Tot comença amb un correu electrònic. L’administrador de la teva finca t’informa que deixarà de ser-ho a partir del pròxim mes pel traspàs de l’edifici a un nou propietari. Al cap d’uns dies, algú passa per sota la porta del teu domicili un paperet amb un número de compte bancari per continuar pagant el lloguer. Aquest és l’únic contacte que tens amb la persona que a partir d’ara és responsable del teu contracte, que venç en uns mesos. La següent interacció és a través d’un burofax, on se t’informa que no se’t renova el vincle i que hauràs d’abandonar la que ha estat fins ara casa teva. Aquesta concatenació de fets l’han viscut en els darrers anys molts veïns de la capital catalana, però és el cas concret de la número 41 del carrer de la Concòrdia. El dia fatídic per als inquilins d’aquest edifici del barri del Poble-sec va ser el passat 28 de febrer, quan arriba l’esmentat correu electrònic. Quan a principis de març passen sota la porta el paper amb el nou compte, un dels llogaters veterans decideix investigar qui ha comprat el bloc i va porta a porta informant els afectats.
Mig any després, aquest mateix veí, l’Albert Sancho, es dirigia aquest dimecres als mitjans de comunicació per denunciar la situació que viuen les 13 famílies de l’immoble, la meitat de les quals amb un contracte de lloguer social de la borsa de l’Ajuntament de Barcelona en vigor. Sancho té cinquanta-un anys, és autònom i la tercera generació de la seva família al capdavant d’una petita joieria artesana. Fa vint-i-set anys que viu en un dels pisos d’aquest edifici, primer amb el seu pare i les últimes dues dècades sol. El seu contracte venç el pròxim mes d’abril i trobar en el mercat un habitatge a un preu que pugui pagar amb els seus ingressos és una missió impossible. “No tinc altra opció. Pensava que estaria aquí tota la vida i ara hauré d’anar a viure amb la meva mare amb cinquanta-un anys…”, lamenta. El joier ha fet càlculs i, amb el que porta pagat de lloguer en aquesta finca, ha abonat més diners que els prop de 110.000 euros que el nou propietari, la immobiliària Urbe Enginova, va invertir a principis d’any per comprar cadascun dels pisos, abonant una quantitat total d’1,8 milions d’euros. “Que una empresa pugui pagar aquest preu per treure’n benefici serà legal, però és absolutament reprovable”, subratlla.
Sancho és una de les cares visibles de la croada que ha encetat aquest bloc contra els nous propietaris. L’objectiu és evitar que tant els veïns d’aquests pisos sota control municipal com la resta d’inquilins de l’immoble -amb l’excepció de dos contractes de renda antiga- acabin forçats a abandonar els seus domicilis. En el cas dels habitatges amb lloguer social, el venciment dels contractes sense una renovació implica deixar al carrer fins a cinc famílies en situació de vulnerabilitat, a més de la pèrdua de cinc dels actius de la borsa municipal. La situació és encara més greu si tenim en compte que l’Ajuntament de Barcelona podria haver fet ús en el seu moment del dret a tempteig i retracte per fer-se amb la finca i garantir la continuïtat dels afectats, que ara tornen a la llista d’espera per accedir a un pis social o dotacional. “Aquest és l’exemple clar d’un cas en el qual l’administració tenia l’oportunitat d’evitar l’expulsió del veïnat i no ho ha fet. La inquilina que porta menys temps a l’edifici fa vuit anys que hi va arribar. Gent com nosaltres hauríem de poder quedar-nos”, remarca el joier.
Lloguer social als llimbs i suport unànime
Un dels testimonis potser més paradigmàtics d’aquesta finca del Poble-sec és el de la Jaqueline Almadana. Aquesta dona de quaranta-nou anys viu a la finca des del 2011, quan hi va accedir també a través de la borsa de lloguer municipal. El seu contracte va vèncer el passat mes de gener, just abans del canvi de propietat. “Al principi, em van dir que no em preocupés, que segurament me’l renovarien. Després es va vendre la finca i em va enviar un burofax perquè deixés el pis buit i donés de baixa els subministraments”, afirma. Ella és l’única veïna que de moment ha rebut una demanda judicial de desnonament.
Tot i la seva situació de vulnerabilitat i que no ha canviat en aquest temps de domicili, el consistori l’ha deixat tant a ella com a l’habitatge fora de la borsa de lloguer. Des de l’administració local al·leguen que la inquilina va signar un nou contracte amb la propietat quan l’anterior va caducar i que, per tant, en aquell precís moment va deixar de viure en un pis sota control municipal. “Això va ser fa cinc anys. L’administrador de la finca va contactar amb mi per informar-me que el contracte havia vençut i me’n van oferir un de nou pujant-me gairebé un 25% el preu. L’angoixa i la por em va portar a signar-lo, perquè era això o res, i ara estic als llimbs”, explica.
Entre els veïns que donen suport a Almansa i a la resta d’afectats troben la Yolanda Ferrerons. Ella és una de les inquilines amb una renda antiga indefinida. Viu a l’edifici des que va néixer el 1967 i va heretar el contracte subrogat del seu pare. El seu cas és el mateix que el del resident més veterà de la finca, un home de 82 anys que també té un contracte de per vida subrogat del seu progenitor. “Nosaltres en principi estem blindats. Potser no ens poden treure del pis, però sí que ens poden tocar els nassos”, assegura.
Un símbol per a 32.500 llars
Tot i la concentració de problemàtiques present al bloc del carrer de la Concòrdia, la seva situació no és excepcional. Només l’any 2021, es van signar almenys 119.000 contractes a Catalunya d’una durada de cinc anys, de manera que caduquen durant el 2026. Es calcula que més d’una quarta part d’aquests -uns 32.500– són a Barcelona. “Això no és un cas aïllat. El 2026 és crucial perquè serà un dels anys en què s’acaben més contractes. Això podrien ser 119.000 famílies que marxessin en silenci, però farem el possible perquè aquestes llars plantin cara i es quedin”, remarca Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres.
Arcarazo veu la finca del Poble-sec com a punta de llança de la nova campanya del moviment prohabitatge per avançar-se al venciment dels contractes i aconseguir unificar sota una mateixa lluita el màxim de blocs possibles. “Estem davant d’una nova Casa Orsola, un nou símbol d’aquesta ciutat que es nega a ser expulsada. Aquí s’hi podrien fer lloguers de temporada, convertir-se en colivings, fragmentar els pisos, vendre’ls reformats a un altre inversor… Pensem que això no és un accident o una cosa inevitable. Si passa és perquè les regles del joc indueixen els rendistes a tenir aquestes pràctiques”, assenyala la portaveu, que reclama desbloquejar la regulació estatal del lloguer de temporada i d’habitacions i prohibir les compres especulatives si no hi ha un compromís de fer habitatge social.
Més enllà d’aquesta voluntat d’agafar el relleu de la Casa Orsola com a símbol de la revolta llogatera, la relació entre la finca del Poble-sec i la de la Nova Esquerra de l’Eixample fa un temps que va saltar al pla personal. Almadana manté contacte telefònic des de fa setmanes amb en Josep Torrent, el primer dels veïns de l’edifici ubicat a la cruïlla dels carrers de Calàbria i del Consell de Cent que es va enfrontar a una demanda de desnonament. “Després que arribés la demanda judicial, ell em va trucar i em va explicar els passos a seguir a partir de la seva experiència. Em va ajudar moltíssim”, reconeix.
La veïna es mostra convençuda que podran repetir l’èxit dels seus homòlegs de l’Eixample, que van aconseguir renovacions de tots els contractes vençuts o a punt de vèncer i que l’Ajuntament acabés comprant la finca de la mà de la fundació Hàbitat3. “Estic segura perquè no estic sola, hi ha molta gent involucrada. El cas de la Casa Orsola ens demostra que si ens organitzem podem vèncer aquestes empreses que ens volen fer fora de les nostres cases per fer negoci”, conclou.
