La ciutat de Barcelona necessita més habitatge i no té gaire estoc de terrenys, així que poc a poc guanya protagonisme l’opció de créixer en alçada. Molts edificis de la ciutat no han esgotat l’edificabilitat del solar on són i podrien aprofitar-la amb una remunta, és a dir, un pis –o més– extra construït al damunt dels existents. El nou pla del 22@ recupera aquest recurs del que tan va abusar el franquisme i els experts en arquitectura i patrimoni en sospesen els pros i contres.
Unes 400 finques del 22@ on ara hi ha edificis residencials de poca alçada rebran permís municipal per edificar-hi al damunt pisos extra a canvi que siguin de protecció oficial. Quasi la meitat dels immobles inclosos són de propietat vertical, més proclius a aprofitar l’oportunitat de rendibilitat que les comunitats de veïns on les discussions s’eternitzen. En total, un potencial d’un miler de nous pisos afegits a blocs ja residencials. Altres tipus d’immobles, com oficines, poden optar també a remuntes.
Les remuntes no són l’única via per la que creixeran els habitatges al districte tecnològic de Sant Martí. També s’amnistien edificis afectats urbanísticament i es permet compatibilitzar activitat econòmica i residencial en una mateixa finca. Ara bé, per encabir fins a 8.000 pisos extra al planejament del 22@ sense sacrificar gens de terreny per a oficines i empreses ha estat clau la introducció de les remuntes. També han estat fonamentals per aconseguir que més de dos terços dels habitatges totals hagin de ser protegits o assequibles. L’anunci de l’Ajuntament, però, no donava protagonisme a aquesta fórmula.
I és que la remunta té un passat funest a Barcelona i per a molts veïns encara és ben viu el record de l’especulació desarrollista amb plantes afegides, àtics i sobreàtics irregulars. El govern d’Ada Colau, consultat pel TOT Barcelona, es distancia de les remuntes de l’època de l’exalcalde franquista Josep Maria de Porcioles: “El govern municipal no permet ni promou fer créixer blocs per sobre del planejament permès, sinó que treballa per utilitzar totes les eines i instruments legals possibles per facilitar l’accés a l’habitatge”. És més, sosté que avui la remunta, a més de permetre “aprofitar espais on queden m2 per construir”, de retruc “afavoreix la rehabilitació dels pisos” preexistents i les condicions de vida dels residents.
L’eco de Porcioles
“En temps de Porcioles, l’Ajuntament va pujar les altures reguladores i van aparèixer tot de remuntes no gaire reeixides, fins que el Pla General Metropolità de 1976 va abaixar de nou les altures”, rememora David Lladó, arquitecte expert en rehabilitació i director del postgrau de Rehabilitació de l’Escola Sert. “Va ser un desastre: van créixer bolets a molts edificis, molts d’ells espantosos!”, exposa, citant per exemple la proliferació al carrer Aragó.
Apunta que “en democràcia no han deixat de fer-se’n”, tot i que menys que als 60 i 70. Aplaudeix moltes remuntes encertades que s’han fet els darrers anys i el sorgiment de bones iniciatives empresarials, que per exemple “compren vol sobrant a comunitats de veïns i hi fan la remunta i millores notables com un ascensor”. A Nova York també n’estan apareixent exemples en zones industrials, amb propostes de disseny interessants.
“Hi ha remuntes molt bones, se’n veuen per Rambla Catalunya per exemple, i després n’hi ha de molt cutres i sinistres”, compara rient la geògrafa Mercè Tatjer. Les dolentes són les que “no s’adequaven a la decoració preexitent” i es feien amb “materials molt precaris”, però “anaven molt bé als propietaris que tenien els lloguers congelats perquè sense comprar terreny podien treure més rendiment del bloc”.
A favor i en contra al 22@
A Tatjer no li acaba de fer gràcia un boom de remuntes al 22@, després d’anys d’activisme per salvar el patrimoni industrial del Poblenou. “Al 22@ hi ha bastanta casa baixa”, recorda. Ja que les remuntes alteraran aquesta característica i densificaran la zona, reclama que serveixin per “millorar els habitatges, per exemple posant-hi ascensor, i que no s’expulsi ningú”. Les grans operacions que inclouen alguna fàbrica coneguda arriben a les comissions d’experts, però els petits edificis no i tem que hi hagi pèrdues. “Pot haver cases individuals i passatges amb interès… Jo intentaria que no es fessin gaires remuntes, la veritat. Que sacrifiquin oficines!”, protesta.
Carles Crosas, doctor en urbanisme, professor de la UPC i membre del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona, situa les remuntes entre l’oportunitat i el trauma: “Certament les remuntes, sobretot a l’Eixample, estan relacionades amb un episodi molt gris a la història recent de la ciutat, però en realitat formen part d’una manera natural de densificar les ciutats”. Les considera eines de “creixement intensiu, més sostenible que el creixement en extensió” com seria el cas d’urbanitzacions i promocions de cases unifamiliars.
“Aquesta intensificació no és bona de per si, perquè amenaça amb desfigurar la ciutat que hem heretat, però el benefici col·lectiu pot ser superior en casos com el 22@ si està justificada la necessitat del barri d’acollir més habitatge”, jutja. “Avui sabem que la manera com s’ha transformat el 22@ en la primera fase no dóna com a resultat una ciutat prou viva, prou habitada; i augmentar el nombre d’habitatges segur que hi contribuirà”, pronostica.
Barris que necessiten densitat
Sandra Bestratén, presidenta de la demarcació de Barcelona del COAC, distingeix entre població i llars: “Els últims 20-30 anys no ha augmentat molt la població de Barcelona, però sí la demanda d’habitatge perquè els nuclis de convivència estan canviant”. Per tant els plans pel 22@ “segurament no significaran moltes més persones” vivint-hi. “Barcelona ja és una ciutat bastant densa i hem d’anar amb curs per no disparar la necessitat de més serveis i equipaments”, raona.
Coincideix alhora amb Crosas i Tatjer, perquè valora en positiu “l’aprofitament de superfície” però demana “incentivar una rehabilitació arquitectònica de l’edifici existent” que en millori l’estructura, l’accessibilitat i l’eficiència energètica. “Tenim un parc edificat molt envellit i els edificis han d’anar al metge de tant en tant perquè sinó quan ens els mirem estan ja massa malament i no es poden salvar”, adverteix.
La catedràtica d’urbanisme per la UPC Maria Rubert de Ventós, posa l’accent en la difícil conjunció d’igualtat i especificitat: “Les normatives han de tendir a oferir igualtat, perquè només des de la igualtat pot haver diversitat, però alhora cal que resolguin els problemes de cada barri”. “No es poden posar les mateixes condicions a les remuntes a l’Eixample que a la perifèria, perquè hi ha llocs on es pot incrementar la densitat i llocs on no”, exemplifica.
El paisatge també és patrimoni
Marta Antuñano, historiadora de l’art i experta en gestió del patrimoni cultural, és crítica amb les remuntes encara que sigui per guanyar habitatge públic. “És més que evident la manca de sòl destinat a habitatge, però abans de remuntar en alçada cal estudiar altres alternatives”, defensa. “Els edificis no són elements aïllats, formen part d’un conjunt i és precisament aquí on rau el seu valor: en ser part de la configuració d’una trama urbana, d’un entorn amb unes característiques determinades que defineixen la identitat dels nostres barris”, reflexiona. “Per tant, tot element que s’afegeixi en alçada hauria de vetllar per no desdibuixar la imatge de conjunt”, avisa.
“A l’època Porcioles no es tenia en compte el paisatge i si avui mires Barcelona des d’un punt elevat el desgavell a les cobertes és absolut”, analitza Antoni Vilanova, president de l’agrupació d’arquitectes pel patrimoni AADIPA del COAC. “La tercera façana de la ciutat, la zenital, és molt desendreçada”, sentencia. El potencial de remuntes sense explotar es deu a la “discontinuïtat dels teixits urbans”, amb fàbriques i habitatges juxtaposats i grans mitgeres al descobert. “Fa 20 anys vam preferir mantenir aquesta descohesió als enderrocs dràstics del sector Icària per construir la Vila Olímpica”, rememora.
El pla del 22@ l’enfronta a un dilema difícil per al patrimoni paisatgístic: “Què és millor, un front d’edificis de diferents alçades amb moltes mitgeres o un paisatge més homogeni d’alçades però amb remuntes?”. Després de rumiar-hi, es decanta per les remuntes “sempre que la solució arquitectònica sigui correcta” i no s’hi faci “un pastiche”. Saber resoldre l’encaix de l’afegit, reconeix, “és responsabilitat de cada arquitecte”. “A Gràcia hem vist autèntics desastres d’encaix encara que siguin legals, per no haver fer cap reflexió sobre l’entorn”, assenyala.
L’estètica d’una bona remunta
Com ha de ser una bona remunta, mimètica o diferenciada de la façana original? La unanimitat dels experts és absoluta: arquitectura moderna “amb bon gust”. “Intentar copiar el que s’havia fet 100 anys abans és absurd, s’ha d’intentar trobar un disseny diferent que no quedi estrident”, recomana David Lladó. “Materials d’avui i una estètica contemporània que dialogui al màxim amb la històrica”, detalla.
Si la façana original té interès patrimonial, encara més motiu per no mimetitzar. “Segons les teories de la restauració i rehabilitació, hauria de diferenciar-se completament per tal que es puguin llegir els diferents períodes històrics de la construcció”, ressalta Marta Antuñano. “Ara bé cal trobar un equilibri i que la remunta s’integri en la visió de conjunt”, insisteix.
“La bellesa de la ciutat és important també, dona felicitat i salut mental!”, diu Sandra Bestratén. També proposa que allò nou i allò antic es diferenciïn amb “discreció” i “coherència”. “Es pot fer un bon exercici d’arquitectura amb remuntes sense ser mimètic ni estrident, respectant la composició essencial de la façana”, argumenta. I tot plegat, remarca, cal “fer-ho entendre als privats”, que són qui contracta l’obra.
Carles Crosas va més enllà i aborda els reptes invisibles de les remuntes: com aconseguir que l’estructura aguanti més pes, conceptualitzar l’edifici resultant com un sol tot o com un principal amb un afegit… Treu pit de les bones intervencions arquitectòniques que s’han fet a Barcelona aquest segle, que actualitzen el patrimoni. Però també assumeix que sovint en mirar cap amunt hi ha ampliacions d’edificis on més hagués valgut que l’arquitecte simplement copiés la façana preexistent i es deixés d’invents. “Avui molts arquitectes estaríem més per solucions de diferenciació, però més discreta que radical”, conclou.
2 
