El preu de l’habitatge ha crescut el doble que les rendes familiars en les últimes dues dècades a Barcelona, segons dades de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB). Entre l’any 2000 i el 2018, la Renda Familiar Disponible Bruta (RFDB) per habitant s’ha incrementat un 63,4%, mentre que el preu mitjà del lloguer ho ha fet un 127,7%. “És un problema molt gran perquè si la tendència es consolida cada vegada serà més difícil accedir a un habitatge”, ha alertat la presidenta de l’O-HB, Carme Trilla.
La discrepància entre renda i preu de l’habitatge va tenir el seu punt àlgid durant els anys posteriors a l’esclat de la crisi econòmica, però a partir del 2015, quan comença la recuperació, s’ha disparat “l’esforç que han de fer les famílies” per pagar el seu pis, lamenta Trilla. En el cas dels lloguers és més preocupant perquè no hi ha possibilitat d’allargar les quotes, com sí que passa en el mercat de propietat. De fet, el preu dels pisos de segona mà i d’obra nova també ha crescut el doble que els ingressos familiars. “És una situació que genera molta angoixa perquè et crea la sensació que si no entres al mercat ara, l’any següent serà encara més difícil”.
Evolució preus de l’habitatge i dels ingressos familiars a Barcelona i Catalunya / OHB
Un sostre molt alt
A Barcelona el preu mitjà del lloguer va arribar als 929 euros a finals del 2018. Tot i que encara no hi ha xifres per al primer semestre d’enguany, la previsió de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge es que continuï la moderació de l’increment dels preus, però en cap cas contempla que hi ha baixades. “Tot fa pensar que hem arribat a la xifra límit pel que fa al preu mitjà, però això no vol dir que els lloguers no puguin créixer més a certes zones”, ha explicat Trilla. “Aquest any veurem si hem tocat sostre, però en tot cas el sostre és molt alt i moltes famílies tenen dificultats per arribar-hi”.
La regulació dels lloguers que demana l’Ajuntament de Barcelona i molt especialment els comuns no seria la solució. “Si es va fer, una regulació de preus només aconseguiria contenir l’increment, però no els farà baixar”, assegura. El problema és que “no es poden fer baixar els preus per llei, excepte en casos molt excepcions, sinó que calen programes públics de concertació amb el sector privat”. I el problema és que Barcelona no és com Berlín o Viena, on els grans tenidors de pisos controlen un percentatge molt elevat del parc de lloguer. Una situació que a la capital catalana no es dona.
Segons l’informe “L’habitatge a la metròpoli de Barcelona 2018” presentat aquest dimecres, el 84% dels pisos de Barcelona està en mans de petits propietaris, que tenen de mitjana 1,3 pisos. El que l’O-HB considera grans tenidors només representa al voltant del 10% del parc. En concret hi ha 477 persones que disposen de 20.000 pisos (2,5% del total de la ciutat) i unes 550 empreses que en tenen 40.000 (5% del parc). Amb aquests volums, Trilla considera que “tenen molt poca entitat com a interlocutor” i és complicat incidir en el mercat de forma directa.
