El col·lapse de la mesa d’emergència d’habitatge creix un 157% en tres anys

Les famílies desnonades s'han d'esperar, de mitjana, dos anys per un habitatge d'emergència

Barcelona pateix una manca crònica de pisos d’emergència social. Així ho acrediten les dades públiques de la Mesa d’Emergència per pèrdua d’habitatge que mostren un tap de 612 famílies (dades a finals de gener d’aquest any) en espera. Aquesta xifra no ha parat de pujar des que se’n tenen dades, és a dir, des de la constitució d’aquest òrgan, creat l’octubre del 2015 per Ajuntament i Generalitat per trobar sostre a les famílies desnonades.

Les administracions no poden fer front a les demandes d’allotjament. Les entitats socials apunten a la manca d’un parc públic d’habitatge com la principal raó. Mentre aquest parc no existeixi, Barcelona té un problema: el 2019 es va tancar amb 598 famílies en espera –un mes després ja eren 612–, una xifra rècord que representa un creixement del 157% en tres anys i que prova el fracàs d’una assignació suposadament “d’emergència”. Es tracta de famílies que ja han estat analitzades i acceptades però a les quals no s’ha pogut adjudicar un habitatge.

 

Aquest mes, la Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà, es feia ressò del problema en la presentació del balanç del 2019: “Aquesta és una realitat que fa anys que cal corregir, ja que la demanda ha augmentat exponencialment en referència a l’augment dels nous recursos creats”. La síndica també posava l’accent en que la manca d’allotjaments alternatius fa que els serveis socials mantinguin aquestes famílies en pensions, “amb una despesa molt més elevada”.

Malgrat tot, les dades també mostren que, per primer cop, el nombre de sol·licituds per entrar a formar part de l’espera, ha baixat durant el 2019 i se situa en 486, enfront de les 614 ateses l’any 2018. Per la portaveu de la PAH aquesta baixada respondria a dos factors. Per una banda, la recuperació de dos articles suspesos pel PP i ara recuperats pel PSOE que obliguen al propietari, en cas que sigui un gran tenidor, un banc o un fons d’inversió, a oferir un lloguer social a la família desnonada: “La Mesa no és ara l’única alternativa”, diu Delgado. 

Per l’altra banda, la portaveu assenyala l’establiment del Servei d’Intervenció i Mediació davant Situacions de Pèrdua d’Habitatge i/o Ocupacions (SIPHO), un equip de l’Ajuntament que media entre la propietat i el llogater i garanteix l’acompanyament a la família desnonada durant tot el procés. Així, també s’ofereixen ajuts al pagament del lloguer. A més, si la propietat cedeix el pis a la Borsa d’Habitatges de Lloguer, es poden cobrir deutes de fins a 6.000 euros i facilitar ajudes a la rehabilitació de fins a 20.000 euros.

Sant Martí, districte amb més famílies en espera

El districte de Sant Martí va tancar l’any 2019 amb el nombre més alt de famílies en espera, amb un total de 120. El mateix districte encapçala també el nombre absolut des de la creació d’aquesta mesa, l’octubre del 2015, amb un total de 270 unitats. Els districtes de Sants-Montjuïc i Nou Barris segueixen en la classificació amb 108 i 87 famílies en espera a la Mesa d’Emergència per pèrdua d’habitatge, respectivament.

 

Pel que fa al nombre de sol·licituds per entrar a formar part de la Mesa, el districte de Sants-Montjuïc encapçala el registre (425), seguit de Sant Martí (370) i Nou Barris (348).

La Mesa, “d’emergència no en té res”

En converses amb aquest diari, Lucía Delgado, portaveu de la PAH, ironitza que s’hauria de canviar el nom de la mesa d’emergència perquè “d’emergència no en té res”. La mitjana del temps d’espera de les famílies, segons fonts de la pròpia plataforma, és de 2 anys.

La impressió de trobar-se vivint en una pensió

D’entre aquestes famílies hi ha la de X.M –demana mantenir l’anonimat– que porta 9 mesos en la llista d’espera de la mesa, des que van ser desnonats. Des de llavors la família, amb dues persones grans, una amb una malaltia crònica i l’altra amb discapacitat, va emprendre l’odissea en què es veuen moltes famílies barcelonines després de la pèrdua de l’habitatge: una ruta per albergs i pensions, cases d’acollida o pisos de lloguer social.

X.M explica que recorda bé quan va arribar a la pensió on són ara per primer cop: “Em vaig posar a plorar perquè no hi havia espai suficient, no tenia ni espai per estudiar ni intimitat“. Quatre persones en una habitació molt petita amb lavabo, lluny d’on havien viscut tota la vida. Fa uns dies, però, X.M ha rebut una trucada: podria ser que tornés a prop de la Sagrera, el barri de tota la vida. Es tracta d’un pis facilitat pels serveis socials mentre no arribi la casa definitiva. Després de nou mesos, quan arribarà el pis definitiu? “Definitiu, definitiu? Dos, tres anys… I no va en conya, eh“, assevera.

Amb sort, aquesta família estarà esperant el “pis definitiu” en unes condicions millors. Tanmateix, aquest no és el cas habitual. Les solucions temporals que s’ofereixen són precàries i molt provisionals. La Karin, una mare peruana amb quatre fills al seu càrrec, ha estat encadenant cinc habitacions en només dos mesos: “Em passegen”, diu irònicament. Un altre cas, la Pampa viu junt amb el seu ex marit i tres fills, un amb cadira de rodes, en una habitació de 20 metres quadrats: “Vam haver de posar tots els llits junts perquè pogués entrar la cadira”.

L’Ajuntament culpa la Generalitat

La llarga espera per l’adjudicació d’un pis d’emergència, combinada amb els 2500 desnonaments anuals que hi ha a Barcelona, segons càlculs de la PAH, conformen un còctel difícil de digerir per les autoritats municipals. Però no només per les municipals. Aquest tap interpel·la també a la Generalitat des del moment en què el 60% del Consorci el controla el govern de Catalunya. Des de l’Ajuntament han reiterat diverses vegades que la Generalitat no està complint com hauria.

Quan el passat juliol membres de la PAH van protagonitzar una tancada al vestíbul de l’Ajuntament per reclamar, precisament, desfer el nus en la Mesa d’Emergència, Ada Colau s’hi va referir: “L’Ajuntament està assumint un 80% dels reallotjaments de la taula d’emergència, quan la mesa és responsabilitat de la Generalitat en un 60% i del consistori en un 40%“. “Ja ens sembla bé fer més, però si la Generalitat fes la seva part no tindríem aquesta llista d’espera a la mesa d’emergència”, va afegir.

Fora del focus de la lluita entre Generalitat i Ajuntament, les entitats socials reclamen accions a les administracions. Lucía Delgado, portaveu de la PAH, adverteix que s’ha de fer complir “de forma valenta i contundent” que els grans propietaris ofereixin lloguer social a qui no pot pagar el lloguer. En la mateixa línia, apunta a “la cessió obligatòria d’habitatges buits de grans propietaris”: “La Generalitat ja va tard fent un cens i obligar-los a cedir aquests habitatges als ajuntaments”. Segons la portaveu, el Govern espanyol ha d’obligar que Sareb i Bankia, “que són bancs semipúblics”, cedeixin el seu estoc buit als ajuntaments”. “Sabem que la solució no vindrà amb una vareta màgica”, conclou.

Més informació

Nou comentari