Barcelona no s’agrada. La famosa “decadència” de Barcelona, que pregonen tothora l’establishment i part de l’oposició, no és un declivi puntual de posar i treure. És un malestar de fons, una crisi de model. Els símptomes podem estar d’acord que són problemes quotidians com la inseguretat, la contaminació, l’habitatge o la neteja. Però no són la malaltia. La patologia és que tenim un model de ciutat erroni o com a mínim molt i molt envellit, que ja no ens satisfà ni ens dona confiança en el futur.
El darrer baròmetre municipal fa palès aquest descontent. Però és que ja ho feia l’anterior, i l’anterior, i l’anterior… Va canviant el rànquing del “principal problema” –cada cop més volàtil–, però roman una percepció fixa que la ciutat no millora. Fa anys que observo amb preocupació aquest neguit de fons, que no se’n va sinó que creix. Encara es percep més a peu de carrer, on ha desaparegut la il·lusió de creure’ns una gran capital del món –per no dir la millor de totes–.
Crec que la metàfora que més s’ajusta és que Barcelona passa per una crisi dels 40. Al cap i a la fi, portem 4 dècades de democràcia municipal. Als 40 és normal fer balanç del què s’ha aconseguit i el que no, dels objectius futurs, de la posició relativa que ocupem en l’entorn. I normalment els resultats dels 40 no igualen les expectatives dels 20.
A l’adolescència de la nostra democràcia Barcelona s’obria al món amb aquell “Hola! Hola! Hola!” dels Jocs Olímpics, rebíem turistes que ens trobaven “very beautiful” i deixàvem enrere un passat industrial que llavors semblava gris i antiquat. Ens volíem menjar el món… I 40 anys després, molts barcelonins senten que el món se’ns ha menjat. El mirall no ens torna la imatge esperada. “I can’t get no satisfaction, and I try, and I try, and I try…”, que dirien els Rolling Stones.
La metàfora ve a tomb de la precampanya electoral. Falta un any i mig per les eleccions i presumptament els partits polítics dediquen aquest temps a preparar-nos una proposta engrescadora. O almenys així eren les precampanyes a l’ancienne, amb consultes a acadèmics saberuts, plànols estesos als despatxos i idees importades d’altres ciutats.
Molt em temo que res d’això està passant a la precampanya barcelonina, ara mateix. Als 7 partits amb representació municipal els preocupa sobretot quin candidat presentar –i quin presenten els altres!–, perquè en funció d’això faran la seva estratègia discursiva. Atacar o no Colau, presumir dels mèrits del govern encara que siguin del soci, desgastar un rival per avançat, preparar un pacte…
No podem anar canviant d’alcalde sense canviar el model de ciutat. Ja no. No ens servirà de gaire fer uns retocs jurídics –que si turisme, que si civisme…–, aixecar quatre voreres i inventar un neologisme brilli-brilli com smart city o urbanisme tàctic. S’han de tocar les parets mestres de Barcelona, que són les que són: una economia terciària a matar, un espai públic molt dens, un parc d’habitatge escripturat, una col·laboració metropolitana que només avança paganini, una reputació internacional súper guai i un Estat desfavorable.
Som la mateixa ciutat que érem fa 12 anys. I dic 12, perquè jo diria que la insatisfacció ciutadana hi és almenys des de l’últim mandat de Jordi Hereu (PSC). Ada Colau és la quarta alcaldia que veig passar com a periodista local i, francament, no noto cap progrés en l’autopercepció de Barcelona. Tampoc la vaig notar durant l’etapa de Xavier Trias, val a dir, si bé les eleccions de 2011 sí que havien generat una certa expectativa i debat de models.
Ara ens diuen a cada cantonada que venen unes “eleccions de canvi”. Doncs prenguin nota: les crisis dels 40 no s’arreglen amb un canvi de pentinat. Calen canvis però dels estructurals, amb models alternatius i projectes veritablement nous. Què vol ser de gran, Barcelona? S’atreveix a dir en veu alta que no va encertar el model, fa 20 anys? La mà que ostenti la vara d’alcaldia no serà tan rellevant si l’electorat no podem triar veritablement un canvi. Valentia, alcaldables!
