Seria impossible distingir el percentatge d’impulsivitat de la quota racional que mou l’elector a dipositar el vot dins l’urna. Però encara resultaria més complex jutjar quina de les dues facetes és més idònia per delegar la confiança durant quatre llargs anys. I, a priori, el comportament en les autonòmiques, generals, municipals o europees s’acosta més als compartiments separats que als vasos comunicants.
En l’àmbit estatal Podem s’ha hagut d’anar empassant els gripaus del PSOE fins al punt d’haver-se creat una mena d’aquari a l’estómac. És el preu que li ha tocat pagar per tenir poder al partit que ha liquidat el 15-M -ja no hi ha indignats?- igual que el processisme d’ERC i Junts ha allunyat la independència. La formació morada malparlava de sous, cadires i castes però ha passat de rodejar el Congrés a ocupar-lo. Devolucions en calent, filats més alts, immigrants aixafats, Dolores Delgado com a fiscal, venda d’armes, el Sàhara, llei mordassa, reforma laboral… i alguns que de dia acotaven el cap als despatxos després exercien d’oposició a Twitter.
Anem a Barcelona. Amb la incògnita de si el cansament post-procés passarà factura en forma de desafecció o abstenció, Colau ha col·leccionat una onada d’indignats que s’ha anat treballant de mica en mica. En múltiples fronts: les superilles -fins que no s’hagin acabat de moment equivalen a carrers tallats, acrobàcia de vianants, soroll d’obres i establiments invisibilitzats-, els treballadors de la zona blava i verda, la baixa qualitat de l’aire, que segurament serà sancionada per la Comissió Europea, les cuidadores no professionals o les altes ràtios a les escoles bressol.
Però també hi ha enfadament per les polítiques d’habitatge protegit, les queixes sobre mobilitat dels comerciants, les drogues al Raval, els episodis d’incivisme o la percepció d’inseguretat -més alta que les pròpies xifres delictives-, agreujada per la despectiva “cultura de la navalla” brandada per Batlle i el record recent pels disturbis de l’última Mercè. De problemàtiques anteriors, com ara el cas de la gossa Sota, aquella interminable vaga de metro o el suport de Valls, entre d’altres, en dependrà la memòria selectiva de cadascú. Quedarà el dubte de si, atenent la diversitat d’interessos, tots aquests afectats dirigiran el vot anti-Colau a una mateixa candidatura opositora.
Així com al Congrés el llumí progressista de Podem tot just serveix per bengala, també la benzina revolucionària de Colau s’ha anat esgotant. De què pot vantar-se? Què pot oferir? Li queden prou fidels per repetir triomf? Serà suficient amb la mateixa legió acrítica de fanboys que vota Podem com a mal menor perquè no vingui el llop de l’ultradreta? De quines raons es carregarà? Quin llistat de mèrits o èxits podrà esgrimir? Haurà de fer un exercici seriós de dialèctica o noves promeses perquè la suma de moltes realitats i força sensacions li juga en contra.
17 
