixa quedar-s’hi, i que són precisament els qui més necessiten entrar-hi cada dia. 

A més a més, el calendari d’aplicació de la ZBE agreuja la sensació de caducitat dels vehicles. Des de l’1 de gener de 2026, els vehicles amb etiqueta B no poden entrar a la ZBE els dies de contaminació alta, i els d’etiqueta groga tindran prohibida la circulació a partir de l’1 de gener de 2028. L’AMB, a més, ha proposat vetar els vehicles d’etiqueta groga el 2028. Per a milions de persones, aquesta data és la data de caducitat del seu cotxe. La data on milers de famílies hauran de triar entre endeutar-se o fugir de Barcelona Tal com està dissenyada la nostra ZBE, la duresa de l’aplicació cau sobre qui té menys recursos i això és prou greu per exigir una altra manera de fer-ho.

Les polítiques socialistes (i això va molt més enllà del PSOE) primer han inundat el país amb una immigració descontrolada que ha disparat dràsticament la demanda d’habitatge, després han reduït greument l’oferta de llars amb els topalls al lloguer o les regulacions a les noves promocions i, finalment, han imposat amb severitat una ZBE que t’impedeix entrar a la teva capital. Un pla sense fissures per expulsar els catalans de Barcelona. 

Una norma que va i vé 

La història jurídica de la ZBE és una història de seguretat jurídica trencada. El 2022, el TSJC va anul·lar la primera gran ordenança de la ZBE de Barcelona, després d’estimar els recursos de plataformes civils i empresarials. Aquell mateix any, l’Ajuntament va mantenir la ZBE i les multes, argumentant que la sentència era recurrible. És a dir, durant anys es van continuar posant sancions amb una norma que ja havia perdut davant d’un tribunal. 

Les xifres són grosses. Entre setembre de 2020, quan es van començar a cobrar les multes, i setembre de 2023, es van imposar 367.787 sancions. L’equip de govern ja donava per fet que el Suprem confirmaria la sentència del TSJC, i admetia que les sancions no fermes es revertirien. La sanció és única, de 200 euros. Una multa que per a un conductor de renda baixa, pesa greument sobre la seva economia mensual. 

Finalment, el mateix TSJC va avalar, a principis de 2026, la nova ordenança un cop es van corregir els defectes formals. A dia d’avui tenim una normativa vàlida des d’una perspectiva jurídica. Però això no esborra el que va passar: durant anys, la ciutat va demanar als ciutadans que complissin una norma que els tribunals havien posat en dubte, i va fer pagar els que no ho van fer. 

Les prohibicions van venir sense tenir una alternativa

Cal parar atenció a l’ordre de les coses. Les restriccions a la llibertat, en aquest cas a la llibertat o l’autonomia que permet el vehicle privat, mai són políticament bones. Ara bé, si una ciutat restringeix el cotxe, el ciutadà ha de tenir una alternativa fiable. Si no la té, la restricció es converteix en una càrrega que complica enormement la vida i la feina dels contribuents. 

L’Ajuntament ho va reconèixer, de fet, el 2026, quan l’alcalde Collboni va signar un decret que mantenia la suspensió de la ZBE a petició de la Generalitat, per la situació «inacceptable» de Rodalies. La decisió era excepcional i indefinida. La ZBE es va reactivar a mitjan març de 2026, després de gairebé dos mesos suspesa. 

Amb aquell gest, el govern va admetre el principi que fa tants anys que reclamem: no es pot demanar a la gent que deixi el cotxe quan el tren no funciona. Si l’aire s’havia de netejar amb urgència, no s’hauria pogut suspendre sense més. I si es podia suspendre, la pregunta és quina urgència hi havia a aplicar-la sense alternativa. I sobretot, quina urgència hi havia en aplicar-la amb uns paràmetres molt més severs que altres ciutats europees. 

Hi ha qui ho viu com una frontera. Diversos ajuntaments i entitats empresarials del Baix Penedès van qualificar la ZBE de Barcelona de discriminatòria, perquè els seus veïns han d’entrar a la capital per feina, per gestions o per sanitat. Una capital que s’omple de fronteres per als qui la fan funcionar deixa de ser una capital. I tot fa pensar que realment l’actual PSC, o les formes que agafi el model polític d’Ada Colau, busquen precisament això: arrebatar a Barcelona la funció de capital del país. 

Les objeccions

Ens diran que la ZBE funciona. I, de fet, segons els informes municipals, la ZBE ha reduït un 16 % els nivells de NO2, tot i que amb un efecte limitat sobre les partícules en suspensió. També ens diran que ha reduït en 609.000 els desplaçaments de vehicles. I precisament aquí hi hem de fer també la següent lectura: amb els 609.000 desplaçaments menys, quants catalans han deixat d’anar a la seva capital per culpa de la ZBE? Amb la reducció de desplaçaments, quin % de pèrdua de capitalitat ha tingut també la nostra ciutat?

Ens diran que és una obligació legal, que ve de l’Estat i de la Unió Europea, i que l’Ajuntament no la pot ignorar. És cert, i mentre no es tombi, o reformi legalment, no demanem que s’ignori. Demanem que es compleixi amb criteris de proporcionalitat i pragmatisme. Fins ara, tenim que la UE ha recomanat i establert objectius de reducció de la contaminació de l’aire, l’Estat espanyol ha imposat que en municipis de més de 50.000 habitants s’han d’aplicar les ZBE a partir de criteris comuns com les etiquetes que otorga la DGT. A Catalunya, la Generalitat ha endurit l’aplicació als municipis amb més de 20.000 habitants i, finalment, els ajuntaments apliquen la normativa. Però precisament en l’aplicació de la normativa és on més es pot jugar per permetre les excepcions que facilitin mantenir viva la força econòmica de la nostra capital. 

Ens diran, segurament, que la contaminació també és classista, que els barris humils pateixen més l’aire dolent i que els cotxes que més contaminen no són els dels pobres. Té raó, i per això mateix el cost no s’hauria de carregar sobre ells. Obligar la compra milers de vehicles nous suposa disparar l’endeutament dels nostres ciutadans, un fet que limita la capacitat de generar riquesa dels nostres contribuents. Unes decisions que pagarem tots: Barcelona, Catalunya i la nostra societat del benestar.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa