La història d’una finca del Turó de la Rovira és tan rocambolesca que fins i tot la seva adreça ha estat motiu d’embolic. Només durant l’última dècada, de fet, aquest racó singular a tocar de les bateries antiaèries del Carmel –els búnquers– ha acollit un bar amb recreacions gaudinianes que va haver de tancar per falta de permisos, ha estat rellogat per l’antic propietari a uns nous inquilins quan l’Ajuntament ja tenia enllestida l’expropiació i ha protagonitzat, també, un estira-i-arronsa amb el govern municipal per haver fet d’allotjament turístic sense llicència.
A més, durant els últims sis anys aquest espai ha estat la casa del Luis i la seva parella. Almenys fins aquest dilluns, quan diverses furgonetes dels antiavalots de la Guàrdia Urbana van presentar-s’hi per buidar l’immoble i garantir que s’hi podria començar l’enderroc. Els desnonats, que no tenien cap pista que els vinguessin a desallotjar, van recórrer automàticament al jutge que ho havia ordenat. I aquest mateix vespre s’ha confirmat l’enèsima sorpresa al voltant d’aquesta finca. El magistrat ha estimat el recurs dels afectats i ha ordenat que, de moment, es paralitzi l’enderroc previst a la casa. L’excavadora que avui ja s’havia instal·lat al terreny haurà d’esperar.
Fonts de l’Ajuntament –l’actual propietari de l’immoble– han confirmat a aquest diari la recepció de la postura judicial i han apuntat que compliran el que marquin els jutges. A l’altra banda, es referma la convicció acusatòria. “És un desnonament que no s’hauria d’haver produït, s’han fet moltes coses malament”, denuncia el Luis, convençut.
Un desnonament per sorpresa
Tot i que encara desconeixen l’abast de la decisió judicial i el que implicarà per al futur immediat de la finca, el Luis i la seva parella no es treuen del cap el que van trobar-se ahir a primera hora. Com estaven dormint i no responien, l’operatiu policial va trencar la porta d’accés a la casa que tenia un cobriment de vidre que feia de mirall per als que hi passejaven per davant. “Aquí s’hi paraven tots els turistes quan venien dels búnquers. Primer, perquè es pensaven que això era encara el Park Güell, per la ceràmica estil Gaudí, i després per la porta. Era estrany que una parella no s’hi aturés a fer-se un petó”, comenta el Ramón Ginés, un veí històric que es coneix a la perfecció la zona. “Ah, sí, en època turística, aquí podia haver-hi 50 o 60 fotos cada dia. Jo crec que és la porta d’una casa més fotografiada de Barcelona“, comenta el Luis, mentre assenyala les restes del marc de vidre que han quedat a l’entrada de la finca.
Aquesta, però, és l’última de les preocupacions del Luis i la seva parella. Denuncien que el seu desnonament deriva d’una expropiació errònia i que, encara pitjor, ahir al matí ni tan sols sabien que els anaven a fer fora perquè la notificació judicial no es va entregar a l’adreça adequada i, per tant, no es van poder defensar als jutjats.
La finca té un accés habitual que tothom coneix –per l’ús de porta principal que se li dona– i que és on està fixada la correspondència de l’habitatge. És el número 9 del carrer Marià Labèrnia. Ara bé, la carta dels jutjats enviada per Correus no va arribar allà. Es va deixar a una altra bústia de la part de baix de la finca, que sempre ha estat sense ús, segons l’afectat. “Mai de la vida m’han deixat cap carta allà. És la primera vegada”, assegura el Luis. De fet, la situació és tan insòlita que el dia del desnonament ni tan sols tenia claus per obrir la bústia i la va haver de forçar per aconseguir la seva pròpia carta, després de l’arribada de la policia.
Tanmateix, denuncia el Luis, la irrupció de la Guàrdia Urbana per ordre judicial sí que es va donar, paradoxalment, per la porta que s’utilitza com a entrada habitual.
Camí dels jutjats
Poca cosa podia fer llavors. “Em deien que m’afanyés, que en mitja hora havia de sortir”, segueix explicant l’home. Encara tenen a l’interior de la finca la gran majoria de les seves pertinences. El poc que van poder treure ho guarden a un local del costat que un veí els ha permès fer servir. Dormen a casa d’una altra veïna. I sovint els passejants que el veuen al carrer, mirant com entra una excavadora a la finca que havia estat el seu domicili vint-i-quatre hores enrere, s’ofereixen també a donar-li un cop de mà en allò que necessiti.
El Luis, però, només té una necessitat radical ara mateix: tornar a casa seva. Ell i la seva parella volen tornar-hi i tenen diversos arguments per aconseguir-ho que els jutjats estan estudiant, asseguren. La mare dels ous de la seva reivindicació és que l’expropiació que l’Ajuntament de Barcelona va fer de la casa l’any 2014 conté “moltes irregularitats”. Tant és així que, tot i que a ells no se’ls permet reclamar la nul·litat de l’expropiació perquè no en van ser part implicada, el Luis assegura que els antics propietaris han iniciat recursos en aquest sentit.
A més d’això, però, aquesta família –que vivia amb dues persones més que tenien llogada una part de la casa i que també van ser desnonades– s’ha acostumat a presentar batalles judicials en tots els fronts. Hi batallen drets de compensació econòmica pel desnonament o intents de frenar definitivament l’enderroc. Alguns d’aquests processos que han arribat als jutjats del contenciós-administratiu encara estan oberts i, per tot plegat, el Luis insisteix a valorar el desnonament com un nyap municipal.
Fonts de l’Ajuntament, per la seva part, defensen que l’ordre de desallotjament i enderroc la va dictar un jutge. Els desnonats apunten que el que han sabut avui, mitjançant la seva advocada, és que l’informe que els serveis municipals van aportar als jutjats per informar del cas i que s’autoritzés el desnonament constava d’uns 30 folis. Però és que l’expedient que envolta tota la informació del cas “el poden composar uns 6.000 folis”, afegeix el Luis. De fet, ell quan visita els seus advocats ha d’anar-hi amb dues maletes de rodes. “L’Ajuntament presenta el que els interessa i ometen la resta. I als fulls confonen al jutge perquè m’ho notifiqui al carrer de baix, on jo no recullo la correspondència”, arriba a denunciar l’home. Amb tot plegat, el Luis considera que aquest cas suposa una “estafa processal”.
La decisió que resoldrà si hi ha hagut alguna anomalia en el procediment, de nou, quedarà en mans de la judicatura. D’aquest posicionament, a més, s’espera que s’aclareixi el futur immediat de la finca, més enllà de l’activitat de les excavadores. De moment, els advocats del Luis se centraran a fer arribar tota la documentació històrica al voltant del cas al magistrat per compensar la manca de participació prèvia.
Un racó mancat de llicències
Des del govern municipal, en canvi, repassen alguns dels trets irregulars que s’han succeït en aquesta casa al llarg dels anys. D’entrada, “es tracta d’una construcció que es va fer sense llicència”, apunten. L’últim propietari, a més, no els ho va posar fàcil. Tot i haver sol·licitat ell mateix que li expropiessin la casa –estava afectada pel projecte del parc dels Tres Turons–, quan el procés ja estava en marxa, “de manera fraudulenta el propietari la va lloguer a un tercer”. Era el gener del 2014 i aquest tercer és el Luis. Ell, per la seva part, assegura que desconeixia la intenció d’expropiar i enderrocar la casa, així que s’ho va anar trobant a posteriori. Alhora, defensa que el contracte que li van fer és correcte perquè es tractava una subrogació de la llogatera anterior.
Sigui com sigui, després d’estar pagant un lloguer fins a ben entrat el 2016, va deixar de fer-ho perquè ja ningú no li reclamava cap mensualitat, assegura. Així i tot, va començar a interposar recursos a cada procés que l’Ajuntament activava per expulsar-lo i recuperar l’immoble. Alhora, però, en ple boom turístic, llogaven habitacions de la finca per treure’s uns diners. Com que ho feien de manera irregular, l’Ajuntament els va enxampar i va iniciar un procediment contra ells. Des de llavors, l’any 2017, que ja no ho ha tornat a fer, promet. I això que la seva finca hipnòtica, plena de detalls gaudinians i amb unes vistes privilegiades de la ciutat, era un caramel per als visitants.
Aquest potencial evident ja l’havia aprofitat anys abans l’antic propietari de l’espai, David Sans. Va fer un bar a la gran terrassa de la finca, al costat de l’immoble que es coneixia llavors com la Casa del Fórum, i el va anomenar Art Blau. “Allò sí que va estar bé, perquè aquí tenim ben poca cosa. En aquell bar amb aquelles vistes, seies i estaves a la glòria”, recorda el veí Ramón Ginés. Tanmateix, la glòria va durar ben poc perquè ni tenia llicència d’activitat ni complia amb tots els requisits de seguretat, explicava Betevé l’any 2013.
Poc després arribarien el Luis i la seva parella. S’hi establirien sense saber que, sis anys després, els farien fora un matí per sorpresa. Ara l’home desnonat s’ha aferrat a una de les seves últimes cartes. Ha fet arribar al jutjat que ha dictat el desnonament nova documentació, més enllà de la que va aportar l’Ajuntament. I ha funcionat, almenys inicialment. “Això el que vol dir és que si ahir estàvem a terra, rebolcats al fang, avui ja ens n’hem espolsat i estem dempeus. Això és diferent”, resol.
El seu cas ha encès les alarmes entre el veïnat, també. El portaveu de la plataforma Salvem els Tres Turons, Fran Bernal, reivindica l’existència del “patrimoni informal” en una zona com el Turó de la Rovira i recorda que aquest pas de l’Ajuntament els posa sobre avís del que pot implicar a unes 300 cases afectades per plans urbanístics. “Què és cert que hi ha hagut irregularitats en la història de la finca? Segur. Però també en el procés de l’Ajuntament. El que està clar és que desnonar gent i enderrocar-ho no pot ser una prioritat mentre està morint gent al carrer pel fred”, clou Bernal.
