La pressió veïnal, i també política, han empès el bipartit Colau-Collboni a rectificar els errors evidents de la primera fase del porta a porta de recollida d’escombraries i a aturar temporalment la segona fase fins a tenir un nou full de ruta. Una rectificació forçada –no pas fruit d’una anàlisi aprofundida dels problemes que ha generat aquest sistema- que políticament ha posat en evidència les diferències entre els dos socis, però sobretot, ha demostrat que governar d’esquena al carrer és arriscat.
Perquè de vegades, encara que l’aritmètica electoral pugui portar a creure que no ho faran, els governats es revolten, s’organitzen i guanyen. Encara que siguin petites victòries, com l’evidència de poder llençar al contenidor del no reciclable un tampó o una compresa, igual que s’hi posa un bolquer. Paradoxalment, aquest govern municipal s’ha acostumat a gestionar sense escoltar el carrer i el teixit associatiu, d’on procedeix la meitat de l’equip. Els ha pogut més l’estètica i els grans anuncis que el treball reposat d’anàlisi i el consens polític i social.
Sigui com sigui, l’episodi del porta a porta ha donat una lliçó als despatxos i al carrer. Als primers, els governants, perquè s’han vist obligats a fer marxa enrere davant el gran rebuig social generat, malgrat que durant mesos han intentat mantenir el sistema per no donar una victòria a l’oposició. I als segons, perquè han comprovat que la mobilització i la protesta són útils quan els governants no escolten.
