El Raval torna a parar els peus a un gran propietari

Un bloc del carrer Sant Bartomeu ha aconseguit lloguer socials a la majoria de pisos després d'anys de resistència veïnal

Ha passat poc més d’un any des de la fita històrica del carrer Hospital, el punt on es va viure una mobilització durant 15 dies per aconseguir que el fons immobiliari més gran del món acceptés fer lloguers assequibles a uns veïns en lluita. També han passat dos mesos des que la unió de la finca del número 6 del carrer Espalter aconseguís un escenari molt similar. I ara, després d’anys de resistència veïnal al que denuncien com assetjament immobiliari, el Raval torna a tenir un nou exemple de victòria improbable. I també és al número 6. En aquesta ocasió, però, del carrer Sant Bartomeu. Una finca comprada per un gran propietari israelià que va arribar amb la voluntat de pujar preus i multiplicar beneficis i es va trobar una escala de veïns humils que li ho posarien difícil.

Avui, en una roda de premsa conjunta amb l’Ajuntament, han pogut anunciar que finalment s’ha arribat a un acord per rebaixar les aspiracions de la propietat i fer més assequible la vida al bloc. D’un edifici amb 12 habitatges, s’ha aconseguit que 8 pisos passin a tenir fixat un lloguer social. D’aquesta manera, s’evitarà que sis famílies que feia anys que hi vivien hagin de marxar. I, a més, se sumaran dos pisos buits al parc d’habitatge assequible a la ciutat. Per contra, la propietat mantindrà quatre pisos en el lliure mercat.

La regidora d’Habitatge, Lucía Martín, ha aclarit que en els habitatges de lloguer social “les famílies no dedicaran un 30% més dels seus ingressos a l’habitatge”. A més, els contractes seran com marca la Llei d’Arrendaments Urbans, de set anys de durada.

La mediació de la regidoria d’Habitatge ha estat clau en el procés per aconseguir la fita, però els veïns insisteixen que la victòria completa és possible gràcies al fet d’haver-se mantingut units i ferms durant molts mesos. De fet, el Miquel, veí i membre del Sindicat d’Habitatge del Raval, recorda que inicialment el govern municipal els va animar a signar un pacte que no comprometia la propietat a fer una reforma de la finca gaire ambiciosa. “Ens van insistir, però nosaltres vam dir que no. Poc després, ens van oferir una opció més justa per a les veïnes”, resumeix.

Finalment, a més de fer una restauració adequada, la propietat haurà de fer-se càrrec de la reubicació dels veïns mentre durin les obres.

Una propietat confosa

Tot va començar el 2016, calculen els activistes implicats. Els llogaters de la finca –veïns que es coneixien– van començar a compartir inquietuds, de manera espontània, sobre els seus habitatges i l’estat de la finca. Amb el temps s’ha vist que aquelles converses i aquell vincle inicial serien la llavor per plantar cara a la nova propietat.

El sindicat del Raval assegura que es tracta d’un empresari israelià sense gaire interès més en el món de l’habitatge barceloní més enllà dels rèdits econòmics. “A la primera reunió que vam tenir, li vam exposar la petició de lloguers socials i restaurar l’edifici. I ell va ser molt sincer. Ens va dir és que no tenia gaire idea de què li parlàvem, però que ell el que volia era guanyar diners”. La regidora d’Habitatge, Lucía Martín, de fet, també ha apuntat un tarannà similar. “És propietat d’un inversor internacional que no coneixia el context”, ha apuntat.

En el mateix sentit, la representant de Barcelona en Comú ha subratllat que a la propietat li va costat molt “entendre quin era el paper de l’Ajuntament”. Que esperava que el govern municipal els ajudés a buidar l’edifici de veïns i que es va trobar tot el contrari, ha puntualitzat.

De la incertesa al lloguer social

Els darrers anys, aquesta finca havia barrejat un ecosistema curiós. Hi havia pisos que, després de quedar buits, els va ocupar el Sindicat d’Habitatge del Raval perquè hi entrés gent a viure. A altres pisos seguien vivint llogaters que feia anys que hi estaven, però a qui es va voler fer fora –ja fos augmentant-los el preu del contracte o negant-se a renovar-los el lloguer. Alguns d’aquests es van negar a marxar i es van quedar a casa seva fins que s’arribés a un pacte. També hi havia algun pis que encara tenia contracte vigent i pagava com tocava. I fins i tot hi havia pisos amb situacions del tot insòlites. L’exemple més clar va ser l’habitatge que la propietat va destinar a “uns pinxos” perquè no l’ocupés ningú, explica el Miquel. Malgrat la incomoditat inicial, aquells homes van acabar establint “una relació diplomàtica” amb els veïns i tot el contrari amb la propietat. “Van marxar al poc temps, empipats per les condicions que els oferien i després de comprovar la unió dels veïns”, remata el membre del sindicat ravalenc.

Mirant amb perspectiva el cas, els activistes asseguren que abans que ells arribessin a ocupar un dels pisos que havien quedat buits, ja hi havia una organització incipient al bloc. Ells només van apropar-se als habitants per proposar-los de fer una negociació col·lectiva amb la propietat. I així es van anar cremant fases. Primer, la propietat es negava a fer-los cas. Quan van fer la petició de la restauració i els lloguers socials, els ignoraven. Així que van decidir passar a l’acció i encarregar inspeccions a l’edifici i a contemplar possibles multes a la propietat. També es van reclamar informes de vulnerabilitat fets pels Serveis Socials de l’Ajuntament –que iniciava també la seva implicació amb la finca. En saber aquests avenços, “la posició de la propietat va anar canviant”, concreta el Miquel.

Així, aquest bloc serà una d’aquelles rara avis barcelonines que ha aconseguit substituir els desnonaments –visibles o invisibles– de la majoria de veïns de l’edifici per una negociació col·lectiva. La història de Sant Bartomeu es converteix, així doncs, en un precedent més a tenir en compte en l’etern estira-i-arronsa entre llogaters i grans propietaris. Ho referma el mateix Miquel. Ell és un dels pocs que, individualment, ha sortit perdent. En el pacte final es feia constar que el pis que ocupaven hauria de quedar buit. I així ha estat. Ara ell i els seus companys hauran de buscar un nou pis on viure. Tanmateix, no dubta a l’hora de valorar si els ha valgut la pena. “Esclar que sí”. Vuit famílies han guanyat la certesa d’un lloguer social.

Nou comentari