L’Ajuntament de Barcelona no recull el guant d’emplaçar el Museu del Transport al recinte firal de Montjuïc, aprofitant la remodelació completa de l’espai. Un ‘no’ explícit que no ha dissuadit els impulsors del projecte, que alerten que podria ser l’última oportunitat per a un museu que porta a l’esquena molts intents fallits de trobar seu.
Ferran Armengol, advocat i professor de Dret de la UB, avisa que “si no es fa ara i aquí, no es farà mai”, doncs no hi ha altres espais a la ciutat que puguin acollir un museu que necessitaria entre 15.000 i 20.000 metres quadrats. Armengol és un dels membres del col·lectiu que va aprofitar que l’Ajuntament obria un procés participatiu sobre la reforma de la Fira de Montjuïc. Concretament, la proposta és ubicar el museu al que va ser el Palau de Comunicacions i Transport de l’Exposició Universal de 1929. “El millor espai pel museu és aquest palau i la millor utilització pel palau és aquest museu, que a més a més és totalment compatible amb el projecte superilla de l’Ajuntament”, sintetitza Armengol.
La tinenta d’alcaldia d’Urbanisme, Janet Sanz, va argumentar en roda de premsa que el consistori prioritza altres usos, com “l’ampliació del MNAC, un pavelló poliesportiu i el CAP”, d’acord amb les “necessitats veïnals”. Els impulsors del Museu del Transport, tanmateix, esgrimeixen que aquestes iniciatives no són irreconciliables amb el seu projecte. El CAP i el poliesportiu no es construiran dins el palau de Montjuïc on ells voldrien exhibir trens i tramvies, que s’ubica a la cantonada de plaça Espanya i Paral·lel.
Segons l’anunci de Fira i Ajuntament, el palau manté l’ús expositiu en el marc del replegament dels pavellons en menys ubicacions però més compactes i modernes. L’acord es basa en què la Fira no perdi superfície útil i per tant si no conservés l’ús d’aquest palau, l’ajuntament hauria de reduir pisos públics o prescindir d’algun dels equipaments. “Aquestes iniciatives estan molt bé, però no són una excusa per no apostar pel museu, perquè són dues qüestions diferents i no tenen res a veure una amb l’altra”, assevera Armengol.
Al capdavant d’aquest col·lectiu que vol mantenir i posar en valor el patrimoni del món del transport a la Ciutat Comtal hi ha també el guia oficial de Turisme de Barcelona Manuel Marina, l’historiador i activista veïnal Joan Termes i el publicista Xavier Ragull. Això no obstant, rere seu hi ha molts altres veïns que aposten per un projecte que resol un deute històric de la ciutat.
Emmagatzemats en una cotxera
El Museu pretén rescatar la col·lecció que TMB mal conserva a les cotxeres del Triangle, com ara el Tramvia de Cavalls nº2, el jubilat Tramvia Blau, o el PCC Washington, el tren històric M1-M6-M8, el cotxe sèrie 100, l’Autobús Dodge Brothers 240, el Chausson Urbas nº 59 o el Pegaso, entre molts altres models.
TMB no fa declaracions. I la negativa del consistori és clara. “Sempre que els hi posem sobre la taula el Museu dels Transports maten el tema de seguida”, critica Manuel Marina. El col·lectiu lamenta que no hi ha hagut cap mena de debat: “L’última notícia és que estan buscant un emplaçament per al museu, però no sabem amb qui estan parlant ni què estan pensant”.
Els veïns no s’hi oposen
El veïnat de Poble Sec, per la seva banda, no s’oposa a la creació del museu, a diferència del que es desprèn de les paraules de la regidora. Així ho assegura el veí de tota la vida Jordi Goñi, president de l’Associació de la Casa de la Premsa, un dels espais que rebrà un equipament públic i serà rehabilitat en el marc de la reforma. “L’associació de veïns no està en contra del museu”, assegura.
Tot i la situació desfavorable, el grup impulsor es nega a donar el museu per perdut i tenen en marxa un cicle de conferències pels districtes de la capital. La primera xerrada El Museu del Transport: Una vella aspiració de la ciutat va tenir lloc a la biblioteca d’Horta, a la que seguiran altres cites en centres cívics de barri. “El projecte de futur –reflexiona Joan Termes– implica conscienciar a la ciutadania que si volem conservar el nostre patrimoni, hem de tenir un museu”. No escatimaran esforços, promet Armengol: “Estem oberts a parlar amb tots els grups polítics de Barcelona”.
Havia d’anar a la Sagrera
Barcelona fa més de mig segle que aspira a entrar en el club de les ciutats amb Museu del Transport. Als anys 60 va començar a bullir l’olla. Des d’aleshores, s’ha proposat emplaçar-lo a més d’una desena de llocs: a les Cotxeres TB de Sants, a les de Diputació, Pere IV i Lutxana, i a les dependències de TMB a Sant Genís del Agudells i a Zona Franca, així com al Born, al Mercat del Peix, a l’Estació de França, a l’Estació del Nord i fins i tot a la Fabra i Coats. Cap proposta ha tirat endavant.
El 2009 fins i tot van presentar-se els vehicles restaurats i es va anunciar el Museu del Transport a la Sagrera, però el projecte va ser el primer a caure amb la crisi. El pla que envolta l’estació d’alta velocitat ha perdut ambició des dels anys 2000, quan la perspectiva de grans plusvàlues als terrenys permetia a les institucions imaginar aquest equipament i altres projectes cridaners com un gratacel dissenyat per Frank Gehry i batejat popularment com La Núvia.
“Museu, no mausoleu”
Els impulsors del museu parteixen de la base que la millor preservació és tenir els vehicles en funcionament, circulant. “Volem un museu modern, viu, no un museu de ferro vell”, incideix el Joan Termes. En aquest sentit, proposen un museu com a escenari per a un ampli ventall d’activitats, des de congressos fins a exposicions de tota mena. També, actes de la Fira de Barcelona. Un exemple proper és el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, que ha estat punt de vacunació Covid i acull molts usos cívics.
Com a referent, prenen el concepte del London Transport Museum, ubicat a la zona comercial de Covent Garden: un museu integrat al bell mig de la ciutat que atrau el turisme familiar. I és que a banda dels usos que es facin de l’edifici, l’activitat del Museu del Transport es podria integrar amb la de Maria Cristina. D’afegitó, apunten, “la restauració de vehicles antics és un mitjà excel·lent per a la formació en diverses especialitats”. Els impulsors del projecte no tiren la tovallola i s’aferren a la Fira per tancar un cicle que es va obrir a la quasi centenària Exposició de 1929.
