Els candidats i l’organització de les Primàries sobiranistes de Barcelona estan eufòrics amb els 10.000 votants que ha mobilitzat la primera volta aquest cap de setmana. La votació, amb una logística més que accidentada i poca visibilitat mediàtica, l’ha guanyada a la búlgara Jordi Graupera, que segons ha dit l’organització no haurà de disputar-se el lideratge en segona volta i podrà escollir no només el tercer i cinquè lloc de la llista sinó ara també el segon. El flamant alcaldable haurà de triar si vol respectar la preferència dels electors designant al finalista Adrià Alsina com a número 2 o si aposta per una persona del seu cercle més estret i fa bo el malnom de “les primàries del Graupera” amb una llista pràcticament feta a mida.
En tots dos casos, després de menjar els torrons amb relativa tranquil·litat començarà el nou any amb l’autèntica prova de foc per davant. Perquè els 10.000 votants d’aquest cap de setmana són tot just una quarta part dels electors imprescindibles per optar a tenir representació a l’Ajuntament de Barcelona a les eleccions del 26 de maig. Ja no per ser alcalde, que se’n necessitarien deu vegades més, sinó simplement per ser regidor faran falta entre 30.000 i 50.000 paperetes. La participació serà previsiblement molt alta, perquè el procés segueix ben viu i a més les eleccions coincidiran amb el judici als presos polítics. Així que el llindar mínim del 5% del vot emès per tenir dret a escó posarà realment difícil la campanya electoral a Jordi Graupera: no només haurà d’aconseguir que cap dels votants de Primàries se’n vagi cap a altres opcions independentistes, sinó que haurà d’aconseguir créixer un 400% per arribar a entrar al Saló de Cent. El repartiment dels 41 seients del ple es fa per Llei d’Hondt i un cop es supera el llindar del 5% és raonablement fàcil arribar als dos o tres regidors. Superar el trio d’electes en canvi requereix un salt quantitatiu substancial en els vots aconseguits.
Menció a part mereix l’organització interna de les votacions d’aquest cap de setmana, que ha fet aigües visiblement. Entre l’anecdotari de relliscades hi ha les dues hores de retard en el recompte de les paperetes, almenys una seu electoral tancada unilateralment perquè els voluntaris volien marxar a dinar i correus electrònics animant a votar un cop ja havien tancant les urnes diumenge al vespre. Tampoc les regles del joc han estat gens clares per als inscrits: les seus per al vot presencial no es van publicar fins quatre hores abans d’obrir les urnes —i perquè ho vam alertar la premsa—, no es va comunicar fins a mitja votació que el registre previ passava a ser opcional i el vot en línia deixava d’exigir validació presencial amb el DNI, el correu d’assistència per a incidències electròniques no donava a l’abast… Fins i tot hi ha qui veu llacunes en el reglament sobre l’absència de segona volta per certificar el lideratge. És cert que no hi havia precedents equiparables, però s’han viscut moments insòlits que no es poden repetir a la segona volta si les Primàries volen tenir credibilitat per a l’electorat general. També convindria un gir notori en l’hostilitat cap als partits tradicionals, que fins ara ha estat molt present en els discursos dels candidats. No només per no tancar la porta a una hipotètica confluència entre Primàries i el PDeCAT, sinó perquè el ple estarà molt fragmentat i a l’hora de les negociacions sortiran les llibretes dels retrets fets en campanya. Ada Colau també es va presentar a les eleccions amb un relat anti-stablishment molt bel·ligerant i després governant en minoria l’oposició li ha recordat cada dia la crueltat de l’aritmètica.
En la presentació dels resultats, tant els dos finalistes com l’organització –formada per ANC, Primàries Barcelona i Primàries per la República– han proclamat que aquest era l’inici d’una forma diferent de fer política. En efecte, és possible que el millor que aportin les Primàries al sobiranisme polític succeeixi fora de les Primàries: aplanar el camí a un horitzó de llistes obertes o semiobertes generalitzades, amb aparells de partit menys decisius i militàncies molt més mobilitzades. Si no es produeix cap efecte contagi, és evident que també hi ha un risc potencial de que les Primàries es vegin reduïdes amb el pas dels anys a un mer accident històric. I això seria lògicament molt dur per la gent que hi ha posat el coll, que ha deixat feines i càrrecs o que fins i tot s’ha mudat de continent. Però també s’ha de dir, ara i després, que l’èxit de veritat està a fora i que sense realisme no hi ha regeneracions efectives.
1 
1 