Els camins del Senyor i de la justícia són inescrutables, fins i tot, en els camins de ferro, com és el cas del Metro de Barcelona. Tant és així que la sala penal del Tribunal Suprem ha dictat una sentència que confirma les absolucions de dos grafiters que pintaven vagons de Metro, en desestimar el recurs de cassació interposat per l’empresa pública que el gestiona, Ferrocarril Metropolità de Barcelona S.A. Un recurs contra les dues resolucions que absolien els acusats d’un delicte agreujat de danys per pintar cinc vagons aturats a l’estació de Montbau de la Línia 3.
La sentència, a la qual ha tingut accés el TOT Barcelona, té data de 29 de maig i com a ponent té un dels magistrats més respectats dins la judicatura, Manuel Marchena, expresident de la poderosa Sala Penal. La resolució es va comunicar a les parts dimarts, 16 de juny, i serveix per establir de quina manera s’han de tramitar les denúncies i les querelles per pintar trens metropolitans per ser considerats un delicte. De fet, la resolució és un manual de butxaca que detalla les errades que es cometen jurídicament quan es vol fer pagar els desperfectes.
A més, el ponent, que ha convençut la sala del seu posicionament, aprofita, per recordar als serveis jurídics del consistori barceloní que no han estat al cas de com s’han de presentar aquests recursos. De fet, els alliçona sobre com s’han de valorar els danys. I no només desestima el recurs que van presentar, sinó que, a més, condemna l’empresa pública al pagament de les costes del judici. La resoliució recrimina la poca prova aportada per l’empresa municipal, poca rigorositat en els plantejaments i que gosi iniciar un camí processal llarg sense complir els requisits que demana la mateixa doctrina del Tribunal Suprem.
Uns fets de gairebé fa sis anys
La sentència del Suprem arriba després d’un llarg periple judicial. Els fets es van registrar el migdia del 7 de desembre de 2020, quan els dos acusats, amb dues persones que mai s’han arribat a identificar, van accedir a l’estació de metro Montbau de la Línia 3 i, “utilitzant diversos esprais de pintura de colors, van realitzar pintades amb diversos colors en cinc vagons”. De fet, aquests fets van ser assumits, o més aviat no discutits, pels acusats en el primer procediment judicial al jutjat Penal número dos de Barcelona, i en el qual van ser absolts d’un delicte agreujat de danys. Ara bé, la jutgessa va titllar pintar trens com a “censurable i gens edificant”.
La sentència recollia que les pintades no es podien eliminar mitjançant la neteja habitual dels trens, sinó que van ser necessaris dissolvents especials. La resolució també destacava que no havia quedat acreditada destrucció, deteriorament o inutilització dels vagons a conseqüència dels grafiters. De fet, la sentència de la jutgessa de Barcelona subratllava com a clau per exonerar de responsabilitats penals els dos artistes urbans un informe pericial del responsable del departament de Neteja i Imatge de TMB. Un informe que no només certificava que les pintades no es van poder eliminar amb detergents i van requerir dissolvents, sinó que afegeix detalls interessants, sobretot pel que no inclou, i que els magistrats aprofiten per retreure als serveis judícis de l’empresa municipal.
L’informe pericial, que va ser impugat per la defensa dels dos grafiters, indicava que els vagons no van patir cap mena de danys o desperfectes que requerissin cap reparació. De fet, indicava no van haver de ser repintats, i que els grafitis no van afectar al funcionament normal dels trens, perquè l’empresa que gestiona el Metro va ser incapaç d’acreditar el temps que els vagons van ser retirats de circul·lació i si van afectar al servei proporcionat pel Metro. És a dir, comptat i debatut, Ferrocarril Metropolità de Barcelona S.A va ser incapaç d’aportar una prova que permetés calcular la gravetat del danys i els costos que hauria suposat per a la companyia. En aquest sentit, la primera sentència ressaltava que les pintades haurien afectat a una làmina de protecció que pot aguantar fins a 10 pintades de grafit i, per tant, van aportar un cost proporcional del que costa una làmina establint una xifra de partida de 900 euros de danys.
Un tribunal i cap al Suprem
La primera sentència va ser recorreguda per l’empresa que gestiona el Metro davant la secció cinquena de l’Audiència de Barcelona que va confirmar l’absolució. Dues resolucions que concloïen que les pintades no podien ser objecte del delicte de l’article 263 del Codi Penal en considerar que las pintadas no constituïen un delicte de danys. L’empresa va decidir que havia de recórrer al Tribunal Suprem perquè entenia que no s’havia valorat bé la prova. Un error, perquè el fet d’haver necessitat dissolents per treure els grafitis ja era prou prova per considerar que hi havia un delicte danys de l’article 263. El ministeri fiscal es va afegir al recurs, però només en la part que considerava els fets provats de les dues sentències com un delicte.
En la seva sentència, la sala penal afirma que ni parlar-ne d’errada, sobre la valoració de la prova que ja havien fet dos tribunals. Per tant, els magistrats sostenen que el contingut d’aquesta part del recurs no té cap interès cassacional i que “desborda es límits” que té aquesta mena de recurs especial perquè en cap cas aquest plet no respecta la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem. Tot i això, els magistrats no s’estan de revisar el segon motiu del recurs, al qual també fa costat el ministeri fiscal, i entren en el debat amb l’empresa que gestiona el Metro. I en surt malparada.
No hi ha delicte
En el recurs presentat, tant l’acusació de l’empresa com el ministeri fiscal, creuen que amb els fets provats de la sentència -que el Suprem no pot revisar- hi ha un delicte de danys. Per argumentar aquest posicionament, aporten la sentència de la mateixa sala, la número 333/2021 de 22 d’abril, que va forjar la bases del tractament penal amb què s’ha d’avaluar les pintades que “amb més, menys o nul sentit estètic es feien a la part exterior dels vagons del transport públic”.
I és en aquest punt on la sentència és especialment incisiva amb l’empresa del Metro. Li recorda que la resolució al·legada deixa ben clar que el delicte de danys per grafitis només es produirà per la “destrucció, minva o deteriorament de la cosa quan la conducta desplegada afecti a la substància del bé amb tanta intensitat que la seva reparació -perquè tot és susceptible de ser reparat- comporta una lesió al patrimoni aliè”. És a dir, que només hi ha d’haver una reparació sinó que, a més, s’ha d’acreditar.
Per això, els magistrats retreuen als serveis jurídics de l’empresa que de la prova practicada i dels documents que han aportat, així com la seva denúncia i posterior recurs -el que s’anomena “judici històric”- “impedeix tenir per acreditat el desemborsament indispensable per justificar la minva patrimonial generat per a l’empresa encarregada de l’explotació del suburbà”. “No estem davant d’un problema de subsumpció, sinó davant d’un dèficit probatori que el Jutge Penal expressa ja amb claredat a la sentència d’instància”, remarca la sala penal. Un retret a l’estratègia judicial de la companyia municipal a qui critica que no hagi entès bé la norma del Suprem respecte com s’han de formalitzar les reclamacions per delicte de danys dels grafitis i que, a més, no hagi estat capaç de provar-la ni tant sols arribant a la més alta instància judicial espanyola.
Marchena ho posa negre sobre blanc: “La manca de constància en el relat de fets provats de la quantificació dels danys, explicada a la instància per la insuficiència de la prova pericial practicada per a la seva determinació, impedeixen aquesta Sala convertir un pronunciament absolutori en una resolució de condemna”. La lliçó, clara: la pròxima vegada, els danys s’han d’acreditar.
